Un dia a Granollers a les nou i cinc del matí

Albert Forns Canal ha escrit un d’aquells llibres necessaris que no t’adones que ho són fins que no el tens a les mans. Després de tres novel·les, totes premiades, l’autor posa el seu talent literari al servei d’una història real. Forns torna al seu Granollers natal per capbussar-se en un dels episodis més tràgics de la ciutat. I el cel ens va caure al damunt (Edicions 62) és un relat coral del bombardeig sobre Granollers que va matar 225 persones el 31 de maig de 1938, avui fa 85 anys. Forns ha recollit el testimoni de supervivents, tan de ciutadanes anònimes com de prohoms i figures il·lustres, com l’escriptor Joan Triadú, que l’any 1938, amb només setze anys, era mestre en una escola de Granollers; Antoni Jonch, amant dels animals que acabaria sent director del zoo de Barcelona; l’escriptor Esteve Sarroca, conegut com la ploma més fina del Vallès; el músic Josep Maria Ruera, home orquestra que havia tocat amb Pau Casals, o el xef Paco Parellada, ànima de la Fonda Europa, que es va salvar miraculosament del bombardeig i que ha estat el lloc escollit per fer la presentació del llibre davant d’un nombrós grup de periodistes i càmeres.

Forns ha fet una visita guiada pels carrers de Granollers, que ha arrencat a la Porxada, lloc emblemàtic de la ciutat, on als anys 30 era el mercat, on un munt de dones feien llargues cues amb la cartilla del racionament quan va caure la bomba més mortífera. La ruta ens ha portat a l’escola Pereanton i la Biblioteca Can Pedrals, hem baixat al refugi que es va construir després de l’escarment del bombardeig i hem tornat a l’antiga carretera de Barcelona, on va morir camí de l’escola l’Agustí, fill d’Esteve Sarroca, davant dels ulls de la seva germana Beatriu, que es va apartar just uns metres gràcies a un altre company l’Oriol Murtra, que la va arrossegar sota un portal.

I el cel ens va caure al damunt meravella per la precisió de les escenes i dels personatges, que lluny de ser figurants d’una tragèdia o carn de canó d’una estadística macabra, es converteixen en ànimes d’un dol que també ha estat col·lectivitzat. Forns, que ha jugat força amb l’auto ficció en les seves novel·les, aquí s’ha dissolt en un corrent de vides que explica en tercera persona. Si Eduard Márquez a 1969 aplegava testimonis i documents i ens els servia en tota la seva cruesa, sense la mediació d’un narrador, Forns fa l’operació contrària. Recull els testimonis però trena les vides amb imaginació literària i les filtra amb una sola veu que dona unitat al retaule. Tampoc ha volgut seguir el model de Svetlana Alesksièvitx, que estilitza les seves transcripcions, sinó que entra i surt d’un seguit de vides creuades en un moment de la història que marca un abans i un després a la ciutat de Granollers.

Si hi ha algun llibre que hagi estat referència en aquesta comesa, és Hiroshima de John Hersey, diu Forns, un clàssic que es va publicar inicialment com un reportatge sobre la primera bomba atòmica a The New Yorker l’any 1946, just dotze mesos després de l’atac que va posar fi a la Segona Guerra Mundial. “Aquest llibre arriba 85 anys tard”, diu Forns, “i em pregunto què hauria passat si algú l’hagués pogut escriure mesos després del bombardeig amb primeres fonts i testimonis frescos. Tenim, en canvi , 40 anys de dictadura i silenci, i després una Transició que ens va demanar d’oblidar els greuges del passat. I el resultat és que avui sabem més del bombardeig d’Hiroshima que no del bombardeig de Granollers. Per què?”, es pregunta Forns.

Per posar remei a aquest buit, Forns ha pogut consultar una quarantena llarga de testimonis enregistrats en un arxiu de fonts orals. En els darrers vint anys, l’ajuntament de Granollers, amb la col·laboració del Memorial Democràtic, s’ha preocupat de fixar la memòria d’aquell dia localitzant supervivents i entrevistant-los a casa seva. Els supervivents més vells que avui encara són vius tenien entre set i deu anys aquell fatídic dia de maig de 1938 i Forns s’ha implicat en una última crida contra l’oblit que li ha permès localitzar 18 testimonis addicionals que no havien estat entrevistats, fins a arribar a la respectable suma de 60 testimonis. Així, l’autor pot arribar a una precisió de detalls sense inventar-se res, com quan explica que el cotxe fantasma, el temible automòbil confiscat pels milicians més sanguinaris, dedicat a la purga de propietaris i burgesos, era un Chrystler sedan blanc.

El llibre de Forns també es pot llegir com un monument literari que ve a honorar la memòria de les víctimes. Com una ofrena.  

I el cel ens va caure al damunt és el relat d’una ona expansiva que sobrepassa els límits de la història local. Forns aprofita tots els fils que li brinda aquest mosaic de testimonis per estendre el relat de la ciutat abans i després del bombardeig. L’autor, que ha sotmès el seu relat al fact-checking d’uns quants historiadors locals, ens situa meravellosament en la Segona República, una època febrosa de llibertat i de col·lectivitzacions que el bombardeig va truncar anticipadament, com un mal auguri que venia a desterrar tots els somnis republicans. L’ona expansiva de les bombes ens arrossega més enllà de Granollers. Ens porta fins al front d’Aragó, on van anar a parar els primers granollerins mobilitzats, o ens explica la història d’uns anarquistes aragonesos devots de la verge que faran el camí d’Albalat de Cinca fins a Granollers. També ens fa viatjar a la zona nacional, al Sant Sebastià daurat on es va refugiar amb sumptuositat l’empresari tèxtil Roca Umbert. O fins i tot fem un viatge als camps d’extermini del Tercer Reich amb un granollerí que s’exilia a França i és detingut pels nazis. Forns també s’endinsa en les entranyes de la seva pròpia família i recupera la història del seu besavi, un home que sempre va temptar la sort i que l’autor es resisteix a convertir en un heroi. I el cel ens va caure al damunt demostra que el relat més impersonal pot acabar sent el més personal.

Forns ha bastit un ampli fresc d’històries, alternant relats de víctimes i de supervivents, de manera que encetem cada capítol amb la incertesa de saber si serà un relat tràgic o de superació. Si s’hagués limitat a fer un inventari de mortaldats, no hauria aconseguit traslladar-nos amb la mateixa força la naturalesa aleatòria de l’atzar, l’arbitrarietat del destí que s’abat implacable sobre un poble que mai s’hauria imaginat que pogués ser un objectiu militar.

Ahir la Porxada era plena de fileres d’alumnes de primària que feien activitats coincidint amb l’aniversari del bombardeig. Hi feien una altra mena de cua, la seva lluita avui és tota una altra, però saben que no gaire lluny d’aquí, a Ucraïna, hi ha guerres i bombes com les que van destruir el mercat de Granollers. La Porxada, amb tota la seva simplicitat arquitectònica, representa moltes coses per als granollerins, i avui fa la funció d’un monòlit d’homenatge als caiguts. El llibre de Forns també es pot llegir com un monument literari que ve a honorar la memòria de les víctimes. Com una ofrena.