Tot el que no llegirem

Sant Jordi produeix moltes reflexions espantoses sobre la lectura, i és normal perquè costa dir res que no sigui un clixé insuportable. Enguany m’ha ajudat a escapar-me’n una que vaig llegir en una targeta que repartien al funeral de Vicenç Pagès Jordà, una frase del mestre enyorat que em va acompanyar aquest diumenge com un petit fantasma que em rondava mentre mirava les parades: “No llegir quan ho tens tot fet, sinó llegir per no fer-ho tot”. És un aforisme dolorós i fondo, que et fa pensar una cosa i la contrària cada cop que hi tornes a passar. Té la gràcia que defensa l’oposat dels tòpics d’aquests dies, que venen a dir que llegir és una forma de viure moltes vides que ens intensifica.

És molt evident que llegir és el contrari de viure. Només cal pensar en l’acció, que exigeix aturar completament el cos, exposar-se als depredadors i deixar de buscar i recol·lectar calories, com dormir però sense cap dels beneficis reparadors. I tot plegat amb la finalitat de deixar que entrin altres vides, idees i fabulacions de gent que segurament ja estan morts, que si encara alenen, el més probable és que no pensin realment el que van escriure, o que aquestes altures ja hagin canviat d’opinió. Com mirar una pel·lícula, una obra de teatre o un quadre, totes les disposicions de la família de la vita contemplativa t’obliguen a matar-te una mica perquè entri una altra cosa.

La temptació és interpretar-ho en clau de guany, de transacció enriquidora. Que deixes de viure una estona perquè, a canvi vius molt més: històries exòtiques, paraules diferents, perspectives que no se t’haurien acudit sol, etcètera. Però de seguida es veu que si has guanyat alguna cosa no és pas vida: el més bàsic dels sentits proporciona sense cap esforç una vivència molt més present i rodona que cap descripció literària de la mateixa experiència podria somiar. Tocar, olorar i assaborir cusen l’instant a una totalitat, mentre que el moment llegit és un moment mig mort, que no queda clar si ha passat en aquest món o era una confusió de les sinapsis. Sol passar que, quan llegeixes sobre alguna cosa, en fer-la hi notes una textura afegida, com qui aprèn els adjectius correctes i desbloqueja un tast de vins. Però, si t’hi fixes, això que has afegit no té la mateixa naturalesa que el plaer, i en un sentit fonamental hi va a la contra, és un o l’altre. Per això qui escriu sobre la grandesa de viure no pot evitar caure en un cert ridícul performatiu, perquè si amb el viscut n’hi hagués prou, no caldria dir-ho.

“Llegir per no fer-ho tot” es pot interpretar com un consell horacià, una dita de savi llatí que insta a la prudència, cosa que escau molt a VPJ, que sempre et feia fer moltes voltes per acabar en el punt mitjà dels clàssics. Sembla una frase treta d’una època en què el més natural era trobar l’excés de vida perillós, i l’ideal més alt era la tranquil·litat. Als moderns això ens costa, perquè el desencantament del món és veure com les coses es tornen explicables, controlables i, en última instància, transformables, i per això avui la vida contemplativa té mala fama i se’ns demana que ens comprometem i sortim al carrer a fer revolucions. El savi que t’aconsella llegir per no fer-ho tot repeteix el clixé més antic de tots, que és que som mortals i la lectura és preparar-nos per la mort; catastròficament conservador.

Per què hauríem de deixar de fer i assajar la mort? No és molt més envejable la vida viscuda cap endavant i un tall a negre abrupte i indolor? No ens han dit mil cops tots els lectors que el que més enyoren és la innocència perduda? A l’hora de la veritat no es pot triar, perquè el problema de la vida no llegida és que és la que porta més mort. L’afirmació sense límits tard o d’hora xoca amb una altra afirmació sense límits en un món on hem de viure junts, i els dos trens descarrilen. Naturalment, el consol de la lectura no té forma de plenitud, sinó de pacte insatisfactori que ens deixa amb una distància insalvable respecte de la vida pura, condemnats al mig somriure d’ironia o de nostàlgia. L’únic que es pot dir en favor d’aquest buit és que és l’espai de l’amor, i, per això, quan mires la persona estimada realment estàs llegint-la: quiet, callat, davant d’allò que ha entrat i ara ja no saps si estàs viu o mort, però no importa.