Bukowski al Palazzo Vecchio

Vaig a sentir Maggie O’Farrell al CCCB de Barcelona. Conversa amb l’Anna Guitart sobre l’última novel·la que ha escrit, El retrat de matrimoni traduïda per Marc Rubió i publicada per Eugènia Broggi a L’altra. La sala és plena i l’acte comença tard, amb la veu suau d’Anna Guitart que obre un diàleg més aviat soliloqui que durarà una hora i mitja sense pausa. No l’he llegida mai, però sé que a l’escriptora Irene Pujadas la van entusiasmar les seves memòries I am I am I am, en què relatava les mil maneres en què ha estat a punt de morir al llarg de la seva vida. La primera va ser a la infantesa, arran d’una malaltia convenient que no va deixar-li seqüeles però que la va postrar un any al llit i la va convertir en lectora, un clàssic de les biografies d’escriptors.

El tema d’El retrat de matrimoni se li va acudir arran de la lectura d’un poema de Robert Browning, un clàssic de la literatura anglesa. En aquell poema Browning parlava de Lucrècia Mèdici, nascuda al segle XVI i morta als setze anys a mans del seu marit Alfonso, el duc de Ferrara. De jove O’Farrell va viure un temps a Florència, i el poema de Browning sobre Lucrècia la va transportar a Itàlia. Apassionada i eloqüent, O’Farrell em fa pensar en l’amiga i escriptora Marina Pintor, imparable quan parla de la literatura que la commou i que alimenta la seva obra pròpia. El públic està captivat pel do narratiu d’O’Farrell, i no tots els autors són capaços de parlar amb la mateixa desimboltura que escriuen. La passió d’O’Farrell es contagia i ja som tots a Itàlia i plorem la nena Lucrècia, privilegiada entre privilegiats i tanmateix de vida brevíssima i desgraciada.

L’autora diu que estava escrivint dos llibres en dues taules diferents (dues taules diferents, una per cada idea de llibre!), i va desterrar-los per posar-se a escriure sobre Lucrècia, filla de Cosme i Eleonora, Eleonora una princesa castellana. Es veu que Cosme de Mèdici i Eleonora s’estimaven molt i gaudien d’un matrimoni molt igualitari per l’època en què vivien. Eleonora, mare de Lucrècia, va tenir set fills més, i segons diu Maggie O’Farrell també es va inventar la indústria de la seda a la Toscana (mare i empresària!, esposa feliç!). Se sap que Eleonora duia capes de seda blaves, i això que el blau era el color més car i es reservava per als vestits de la Mare de Déu a les esglésies.

La petita Lucrècia i els seus germans van créixer al Palacchio Vecchio entre quadres de Botticelli, confinats a les cambres del palau com confinada estava Maggie O’Farrell quan escrivia la novel·la en plena hecatombe de la COVID. “Eren temps entre l’imperi romà i la Itàlia contemporània, els Mèdici podien témer que els raptessin la canalla, eren molt rics però el món els era hostil”, diu O’Farrell. Quan es van aixecar les restriccions de la pandèmia O’Farrell va viatjar al Palazzio Vecchio de Florència, on va créixer Lucrècia amb una formació excepcional i en un entorn amb pares feliços. La van casar als tretze anys perquè casar la filla amb un Ferrara implicava enfortir l’estirp: el llinatge hi obligava, encara que la unió segurament li va costar la vida poc després. No sabem per què Alfonso va matar l’esposa adolescent, i no tenim certeses més enllà d’una autòpsia que l’home va evitar –va córrer a enterrar-la.

A Florència, amb la llum solar que es projectava dins les cambres centenàries, O’Farrell va posar flors a la tomba de Lucrècia, i les monges que custodiaven l’espai van dir-li que mai fins aleshores mai ningú no havia posat flors a la tomba de la noia.

L’autora té marit i tres fills, i ens ho explica, i em passa pel cap que part de la gràcia de tenir una família és poder explicar-ho. O’Farrell diu que cada llibre que fa és com el naixement i la criança d’un fill nou, que t’agafa per sorpresa cada vegada perquè cada nadó té un caràcter particular. Guitart li pregunta per la novel·la que va publicar fa temps i que es va convertir en un èxit de vendes, Hamnet, la història sobre la mort del fill de Shakespeare que va inspirar l’obra de teatre Hamlet. L’obra d’O’Farrell s’estrenarà als escenaris i se’n farà una sèrie, però no en sabem res més. Segons els biògrafs de Shakespeare, Hamnet va morir quan era un nen a causa de la pesta negra, i O’Farrell confessa que no va poder escriure la novel·la fins que el seu fill va superar l’edat que tenia el fill difunt del dramaturg. La superstició encara mou muntanyes.

El temps de la presentació s’acaba, tothom aplaudeix i una part dels espectadors es posen a la cua perquè O’Farrell els signi els exemplars, només fins a cinquanta, perquè a l’autora se li cansa el pols amb tantes dedicatòries –no li tindrem en compte.

Vivim un moment Bukowski. Aquests dies coincideixen a les llibreries Bukoswki essencial (LaBreu), una antologia traduïda per Marcel Riera, i Els plaers del condemnat (Edicions de 1984), que recull la poesia gairebé completa de Bukowski traduïda per Martí Sales, que va presentar aquest volum dimecres a La Calders.

Sales m’explica que l’antologia funciona de manera cronològica i que l’encant del recull és que les poesies de joventut de Bukowski van seguides de les que va escriure al final, ja vell i a punt de morir-se de leucèmia. A diferència de Lucrècia, Bukowski va néixer ara fa just un segle en una casa gens privilegiada. El seu pare pegava la mare, però la dona insistia perquè el nen rigués: “la mare em deia sigues feliç, pobre peixet, volia ser feliç i l’atonyinaven dos cops per setmana”.

A Bukowski el crack del 29 i la depressió econòmica li van esclatar a la cara. Fins als quaranta-cinc anys va ser carter, feina que el va dur a escriure la seva primera novel·la, Correus; en castellà, apunta indignat Martí Sales, no van gosar traduir l’obra (The Post Office) com a Correos, per les connotacions barroeres evidents de la paraula. L’editora Laura Baena em diu que l’editor de Bukowski cobrava 400 dòlars al mes i es va comprometre a donar-ne cent cada mes al poeta perquè l’home pogués escriure a temps complet, la volta d’atzar i de voluntat que va contribuir a catapultar-lo a la fama. La llibretera, les editores i el traductor reciten l’obra; recita sobretot Sales, que llegeix de meravella i teatralitza els versos sense passar-se.“Aquesta traducció és molt bona, molt bona”, repeteix Empar Moliner, i cada poema que Sales llegeix a ella li evoca alguna cosa o altra. Moliner coneix bé l’obra de Bukowski, es nota que l’ha llegida i la va influir temps enrere.

“Bukowski és el típic autor que quan ets adolescent sempre hi ha un amic que no llegeix però que te’l recomana”, diu Sales, “i aquest èxit ha fet que se’l llegeixi malament, que se’l banalitzi com al poeta del mam i de l’astracadanda ionqui”. El vers de Bukowski és lliure perquè tallava on volia, apunta Laura Baena, i això també ha fet molt de mal a la poesia dels seus imitadors (apunto jo, però m’estic de comentar-ho). Més endavant, l’autor va llegir John Fante i es va adonar que la prosa també li esqueia, que hi havia literatura possible més enllà de la solemnitat moral i allunyada de Dostoievski. Fante va morir cec i sense cames, afectat per la diabetis, i mai no va gaudir de l’èxit com sí que ho faria Bukowski, envoltat de noies joves disposades a xuclar-li la cigala. Se l’ha acusat de masclista, perquè part del que escriu ens ho semblaria si algú ho escrivís ara.

“Es cagava en les seves nòvies, tot i que les adorava, es cagava en el que se suposava que havia de ser l’amor, la norma de la parella […] però els homes contra qui escrivia eren més masclistes que ell”, Martí Sales redimeix Bukowski, a qui de fet ja estimàvem d’entrada. A diferència de la novel·lista Maggie O’Farrell, el poeta va passar tota una vida fugint de la convenció i la idea de família americana, de ben segur influït per l’horror que de petit havia viscut a casa. Preferia rebolcar-se entre putes i vagabunds que viure com Déu mana, i combinava una tendresa grossa amb aquest esperit àcrata i rebel que embriaga els adolescents i els joves que tot just descobreixen l’alcohol i en llegeixen unes ratlles.

Me’n vaig de la Calders que ja és fosc, i brindo amb algú en honor a Bukowski al caliu de les llums de la ciutat que il·luminen el Castell de Montjuïc, el més semblant que tindré mai al Palazzio Vecchio de Lucrècia.