Octavia E. Butler. L’home és un llop per a l’home

Octavia E. Butler (1947-2006) és la gran dama de la ciència-ficció. En paral·lel a Ray Bradbury, l’autora afroamericana combina les trames fantàstiques i la distòpia magistral amb una reflexió filosòfica, social i feminista sobre la condició humana. La seva ciència-ficció és especulativa i explora conceptes com l’ètnia, la sexualitat, el progrés o la religió. Traduïda per primera vegada al català gràcies a Ernest Riera i a l’editorial Mai Més, Octavia E. Butler escriu Alba l’any 1987 per parlar, justament, de l’omega de la humanitat, un futur on mantenir-se en vida serà qüestió de sort.

Judit Terradellas i Sergio Pérez presentaran Alba a La Setmana del Llibre en Català el dissabte 18 de setembre a les 13:20h en l’escenari 2 del Moll de la Fusta. Octavia E. Butler | Foto: © Ching-Ming Cheung

Alba és la primera part de la saga Xenogènesi, formada per les novel·les Alba, Rituals de maduresa i Imago. La primera escena d’Alba ja instal·la el lector en un clima d’inquietud i desolació a parts iguals: la humanitat sencera s’ha enfrontat en una guerra que ha devastat la Terra. Enmig d’aquest cataclisme, la jove trentina Lilith Iyapo es desvetlla nua i en posició fetal en una habitació blanca i amb poca llum, sense portes ni finestres. Un úter des d’on tornarà a néixer després d’haver dormit dos-cents cinquanta anys. Recorda que ha perdut el marit i el fill en un accident de cotxe, i que després ella havia tornat a la universitat. Res més. És conscient, també, que els mateixos que l’han rescatat de la mort segura li indueixen la son en aquesta nau on els seus escarcellers la tenen retinguda i que de tant en tant li provoquen Desvetllaments. El terror la turmenta, però aquesta angoixa no és res comparat amb el futur que els seus salvadors alienígenes han escollit per a ella. Els oankali, comerciants genètics que manipulen l’ADN com si fos ferro o metall, exigeixen el seu preu pel rescat de la humanitat. I aquest preu no són els recursos que ja no tenim, sinó l’única herència de l’espècie humana: la humanitat. En un dels Desvetllaments, Lilith comparteix l’espai amb Sharad, un nen de cinc anys que també ha sobreviscut a l’humanicidi. En un altre, un humanoide sense nas, amb la pell grisa i pèl al voltant dels ulls, semblant a una medusa amb tentacles elàstics se li presenta amb el nom de Kaaltediinjdahya lel Kahguyaht aj Dinso. Però li dona permís per dir-li Jdahya. Per sort.

Octavia E. Butler no cau en el tòpic masegat de les cultures extraterrestres èticament avançades sinó que narra, des del punt de vista del thriller psicològic, el xoc de dues cultures radicalment estranyes entre elles i els esforços mutus per adaptar-se a la nova situació. Aquesta destresa emocional de l’autora activa l’empatia del lector des de la primera pàgina: no podem abandonar Lilith, encara que “ja no era propietària d’ella mateixa”, patim amb el seu patiment, dubtem amb ella, ens espantem amb les seves pors i maldem per trobar una escletxa que li permeti sortir de la seva presó. Perquè en els successius Desvetllaments de Lilith, un personatge coherent i rodó, una veu tranquil·la i andrògina li fa preguntes. A partir d’aquests interrogants, llegim un aprofundiment en l’enginyeria genètica per part de Butler, la qual publica la novel·la l’any 1989, un any abans que s’iniciés el projecte del genoma humà. Els límits de la genètica, trenta anys després, continuen representant un tema vigent i present a l’especulació literària actual.

Aquesta novel·la vol conscienciar, des de la distorsió gens inversemblant, respecte la violència masclista, els rols femenins i masculins, el poder i el control, el necessari intercanvi cultural i el mestissatge de cara a la salvació d’una espècie en extinció, i sobretot respecte a allò que ens fa humans i, per contra, allò que ens deshumanitza. Ens hem carregat el planeta, hem fracassat com a espècie i aviat tindrem el que mereixem. L’humanicidi que planteja Octavia E. Butler a Alba és la conseqüència lògica d’haver fet el món inhabitable. De fora vingueren i de casa ens tragueren, diu la dita. Però en aquest cas, els forasters alienígenes són, paradoxalment, qui pot donar més lliçons d’humanitat i qui té la capacitat de restaurar una Terra completament destruïda: “Aquí no hi haurà cap violació. Aquí ningú és propietat de ningú. No tornarem a l’edat de pedra, no serem troglodites! Seguirem sent humans. Ens tractarem els uns als altres com a persones, i ens en sortirem de tot això com a persones. Qualsevol que vulgui ser menys que una persona, ja tindrà la seva oportunitat a la selva. Allà hi haurà molt d’espai perquè pugui fugir i jugar a fer el mico”. Alba ens convida a desaprendre tot el que hem mal après i matricular-nos a un camp d’entrenament amb una sola assignatura: humanitat.