Beherapenak

Feia cinc anys que vivia en un pis del barri antic de Donostia, a tocar del carrer Major. A sota hi havia una botiga de roba de senyor, molt elegant, que s’omplia sobretot quan penjaven els rètols de rebaixes, beherapenak. Al costat de casa hi vivia una senyora gran que parlava basc: ella li havia ensenyat a dir unes quantes frases en converses de replà, i deunidó com ell havia arribat a comunicar-s’hi.  A sobre hi vivia un parella d’aficionats de la Reial Societat que col·leccionaven samarretes del centenari del club. En els altres pisos, no sabia qui hi vivia.

Els diàlegs d’escala, casuals, amb la parella d’aficionats giraven entorn del futbol. Si la Reial guanyava, ell els deia que tenien un equip potent; si perdia, els evitava. Els diàlegs amb la senyora gran eren d’una altra mena.

–Nongoa zara? –li va preguntar la senyora poc dies després de veure’l arribar.

Ell s’ho va haver de pensar:

–Barcelona. Vinc de Barcelona.

La senyora l’havia ajudat amb indicacions diverses: on eren els comptadors del gas i de l’aigua, on trobaria el millor lloc per comprar, on era el millor saló de te. També li havia recomanat de pujar al monte Igueldo. Un dia que faci sol, sobretot. Quan ell s’hi adreçava en basc, ella somreia. Un dia van sortir a parlar dels escacs. Ella en sabia molt. No hi havia cap joc comparable als escacs, li va dir. Parlava de Kramnik i Anand com si fossin persones conegudíssimes. Ell no sabia qui eren Kramnik i Anand, ni que s’havien disputat un campionat del món. Ell no sabia res del món dels escacs, però sabia jugar a escacs. Per això van acordar jugar a distància.

Ell se n’anava a treballar de bon matí. Quan en tornava a mitja tarda i obria la porta de casa, de seguida veia una nota a terra. Era l’anotació de la jugada. Es dutxava, s’asseia davant d’un tauler petit, movia la peça segons la indicació i es posava a pensar la pròxima tirada. S’hi estava estona. L’endemà al matí era ell qui li deixava una nota sota la porta de la senyora.

–Obertura catalana… –li deia el cap de setmana, ella, recordant la partida en curs–. És una bona tàctica. Qui et va ensenyar a jugar a escacs?

Ell intentava recordar qui n’hi havia ensenyat. Ni idea.

–Com és l’atac basc? –li va preguntar ell una vegada, a peu d’escala.

La senyora va fer un silenci cruixent.

–No hi ha un atac basc.

I tots dos van quedar-se quiets. Els escacs són com la vida, va dir-se ell més tard. Hi ha atacs, hi ha defenses, hi ha tàctiques… Hi havia d’haver un atac basc.

Acabaven la partida i en començaven una altra. Majoritàriament, taules. Passaven els mesos i també les taules i alguna victòria perduda. De tant en tant els de dalt feien anar les trompetes i baixaven o pujaven l’escala amb les bufandes desplegades.

Un diumenge ell va convidar la senyora a menjar galetes, a casa. Ella es va arreglar per a l’ocasió. Van parlar de moltes coses: primer el temps i les galetes, després els escacs i després la política, mentre les peces els miraven immòbils.

–Per què vas venir a Donostia? –li va preguntar ella, de sobte.

Ell es va empassar la galeta i a poc a poc es va mossegar el llavi. Llavors va dir que feia cinc anys s’havia enamorat d’una noia de Sant Sebastià. Ahà. Hi va haver un silenci llarg. Llavors la senyora va dir-li que, feia molts anys, però molts anys, ella també s’havia enamorat d’un noi de Sant Sebastià.

–Però res.

Els veïns de dalt saltaven alegres. Cantaven l’himne de l’estimada Txuri urdin. Ella va canviar de tema per dir que l’endemà els de baix començaven les rebaixes, beherapenak.