Elvan Böke: «La fertilitat masculina s’ha estudiat molt més que la femenina»

Coincidint amb el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, publiquem la sèrie d’entrevistes Científiques que has de conèixer, un projecte compartit entre Barcelona Ciència i Núvol, que ha estat possible gràcies al suport de l’Ajuntament de Barcelona.

L’origen de la vida és als oòcits, les cèl·lules immadures que després es convertiran en òvuls. La mala qualitat dels ovòcits causa la majoria dels problemes de fertilitat femenina. Tot i això, malgrat la caiguda de la natalitat a Occident, gairebé no s’ha invertit en la investigació sobre aquestes cèl·lules, al contrari que succeeix en àrees com la reproducció masculina o la disfunció erèctil. Això està canviant i la biòloga molecular i genetista Elvan Böke (Turquia, 1986), cap de grup al Centre de Regulació Genòmica, ha rebut recentment diverses beques importants per finançar els seus projectes. Böke recalca la importància de «deixar un món millor a la següent generació».

Què li va fer interessar-se per la ciència a la seva infància i decidir que volia ser científica? Vaig llegir alguna cosa sobre Spider-Man…

Sí, totalment: Spider-Man i les Tortugues ninja. Encara faig broma amb els meus amics perquè tenia dos dibuixos animats favorits i tots dos són organismes modificats genèticament. Crec que probablement m’agradaven aquestes coses i m’hi vaig interessar, per la genètica com a concepte. I després van clonar l’ovella Dolly quan jo tenia dotze o tretze anys i va sortir a les notícies a tot arreu. Així que des de molt aviat vaig dir que volia ser genetista, i això no va canviar mai. Però els meus pares no m’encoratjaven gaire. «Què seràs, genetista?», em preguntaven. No hi havia un ambient de suport, tot era com: «Estàs boja? Saps què faràs si ets genetista?»

«En alguns països les taxes de natalitat són tan baixes que ni tan sols els nivells actuals d’immigració són suficients per satisfer les llacunes del sistema»

Però ells també treballen en ciència.

La meva mare és física i el meu pare és enginyer, és cert, però… jo soc genetista. La meva mare era física i volia exercir, però aleshores vaig néixer jo. I ella em va dir una cosa així com: «Això és Turquia als anys vuitanta». Era difícil tenir una carrera com a física i una família, per tant, va decidir ser professora de física. Així que, bàsicament, els meus pares eren professora i enginyer. Quan parlava amb ells, em deien: «sigues farmacèutica, fes-te metgessa». Però quan els sortia amb la genètica, em deien: «No, això és una bogeria». Van intentar desanimar-me fins a l’últim minut.

Vas ser investigadora postdoctoral al Departament de Sistemes de Biologia de Harvard. Què hi vas estudiar?

Allà vaig estudiar l’organització citoplasmàtica als oòcits, les cèl·lules que acaben convertint-se en òvuls, i l’estructura anomenada cos de Balbiani. És un orgànul molt enigmàtic. Té molts mitocondris i ningú no coneix exactament aquesta funció, i és present només en els oòcits latents. Vaig trobar que en tots els ovòcits aquesta estructura estava unida a una proteïna amiloide fisiològica. I això era important perquè els amiloides estaven associats a les malalties neurodegeneratives, com l’Alzheimer o l’ELA. Però aquest era un amiloide fisiològic, cosa que significa que no estava associat a la malaltia, era només una part normal de funcionament de la cèl·lula. És com construir aquesta estructura i quan els ovòcits s’activen per créixer l’estructura es dissol.

Què et va impulsar a canviar de rumb a la teva carrera per triar els ovòcits?

Quan estudiava aquesta estructura anomenada cos de Balbiani em vaig adonar que sabem molt poc sobre els oòcits. El cos de Balbiani conté molts mitocondris, com he dit, i em vaig adonar que se sabia molt poc sobre els mitocondris dels oòcits. Em va sorprendre molt que hi hagués tan poc coneixement i això em va motivar a començar a treballar-hi perquè, bé, soc dona [riu]. Se sap tan poc de la major part de la reproducció femenina humana que no podem resoldre els problemes perquè no sabem com.

Per què no s’investiga sobre els ovòcits, atès que són el principi de la vida?

Hi ha un parell de raons. La raó biològica és que són difícils d’estudiar, perquè no es divideixen i, per tant, cal obtenir els oòcits d’animals o de donacions d’éssers humans. I és difícil tenir-ne mostres. La segona raó és el sexisme històric. Quan vaig proposar al meu professor a Harvard que volia estudiar la reproducció íntegrament, em va dir que hi havia tan poc finançament per això que hauria de triar una altra cosa. Però a Europa i als Estats Units la demografia està variant. Ara els governs estan preocupats pel descens de població. Per exemple, la població espanyola està en declivi des de fa temps. Ha augmentat gràcies a la immigració, però actualment la taxa de natalitat està per sota la de mortalitat. I el govern incentiva la immigració perquè hi hagi una mà d’obra més jove. Però avui dia, en alguns països les taxes de natalitat són tan baixes que ni tan sols els nivells actuals d’immigració són suficients per satisfer les llacunes del sistema. La resposta a la teva pregunta és que, històricament, a ningú no li importava això. Només deien: «dones, val més que tingueu fills amb vint anys i si no podeu, ja us ho fareu». Però avui això ha esdevingut un problema social i l’edat de la mare en el moment del primer part augmenta constantment als països en desenvolupament. Així que ara tothom està interessat a entendre-ho. Ara sí que hi ha finançament. Però això és molt recent.

El teu grup va demostrar que els oòcits poden romandre de manera latent, és a dir, en standby durant dècades sense signes d’envelliment. Com és possible?

Creiem que hi ha diversos mecanismes i fa poc hem publicat un estudi sobre un d’ells. Hi ha molts factors que condueixen a l’acumulació de danys, i l’any passat vam mostrar que un d’aquests factors està suprimit en els oòcits. Així, per exemple, el mitocondri genera energia i també és una part inherent de la conversió de blocs de construcció dintre seu a la cèl·lula. I vam mostrar que, igual que en els oòcits normals, el mitocondri no té una de les principals maquinàries de generació de danys. Bàsicament, si no generes creixement, si no generes una de les molècules més perjudicials a la cèl·lula, per descomptat que hi haurà menys dany. Però no crec que hi hagi un únic mecanisme que se n’encarregui. Crec que hi ha més coses que mantenen els ovòcits en estat latent i tan lliures de danys com sigui possible.

Això podria aplicar-se en el futur a alguna cosa més, per exemple, a altres cèl·lules?

Per descomptat, perquè després que es publiqués el nostre paper, van descobrir que algunes cèl·lules canceroses podrien tenir el mateix. De manera que altres investigadors van començar a analitzar els seus propis tipus de cèl·lules, i el grup de càncer ja va trobar que algunes cèl·lules canceroses ho fan per reduir el dany. Això és degut al fet que les cèl·lules canceroses també volen dividir-se i quedar-s’hi el màxim temps possible.

Podria la seva investigació ajudar a prevenir les plaques amiloides?

El cos de Balbiani, que esmentava abans, és una formació amiloide fisiològica. Una petita part del meu laboratori treballa en com es desmunta el cos de Balbiani, és a dir, com es desmunta aquesta estructura amiloide. La idea és que, si aconseguim desmuntar els amiloides fisiològics, potser podem emular alguns aspectes del desmuntatge dels amiloides patològics. Ja ho veurem. Sempre hi ha esperança.

Tornem a la infertilitat. Les taxes d’infertilitat són molt més altes a les dones que als homes i no sabem per què.

Sí, exacte. És molt més fàcil estudiar els homes, perquè si vols obtenir una mostra d’esperma, ja saps, li preguntes a algun home i llavors en tens un munt. I si vols estudiar ovòcits, n’hi ha molt pocs. Així que és un procés més llarg. Fins ara la fertilitat masculina s’ha estudiat molt més, ha tingut molt més finançament per a la recerca.

I també la investigació de la disfunció erèctil rep més fons que la de la reproducció femenina…

És una cosa històrica. Fa cinquanta anys, vivíem en societats inqüestionablement dominades pels homes. Així que, si tens una junta d’homes finançant projectes, és clar que estaran més interessats en els seus propis problemes que en un hipotètic problema femení del qual hagin sentit a parlar. És una naturalesa molt humana. Crec que aquesta és una de les raons per les quals la representació és important, per exemple, a les unitats de presa de decisions dels consells d’administració. Potser, de vegades, un grup d’homes no serà conscient d’un problema i una dona ho assenyalarà. Un dels exemples més destacats és l’endometriosi. Prop del 10% de les dones, o una part molt significativa, la pateixen. I encara es triga una eternitat a diagnosticar-la. Com és possible que hi hagi aquesta malaltia que afecta una gran part de la societat i encara no en tinguem un bon diagnòstic? Doncs perquè només ho patien les dones i ningú es va plantejar que era un problema important.

Ja fa set anys que ets a Barcelona. Si poguessis, què canviaries sobre les condicions de treball o l’accés als llocs per a investigadors al nostre país, especialment per als joves?

Començaria a fer les coses com si tinguéssim possibilitats de fer-les més a llarg termini. És una proposta que faig més enllà d’aquest país, parlo del finançament de la ciència a escala europea i de les polítiques científiques a tota la Unió Europea. Crec que més llocs de treball i més possibilitats a llarg termini millorarien les coses. Un projecte dura una mitjana de tres o quatre anys, i l’únic que vols és invertir-hi tota la teva energia i continuar endavant. Seria millor treballar a deu anys vista. Què més canviaria…? Diria que soc molt feliç aquí. M’imagino que trobar col·laboradors hauria estat més difícil en altres països. Espanya és molt agradable i Barcelona és molt agradable. Hi ha un ambient de col·laboració, t’apropes a la gent, estan oberts. No diuen: «Estic molt ocupat, no ho puc fer». Realment volen ajudar, i això és una cosa que aprecio molt. Realment volen fer un bé més gran.

Però sí, el que demanaria és que la gent pogués tenir feina a llarg termini. I més finançament, és clar. Jo he tingut molta sort d’aconseguir beques internacionals. Però el finançament espanyol… Si vols estudiar alguna cosa que requereixi molt ús d’animals o de donants humans, costa molt, perquè mantenir animals és molt costós. Així que cada cop que vulguis embarcar-te en un gran projecte, és car. Si tens finançament internacional, com jo, és possible. Però si només tingués finançament espanyol, hauria estat difícil. I estic contenta amb el finançament espanyol, però en comparació amb Alemanya, Àustria, els Estats Units… El finançament nacional en aquests països és superior.

«És molt important comptar amb persones comprensives i empàtiques a la cúpula, però la representació de les dones als consells pot ser clau»

Segons la teva experiència, hi ha prou dones mentores en ciència?

En la meva experiència personal, sí. Perquè moltes vegades les biòlogues reproductives, moltes, són dones. Així que al meu camp en concret no és difícil trobar mentores. Però si mires en altres, és clar que no. Si ens fixem en les generacions anteriors, les dones hi són molt escasses. Però entre els caps de grup júnior veig un bon equilibri de gènere.

El fet que hi hagi poques mentores i poques científiques, com influeix en aquestes dones científiques?

Com he dit abans, les qüestions de representació importen, de vegades per qüestions pràctiques. No és només un joc de números. És molt important comptar amb persones comprensives i empàtiques a la cúpula, però la representació de les dones als consells pot ser clau. Mira, a principis dels anys 60 s’administrava talidomida a les dones embarassades per evitar les nàusees matutines. Va ser aprovat a Europa i hi va causar molts defectes de naixement. Però als Estats Units, al comitè farmacèutic que es va reunir per aprovar aquest medicament, i pel que sembla va anar d’un pèl que s’aprovés, només hi havia una dona, la doctora Frances Oldham Kelsey, que va dir: «L’embaràs pot tenir complicacions, vull veure proves abans d’aprovar-ho, no em puc fiar del que ens digui la companyia farmacèutica». Així que va bloquejar l’aprovació de la talidomida als Estats Units per un temps. I durant aquest temps, els defectes de naixement a Europa es van fer evidents, així que el fàrmac mai no va arribar als Estats Units. Tot això perquè ella va dir: «no puc aprovar això sense més ni més». Així que de vegades sí que importa ser-hi, perquè aquesta dona va dir: «jo sé sobre l’embaràs» i no va aprovar la talidomida. I va probablement  hem d’agrair a la doctora Frances Oldham Kelsey que s’evitessin milers de defectes de naixement.

És fàcil conciliar feina i família per a les científiques que també són mares a Espanya? De vegades es diu que no som un país que faciliti la conciliació.

Depèn. És molt millor que als Estats Units. Jo soc turca, em vaig formar al Regne Unit i als Estats Units i el meu marit és nord-americà. I la majoria dels meus millors amics són alemanys i italians. Així que conec molts llocs. I una cosa que sempre observo aquí és que la gent és molt crítica amb allò que té sense apreciar realment el que té. Per exemple, als Estats Units no hi ha baixa per maternitat, així que has d’agafar un permís no retribuït. I si ets a una empresa «sofisticada», pot ser que tinguis un permís retribuït al teu contracte, però no sempre és així. Per exemple, a Boston la despesa mitjana d’una guarderia és de 2.000 dòlars al mes, i n’hi ha de més cares. Al Regne Unit les xifres són una mica millors, però molt similars. Tenen permís de maternitat, però les despeses de guarderia són molt més elevades que a Espanya. Espanya no és Escandinàvia, però és molt millor que molts altres països. Tornant a la teva pregunta, és millor que els Estats Units i que el Regne Unit. I em va agradar molt que s’equiparessin els permisos de paternitat i maternitat. Jo vaig agafar quatre mesos i el meu marit també. Va ser una cosa molt bona per a la nostra família.

I com es viu la qüestió de la maternitat en el seu laboratori?

Dos dels meus postdocs són dones i van parir un any després de mi. Així que vam passar d’un laboratori de zero nadons a un de tres. I vaig veure que les parelles també agraïen tenir una baixa igualitària. En alguns països escandinaus pots transferir temps. A Suècia, per exemple, els progenitors tenen una baixa de quatre-cents vuitanta dies a repartir-se entre tots dos. El pare pot dir: «No agafaré un any, només faré tres mesos de baixa i en transferiré nou a la meva dona». Però això no ajuda a la igualtat, perquè les dones es queden més temps a casa, perdent més oportunitats professionals. Per tant, si tens el mateix temps, fes-lo servir o perd-lo, però no hauries de poder transferir-lo. Per què no quedar-se a casa i passar temps amb la família? No conec la resta d’Espanya, però a Barcelona hi ha un sistema d’escoles de zero a dos anys a on pots portar els teus fills. Aquestes escoles són realment bones. Així que, en general, la situació aquí em va semblar molt millor del que m’esperava. No estic equiparant Espanya amb Dinamarca, però comparat amb els Estats Units o el Regne Unit, crec que aquest país és molt millor.

«Si guanyés la loteria, donaria la meitat dels diners al meu laboratori»

Quins són els teus referents femenins en ciència d’ara o d’abans?

Quan estava fent el meu doctorat al Regne Unit hi havia una professora, que ara és als Estats Units, anomenada Julie Cooper. M’agradava molt perquè era molt científica. Sempre m’han agradat les coses molt acolorides [mostra la seva faldilla de colors], i jo era al Regne Unit i a ningú al meu voltant li anava molt el color. Però cada cop que escoltava les xerrades de Julie Cooper, ella tenia un fons de diapositives ben acolorit. I es vestia amb molts colors, molt a la moda. I això em va impressionar. Em va fer veure que podia tenir un toc personal i tenir èxit. Sempre dic el seu nom perquè crec que algunes persones que coneixes en èpoques de formació, o en èpoques més vulnerables, realment afecten com penses sobre les coses.

També cal tenir en compte que en la ciència existeix aquest estereotip del nerd [setciències]. Vull dir, has de ser molt aplicat, però sembla que també hagis de ser un nerd per tenir èxit. I jo mai no ho vaig ser. Era i soc aplicada, però no em vaig convertir en una nerd durant el meu doctorat. Perquè vaig conèixer un parell de persones clau en aquells moments que tenien vides, que tenien aficions. Em van fer pensar que jo podia ser científica. I després, en el meu camp actual, hi ha una altra científica que fa bons estudis sobre la reproducció de la dona. Té quatre fills! Aquestes són les grans estudiants, algú que pot bregar amb quatre fills i, així i tot, tenir molt d’èxit. A més, és una persona encantadora. Doncs sí, és possible. És clar, com t’ho fas ja és una altra història.

Quin consell donaria a un jove que es vulgui dedicar a la ciència?

És una pregunta difícil. La resposta clàssica és: has de trobar alguna cosa que t’apassioni. Perquè la ciència és dura, les coses no funcionen el 90 % de les vegades. Quan estava fent el meu doctorat hi va haver moments en què em vaig qüestionar per què ho feia, perquè no m’apassionaven tant alguns aspectes de la divisió cel·lular. Aleshores si els teus experiments no funcionen, vens a treballar i penses: «Tot això no val la pena». I això és molt dolent, però em vaig forçar a seguir, fins que vaig trobar una cosa que m’apassionava al final del meu doctorat. Trobo fascinant la reproducció femenina i tot el que hi tingui a veure. Cada matí m’aixeco del llit amb la idea que aniré a treballar i que serà bonic i interessant.

La ciència és fascinant. Té els seus reptes, però ara mateix, tinc trenta-set anys i de vegades em pregunto: «si guanyessis mil milions de dòlars, canviaries de feina?» Soc l’única persona que diu que no, entre tots els meus amics. Responc que donaria la meitat dels diners al meu laboratori. Això és el que té ser científic. Crec que, si perseveres i si les coses funcionen, tens una feina preciosa que gaudeixes fent.