Tinc una bèstia dintre meu: la paradoxa de la humanitat

Quimi Portet canta a Tinc una bèstia dintre meu, del disc “Oh My Love” (Quisso rècords/Música Global, 2012): «Si hi ha un conflicte i vols guanyar,/ l’altre bàndol has de destruir;/ noi, no siguis cagamiques/ que has de ser menys pacifista/ que no ho és ton enemic». Cagamiques no vol dir cagat ni cagacalces(‘covard’), ni tampoc cagadubtes (com Hamlet, a qui la incertesa feia ajornar la venjança), sinó més aviat cagadur (‘avar’). Els herois, s’entendria a contrario sensu, són generosos fins al sacrifici de la mateixa vida pel benestar de la societat, la qual incentivaria aquestes mostres de coratge i n’arribaria a perpetuar la memòria oral mitjançant l’èpica i el romancer popular.

És clar que algú que no fos Quimi Portet hauria pogut provocar de forma tant o més efectiva el noi d’abans, receptor ideal del missatge de la cançó, amb un senyal de poder que el desafiés a exhibir un comportament viril, bé amb una apel·lació a les seves gònades, bé en els termes que recullen els estudiosos: «Quin noi no ha sentit imprecacions de marieta, o mariconàs, si no es comporta (parla) ‘com cal’?» —Emili Boix Fuster, Enciclopèdia de la llengua catalana (2001).

Imaginem-nos, doncs, una reunió entre tres espècimens de mascles que comparteixen la nostra nomenclatura zoològica. El mes de març de 2021 en faria ja un segle. L’un rere l’altre, els conspiradors de menys de trenta anys profereixen les següents consignes, carregades d’intencions:

—A baix el tirà! Vengem els nostres germans!

—Juramentem-nos per posar fi al paràsit i al seu seguici d’escarabats retrògrads!

—Mori l’enemic que oprimeix el poble i visca la nova societat que desitgem!

Podríem posar un nom commemoratiu als tres anarcosindicalistes catalans presents a la trobada, reconstruïda a efectes didàctics: Pere Mateu, Ramon Casanellas i Lluís Nicolau. Tots tres haurien rebut l’ordre de la cúpula del sindicat on militen d’eliminar el president del govern espanyol, Eduardo Dato, en un context d’autodefensa armada contra la guerra bruta de l’estat i la patronal. El secretari general de la CNT, d’ençà de feia pocs dies, hauria passat a ser un jove Andreu Nin, a causa de la detenció del predecessor en el càrrec. I la capvesprada del 8 de març de 1921 els tres activistes abatrien a trets de pistola el polític conservador, que estaria tornant amb cotxe del Congrés dels Diputats, des d’una motocicleta amb sidecar.

L’assassinat per motius ideològics és un acte de revenja posposada exclusiu de la nostra espècie. Tot i això, molta gent irreflexiva avui dia el qualificaria d’un acte agressiu propi d’una bèstia salvatge. Quina bèstia?, em demano. La caràtula de l’àlbum de Quimi Portet mostra el dibuix d’un ximpanzé: és clar, els genomes de les dues espècies coincideixen en el 98,77%. I a més, devia haver-hi hagut un moment de la nostra història en què ens hauríem vist obligats a sobreviure mitjançant unes maneres de comportar-nos més properes a les de l’animal salvatge en un entorn natural sense modificar —com els ximpanzés— en comptes de les maneres característiques de l’estil de vida actual, desenvolupat en societats multiculturals urbanitzades d’economia global.

Hi ha una tendència innata als cervells dels mascles de l’espècie humana (i és previsible que també hi sigui en els dels ximpanzés i d’una majoria d’espècies de mamífers) envers un ús de la violència superior al de les femelles. Perquè les diferències significatives entre el cervell dels homes i el de les dones no són pas de dimensió. Al cap de vuit setmanes de la concepció, els petits testicles dels fetus amb cromosomes X i Y produeixen prou testosterona per marinar el cervell i alterar-ne a fons l’estructura. D’ara endavant, l’enorme augment de la testosterona convertirà el cervell unisex en el d’un mascle, eliminant algunes cèl·lules dels centres que tenen a veure amb la comunicació i fent créixer més cèl·lules en els centres del sexe i de l’agressió. Després del naixement, aquestes diferències en la dotació biològica, podran ser reforçades per l’estil de criança de cada família i per la cultura de la societat on creixerà el nadó.

Quan parlem d’agressió, cal saber que n’hi ha de dues menes, que la seva biologia depèn de variables genètiques i que tenen vies neurals relacionades, però perfectament distingibles. La proactiva (en fred, ofensiva, deliberada, instrumental), que hem il·lustrat amb l’escena dels tres activistes i de la qual encara parlarem més endavant. I la reactiva (en calent, impulsiva, amb finalitats de defensa de la integritat física o de l’estatus), que és habitual entre els ximpanzés mascles, sovint amb greus conseqüències. És cert que els humans i els ximpanzés no som pas les úniques espècies capaces de matar els mateixos components, tant si pertanyen a un grup diferent del nostre —cosa que s’esdevé amb més freqüència— com si pertanyen al mateix grup. Sembla, fins i tot, que els llops, fent bo l’aforisme llatí de Thomas Hobbes, són capaços de sacrificar tants congèneres, en proporció, com els humans. Però no hi ha cap espècie, llevat de la humana, que hagi arribat fins a extrems tan singulars en la premeditació, la planificació i els resultats en xifres absolutes pel que fa a l’ús de la violència a sang freda (crims, pena de mort, tortura, guerres).

Si el Pan troglodytes, primat de la superfamília dels Hominidea, té un comportament mil vegades més agressiu que el nostre (d’acord amb les dades), és perquè l’escassetat alimentària ha creat una pressió selectiva a favor de l’agressió al seu proïsme. Quan els mascles d’un grup disposen de més aliments, de més energia, formen aliances i s’atreveixen a intentar ampliar el territori a costa del d’un grup veí, els integrants del qual hauran de fugir o seran sacrificats en atacs en què la desigualtat numèrica és la clau de l’èxit. Les campanyes conservacionistes a favor del ximpanzé dutes a terme per expertes mundials com Jane Goodall, van encobrir al llarg de molts anys la faceta menys mediàtica d’aquests animals. Fins i tot entre els bonobos (una espècie directament emparentada amb el ximpanzé, però de comportament més dòcil) les taxes d’agressió són molt més altes que entre nosaltres.

Richard Wrangham, professor d’antropologia biològica de la Universitat de Harvard, va començar la seva carrera com a primatòleg a Gombe (Tanzània), al costat de Jane Goodall. 

Aquest naturalista britànic explica en el seu estudi de divulgació The Goodness Paradox (Pantheon Books, 2019) l’estranya relació que s’ha produït en el procés evolutiu humà entre la virtut i la violència. Ell sosté que l’estudi de la violència en la nostra espècie porta a la idea que els humans som excepcionalment pacífics dins les nostres comunitats de residència. Ni tan sols la dolorosa constatació que la violència contra les dones es troba estesa arreu del món pot posar en qüestió que la taxa d’atacs físics a femelles és molt més baixa entre nosaltres que entre els nostres parents primats. 

És a dir, tenim de forma innata una baixa propensió envers aquell tipus d’agressió —el reactiu— que es produeix cara a cara, amb risc físic per als dos contendents, per una manca de control inhibitori sobre les emocions de la por o de la ira (en certs individus) i, d’altra banda, exhibim una alta propensió envers l’agressió proactiva. Com que molts animals que són inusualment dòcils pel que fa al primer tipus d’agressió estan domesticats, Wrangham considera que això deu ser un indici a tenir en compte.

Segons aquest especialista en conducta dels primats, els humans formen part d’una espècie (auto)domesticada a partir d’un procés evolutiu en què al llarg de 300.000 anys s’ha seleccionat la reducció de la propensió envers aquests tres aspectes: l’agressió reactiva, la por i la resposta estressada. Encara més, com passa als animals amb qui conviuen, els humans presenten la síndrome de l’animal domesticat. Una síndrome que incorpora en el seu cas, a més dels trets seleccionats, altres trets associats inevitables: reducció del cervell en comparació amb els ancestres salvatges —entre un 10% i un 30% els últims 30.000 anys, després d’haver estat creixent els dos últims milions d’anys—, del musell —també de l’amplada de la cara— i de la dimensió de les dents; feminització dels mascles o reducció del dimorfisme sexual (mida dels cossos i de la cara); pedomorfologia (anatòmica —crani—, conductual —joc, homosexualitat en mascles i femelles, en algun percentatge— i cognitiva —aprenentatge tardà i fenotip caracteritzat per la plasticitat neural). Però com ha estat possible?

Richard Wrangham ha elaborat la hipòtesi que la pena de mort ha actuat de mecanisme evolutiu. La pena de mort és un universal humà perquè està present entre els caçadors-recol·lectors de tots els continents. De vegades entre gent d’un tarannà extremament pacífic. Allò que la fa possible és que els humans empren el llenguatge per discutir si algun component de la comunitat representa una molèstia seriosa o un perill per a la resta. Els mascles que practiquen l’agressió reactiva són les principals víctimes de l’aplicació de la pena de mort per part dels executors de l’agressió proactiva; de forma que l’assassinat premeditat per part de coalicions d’homes actua com un recurs de control social igualitari, contrari a la dominació i sovint compta amb la complicitat de la resta de la comunitat. De retruc, la genètica dels mascles reactius hauria anat sent dràsticament rebaixada en cada grup. Aquests antecedents de la nostra evolució aclareixen el significat de la conjura dels joves anarcosindicalistes que hem recordat al principi.

La pena capital —malgrat que sigui una violència que revolti la nostra moderna moralitat— hauria resultat un procediment de selecció en la transició del món natural al món cultural que hauria contribuït a generalitzar entre els adults característiques anatòmiques, fisiològiques i comportamentals que en els avantpassats de la nostra espècie es presentaven en els individus més joves —en combinació, potser, amb la preferència dels mascles per femelles amb certs trets d’immaduresa física (cara de nena o de nadó), els quals actuen d’indicador de fertilitat i de permissivitat conductual.

En paral·lel, la domesticació en llibertat del Pan paniscus (bonobo) —a partir d’un grup d’ancestres comuns amb els ximpanzés que va romandre aïllat de competidors en un context de més abundància de menjar i de correlativa reducció de l’agressió reactiva al llarg d’un milió d’anys— probablement va reforçar-se amb el desafiament al domini dels mascles per part de coalicions de femelles empoderades. Atès que els antropòlegs i les antropòlogues estan d’acord que no hi ha hagut fins ara en la història de la humanitat cap societat matriarcal —cosa que no converteix el patriarcat en inevitable—, les femelles de bonobo podrien ocupar un merescut espai en la recerca de societats més igualitàries que poguessin inspirar les actuals reivindicacions feministes quant a un anivellament en les relacions de poder entre mascles i femelles.

Cal afegir, abans de concloure, que segons sengles assaigs publicats per Steven Pinker i Joshua S. Goldstein el 2011, estem vivint en l’era més pacífica de l’existència de la nostra espècie. De fet, el món està esdevenint un lloc menys amenaçador d’ençà de fa molt de temps i en moltes societats. S’ha detectat una disminució en l’ús de la violència —malgrat que no s’hagi reduït a zero— en totes les seves formes, de les guerres a la que s’exercia en l’educació dels infants. Però aquesta potser no és la impressió que molta gent té, a causa de l’exposició més gran a la informació. I res no garanteix que la reducció de la violència es mantingui en el futur. Ara bé, hi juguen a favor dos factors pacificadors: l’increment de l’empatia intergrupal i de la racionalitat a l’hora d’abordar conflictes.

L’informe d’Amnistia Internacional aparegut a finals d’abril d’aquest any ha recollit que les execucions van assolir el 2020 la seva xifra més baixa en un decenni. El 2020 va deixar un 26% menys d’execucions a tot el món que el 2019 i continua la reducció registrada un any rere l’altre d’ençà de 2015. 

La paradoxa és que som una espècie animal força dòcil i, fins a cert punt, compassiva gràcies al fet d’haver emprat sistemàticament la violència selectiva (targeted conspiratorial killing) contra els aspirants a mascle alfa que pretenien assolir un estatus dominant a força d’intimidar tots els altres rivals potencials o d’imposar-s’hi fent ús de la força. Així, l’altruisme i la moralitat s’haurien reforçat a conseqüència d’un determinat tipus de conducta violenta i, amb el temps, haurien afavorit que es generalitzés la tendència envers unes societats més pacífiques.