Un paradís costa d’explicar sense sucumbir als tòpics ni caure als paranys del ridícul. Les platges brasileres de Garopaba ho tenen tot per seduir el lector àvid de paisatges idíl·lics, però saber-ne traslladar els atractius a una novel·la és feina d’autors virtuosos amb un sac ple de recursos narratius. I Daniel Galera se’n surt prou bé, sobretot si es té en compte que l’argument de Barba xopa de sang (L’altra Editorial, 2014) adopta un paper secundari i que pràcticament no hi ha una pàgina del llibre sense descripcions.
Hi ajuda una patologia estranya que condiciona la vida del protagonista, un entrenador de natació fort com un roure però incapaç de recordar les cares de les persones. Aquest fet l’obliga a descobrir les fesomies d’amics i coneguts una vegada rere una altra, alhora que malda per destriar els detalls físics que li permeten identificar la seva gent.
Ell és tan anònim com les persones que l’envolten. Va a parar a Garopaba per desxifrar el suposat assassinat del seu avi en un indret on els seus habitants asseguren fermament que mai s’ha matat a ningú. Però les incògnites d’aquesta història obscura no reaccionen a les lectures impacients. El llibre de Galera adopta la cadència d’un mar en calma i avança sense presses, al ritme compassat de les onades.
Aquest batec pausat dóna peu a l’escriptor brasiler perquè desplegui totes les seves habilitats a l’hora d’explicar cada escena, aturant-se en la bellesa dels detalls. El brogit dels pescadors al port, les il·lusions palpables a les festes localsi el gust de l’oceà en tempestat prenen forma a través d’un llenguatge precís i minuciós, que transporta el lector a uns paratges fascinants però també traïdors. Subtilment, Galera demostra que el poder de les grans descripcions rau en la senzillesa de les paraules exactes.
L’èxode del protagonista a Garopaba l’ajuda a canalitzar dilemes amb la pròpia identitat i l’enganxa a una solitud reconfortant, que només deixa espai a la gossa del seu pare, un animal tossudament fidel que l’acompanyarà després d’una tragèdia familiar. En una rutina de silencis i observacions, Galera parla d’odi, de perdó, de destins i de religió sense que se li escapin els enamoraments equivocats ni el dolor de la pèrdua. Tot plegat culmina amb un final ferotge, en què es remouen els interrogants del passat per tancar les ferides i seguir endavant.