Un calidoscopi de Catalunya

La paraula «calidoscopi» està formada per tres arrels gregues: kalos, que vol dir «bonic»; eidos, «imatge»; i skopeo, «mirar». El seu significat, doncs, és ben clar: «per mirar imatges boniques». Aquest podria ser el lema del llibre Catalunya, veus i mirades (Salvatella), format per les aquarel·les i mirades de Robert Cabeza i setanta-quatre textos, o veus, de diferents autors que s’hi han inspirat i que engloben les quaranta-tres comarques catalanes i dos apunts de Cotlliure i l’Alguer.

Fa cosa d’un any en Robert Cabeza em va pescar per Instagram i em va demanar d’escriure sobre un dels dibuixos que formarien aquesta obra magnífica: el del Moianès, la meva comarca de naixement i fins fa poc també la més jove, des del 2015. L’aquarel·la que em va ensenyar era preciosa, com totes les altres que he descobert ara que ja tinc el llibre. La ‘meva’ era el salt de la Tosca al Molí de Brotons (terme de Castellcir), amb la gola que s’hi forma i tota la pedra i el verd que l’envolta. La il·lustració és fidel a la impressió en directe de l’indret, abrupte, misteriós i fascinant. Vaig fer-hi diferents excursions, al matí, a la tarda, a peu, en bici… Vaig anar a la biblioteca de Moià, vaig informar-me sobre el funcionament dels molins d’aigua, vaig llegir la història de les restes del molí de Brotons i la família que hi va treballar per última vegada. Tot això ho explico en el meu petit relat, un homenatge als moliners i als qui viuen amb i per la natura, i també a l’aigua, aquest element indispensable que de vegades pot ser terrible.

L’aigua és el component essencial de l’aquarel·la i present en moltes de les bellíssimes representacions del dibuixant terrassenc. Cada comarca hi és plasmada a través d’un paisatge, sovint emblemàtic i reconeixible, gairebé sempre combinant una obra humana (un carrer, una església, un mas, un poble…) amb un marc natural (una muntanya, el mar, un riu…). Hi he comptat només cinc imatges que retraten la natura en plenitud, sense interferències: el massís de Montserrat (Bages), les illes Medes (Baix Empordà), el Pedraforca (Berguedà), l’estany de Sant Maurici amb els Encantats (Pallars Sobirà) i l’estany d’Ivars (Pla d’Urgell).

El conjunt és un conglomerat d’escenes de tota la geografia del Principat (amb les dues incorporacions esmentades més amunt), de manera que pot servir com a guia fonamental per visitar i conèixer els llocs més representatius del territori. Però una guia per mirar i admirar des de casa. No és pas un llibre de butxaca: físicament, deu pesar més d’un quilo i fa 30 centímetres per banda, amb un paper de qualitat excel·lent, adequat al color i tipologia de les aquarel·les. Una obra d’art per contemplar i llegir. La majoria d’imatges no notaran el pas del temps. Com a excepció, i sempre amb el tema de l’aigua com a rerefons, podem esmentar el dibuix de Sau i el seu carismàtic campanar: al llibre hi és colgat enmig del pantà. Ara, però, sabem que presideix una plana seca, i és l’aire, no pas l’aigua, el que ha entrat «a les cases resseguint tots els racons de les cambres sense oblidar-ne ni un» (M. Dolors Orriols).

La diversitat en l’autoria dels textos que glossen les aquarel·les configuren un altre calidoscopi de veus i perspectives. El 14 d’abril molts vam acompanyar en Robert Cabeza en la presentació de l’obra a la Seu d’Ègara a Terrassa. «Ut pictura poesis» (Com la pintura, així és la poesia), citava algú per elogiar la sensibilitat de l’aplec i la compenetració entre il·lustracions i escrits. Hi ha voluntat de fixar la història, reviure el paisatge i els records que s’hi amaguen, enumerar-ne les virtuts, destacar-ne les destinacions turístiques, la idiosincràsia, les dites, alguns personatges… Segons qui en sigui l’autor, la mirada és més prosaica o més poètica, però sempre sentida des del fons, viscuda al cor o de molt a la vora, amb nostàlgia o amb esperit renovador. L’aquarel·la és la postal i el text és allò que t’escriu algú que l’estima perquè la sent seva. I t’ho fa saber.

En una entrevista al Diari de Terrassa, el dibuixant explica que el projecte, pensat des de feia anys, fou animat de nou per la seva filla Cristina, com a revulsiu de superació del càncer que li havien diagnosticat el 2017.

La idea ha sigut gran, el treball immens i el resultat, un llibre esplèndid i bonic. Gràcies i enhorabona, Robert Cabeza, editorial Salvatella i la resta d’autors d’aquest meravellós calidoscopi de Catalunya, un cant a la terra a través de l’art i la literatura.

I, sobretot, salut! I aigua!