Barberà del Vallès, capital del microrelat

El passat divendres 29 de setembre es van concedir els premis del XII Concurs de Microrelats de La Microbiblioteca, certamen internacional convocat, en català i en castellà, per la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès. Els guanyadors de la final absoluta han estat, en català, el granollerí Jordi Masó i Rahola, pel microconte “El nedador”; i, en castellà, Francesc Barberà i Pascual, de Benissa, per “Atrocidades”.

Va donar la benvinguda als presents la directora de la biblioteca, Berta Cama i Sànchez, que va fer saber que tenien ja a punt la tretzena d’edició del microconcurs, a més d’altres iniciatives com un taller de microrelats radiofònics o un d’eròtics, o la celebració de la VII Jornada del Microrelat en Català, conjuntament amb l’ARC (Associació de Relataires Catalans).

Va seguir un també breu parlament de Joan Muñoz i Altimira, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barberà del Vallès, que va revelar converses amb el Ministerio de Cultura per a fer créixer encara més el microconcurs i convertir Barberà del Vallès en la ciutat microrelatista per excel·lència. També va precisar que, en els vuit mesos d’aquesta XII edició del concurs de Microrelats, els havien arribat 2.000 textos, alguns procedents de llocs tan distants com Argentina, Colòmbia, el Japó o el Iemen.  Va anunciar que en la pròxima edició la dotació econòmica per als dos guanyadors finals s’eleva a 3.000 euros, és a dir, es triplica.

Després de lliurar un obsequi als guanyadors mensuals (els d’octubre a maig), van rebre el guardó principal Jordi Masó i Rahola en la categoria català i Francesc Barberà i Pascual en la categoria castellà, que van llegir sengles microcontes. Va seguir una actuació de tres actors de l’Escuela de Impro de Barcelona, amb l’espectacle en castellà Microimpro, consistent en la improvisació de micropeces teatrals a partir, per exemple, de nanocontes (trets de Mil y un cuentos de una línea, d’Aloe Azid), triats a l’atzar pels assistents. Al final, el públic va ser obsequiat amb una acurada antologia amb tots els textos guanyadors (incloent-hi els de les vuit convocatòries mensuals), que es podran retrobar al blog de La Microbiblioteca.

A hores d’ara la Biblioteca Esteve Paluzie és un referent mundial de la microficció, no solament per la convocatòria del certamen esmentat, sinó perquè des del 2011 tenen a disposició de tothom un fons molt important d’obres de microficció en català i en castellà. A més a més, des de La Microbiblioteca, amb el seu gestor Alfons Guri Comallonga al capdavant, es promouen moltes iniciatives (a part del concurs i de jornades, s’ofereixen tallers, clubs de lectura, un web molt complet –amb material i enllaços– o espectacles relacionats amb els microrelats, com el descrit), sempre amb la voluntat de potenciar aquest nou gènere. El seu màxim desig és poder obtenir un exemplar de tots els llibres amb microrelats publicats en aquestes dues llengües, desig no fàcil de complir perquè hi ha un nombre, com més va, més elevat d’autores i autors.

L’auge dels microcontes és especialment visible en llengua castellana (ja ho serien moltes de les greguerías de Gómez de la Serna), sovint escrits per escriptors d’Hispanoamèrica (José Luis Borges, Julio Cortázar, Augusto Monterroso, Ana M. Shua, Max Aub, David Lagmanovich…), on es conrea aquest gènere narratiu probablement més que enlloc del món.  En la literatura catalana contemporània, per la seva banda, no són pas pocs els autors que cultiven o han cultivat el gènere (i la convocatòria del concurs barberenc i d’altres de semblants no fa sinó augmentar-ne el nombre). En català, són prou coneguts els “Contes sintètics”, els “Contes portàtils” o els “Contes corrents”, inclosos en obres de Llorenç Villalonga, de Pere Calders i de Jaume Cabré, respectivament.

Però no podem continuar sense respondre una pregunta bàsica: què és un microconte (dit també microrelat, o microficció, o micronarració…)? Evidentment, la resposta remet a una narració d’una extensió molt breu, però el cas és que no hi ha unanimitat sobre tal extensió. Per més que la nostra viquipèdia la fixi al voltant de 750 caràcters, és evident que a les prestatgeries de La Microbiblioteca de Barberà del Vallès en trobarem de més llargs, de dues o més pàgines (i, per tant, hi figuren treballs de Joan Perucho, d’Eduard Màrquez, de Sergi Pàmies o de Quim Monzó). Busquem-ne, doncs, més trets característics i fem-ho de la mà del microcontista i teòric Ginés S. Cutillas, que defineix un microrelat així: “Text breu en prosa de naturalesa narrativa i ficcional que, usant un llenguatge concís i precís, se serveix de l’el·lipsi per a explicar una història sorprenent a un lector actiu.”  (traduït del pròleg del seu llibre Lo bueno si breve).  A tall de mostra, llegirem ara el microrelat guanyador final en català (també guanyador del mes d’octubre passat):

El nedador

Una tarda de diumenge, l’Otger Forcadell es va capbussar a la piscina del seu xalet i va emergir a la dels Cardona, a l’altre cap del carrer. No va saber com justificar-se davant les mirades desconcertades dels veïns, sorpresos en plena barbacoa. Per no recórrer a l’explicació sobrenatural, va argumentar que no s’hi havia pogut resistir, a aquella aigua tan cristal·lina. «Un altre dia ens ho demanes, Forcadell!», li van dir.

No tan comprensius van ser els Pelletier d’Arlés: quan els va explicar que ell només pretenia fer unes braçades innocents en la seva piscina de Vallvidrera, se’n van burlar. Les lloances al bon clima provençal no van impedir que avisessin els gendarmes. Li van permetre una trucada: «Porta’m roba», va demanar a la dona.

Menys sort va tenir a la mansió dels McCallister d’Illinois. Aficionat a la caça, John McCallister Jr. va abatre l’intrús d’un precís tret d’escopeta. Al Chicago Tribune, va declarar que l’havia confós amb un dels ànecs salvatges que solien envair-li la propietat. L’incident va promoure un debat encès sobre els drets dels animals i l’ús d’armes de foc. Mentrestant, el cos de l’Otger Forcadell retornava a Vallvidrera. Ara per via aèria.

  Jordi Masó i Rahola, dins XII Microconcurs de La Microbiblioteca, Ajuntament de Barberà    del Vallès, 2023. Disponible també aquí.

A part de la brevetat, una altra característica òbvia del microconte és que ha de narrar: per tant, no es pot confondre amb l’aforisme, que no narra. Tampoc amb l’anècdota, que no és ficció; ni amb l’acudit… Escriure microcontes exigeix fer un ús molt eficient del llenguatge: cal fer treballar molt els mots, cal mesurar molt la presència d’adjectius o d’adverbis, cal fer dir molt als signes de puntuació, etc. I s’ha de tancar d’una manera inesperada. En el microconte és millor suggerir que dir, millor mostrar que explicar, millor sobreentendre que explicitar.

És per tot això que els microcontes tenen un gran potencial didàctic (vegeu Articles). Poden constituir atraients propostes d’escriptura en forma de concurs o d’exercici d’aula. Però escriure’n no és pas fàcil, de la mateixa manera que no ho és escriure un eslògan publicitari, o un poema, posem per cas. En qualsevol cas, l’interès que desperta el gènere en els centres docents és creixent, tant des del punt de vista de la producció com de la descodificació, ja que demana sovint detectar-hi referències culturals o intertextualitats. 

Des de diferents instàncies (entitats, escoles, empreses o ajuntaments, com el de Barberà del Vallès, però també el de Sabadell i tants altres…), es convoquen amb èxit concursos de microcontes. Però per a tal fi cal un detall important: fixar-ne l’extensió màxima. En el llibre Sentits, per exemple, vam imposar-nos el repte d’incloure en cada pàgina un nanoconte, el qual no podia superar els 195 caràcters, comptant-hi espais en blanc i títol. Volíem fer-nos ressò de l’interès pels microcontes que, més breus o no tan breus, són un gènere narratiu amb entitat pròpia i clarament en auge.

En català ja són una bona colla les autores i els autors amb llibres amb només microficcions: Josep-Ramon Bach (Alteritats, Ventríloc tartamut), Joaquim Carbó (Bonsais de paper, El jardí de Lil·liput, Histèries del metro…), Maria Cirera (Puces i altres picors), Carles Marquès (Capbreu. 322 microrelats), Jesús Pacheco (Ficcionaris), Joan Pinyol (Glops), Maria Pons Vidal (Petits crims familiars i altres microrelats), Ramon Solsona (Cementiri de butxaca) o Roger Sunyer (Contes breus, brevíssims, d’escletxes i atzucacs), sense oblidar dos escriptors que podríem dir que s’han especialitzat en la micronarració: Jordi Masó i Rahola (Els reptes de Vladimir, Catàleg de monstres), precisament el guanyador del microconcurs ressenyat, i David Vila i Ros (Verba non facta, Roba estesa, La revolta de Cramòvia…). Així mateix voldria destacar, pel seu valor literari i pedagògic, les microficcions Rondalles d’arreu del món o L’almanac anacrònic d’Albert Jané, com també Hi havia una vegada… Que no t’enganyin els contes! d’Anna Cabeza, breu obra en què es capgira en clau feminista el sentit d’alguns contes tradicionals.

Val a dir que la llista d’autors de microrelats en català seria llarguíssima i, si volguéssim, ens podríem remuntar a Ramon Llull amb els seus eximplis. I no podem tampoc oblidar l’existència d’interessants antologies, resultants o no de concursos, entre elles els reculls anuals de la Biblioteca Esteve Paluzie ja esmentats, o els que fa Jordi Masó i Rahola amb el blog La bona confitura, que aplega obra de més de dos-cents microcontistes (N’hi ha una versió reduïda en paper, imprescindible: Bones confitures. Antologia de microrelat catalans. Témenos Edicions.)

En  un món dominat per la pressa i els missatges ràpids, no és estrany que ens envaeixin comunicacions hiperbreus com les piulades, els titulars, els eslògans, els videoclips, de la mateixa manera que en aquest context també era esperable l’emergència de la microficció, que ja està creant devots enfebrosits arreu del món.  

Sense deixar de potenciar textos de tota mena i llargada, la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès ha esdevingut un referent internacional del nou gènere. Que serveixi aquest article com a invitació a degustar-lo i experimentar-lo (bases del XIII Microconcurs). I és que sovint al pot petit hi ha la bona confitura. I, moltes vegades, menys és més.