Què llegir ara que hi ha Guerra?

La guerra a Ucraïna demostra fins a quin punt Occident s’ha anat desarmant a molts nivells, però potser el més evident és el cultural. Traumatitzades des de la Segona Guerra Mundial, les societats europees tenen una relació contradictòria amb la guerra: d’una banda, la recorden constantment a través de monuments, pel·lícules i discursos pensats per mantenir viva la consciència del seu horror; de l’altra, renuncien a pensar-la com una possibilitat de present i de futur, havent-la fet desaparèixer d’universitats, llibreries i articles d’opinió. Però el món no és Occident: lluny de desarmar-se, altres blocs geopolítics, nacions i cultures, conviuen amb la guerra, l’estudien i es preparen per practicar-la. Des de la premissa que cert historial de ridículs especialment nostrats prové d’un èmfasi malentès en la pau i una renúncia militant a pensar la guerra, aquí ve un recull personal sobre filosofia de la guerra.

Carl Schmitt

Segons Carl Schmitt, l’essència de la política és la distinció entre amic i enemic, i si volem entendre la cosa pública, ens hem de fixar més en la categoria de “guerra” que en la de “diàleg” o “reconciliació”. Que el món d’avui s’entengui millor amb l’obra d’un filòsof que va militar al partit nazi pot ser trist, però ens ajuda a recordar que, encara que solem pensar que les grans aportacions específiques d’Occident són la democràcia i el liberalisme, també ho és el totalitarisme. Si segons la tradició liberal el rol principal de l’estat ha de ser protegir l’individu de la violència i la inseguretat, Schmitt creu que la funció primordial del poder ha de ser promoure l’homogeneïtat del poble. Per a Shcmitt, el sentiment d’identitat és el que distingeix una simple associació d’una comunitat, i només la identitat té prou força per dotar a una comunitat de “resolució per lluitar”. A més, l’única manera de construir una identitat és a través de l’oposició amb una altra, com més marcada, millor. La gràcia és que Schmitt ha estat un dels pensadors fonamentals per al populisme de les esquerres alternatives (els de dalt contra els de baix), i alhora és un dels teòrics més estudiats pels buròcrates de la Xina contemporània, que hi veuen una justificació per la intervenció de l’estat en un procés d’homogeneïtzació nacional, combinant sense escrúpols la nova seducció digital i el vell genocidi. La seva obra crucial és “El concepte del polític“.

Carl von Clausewitz

Clausewitz és l’autor més influent del pensament militar modern, des de la definició canònica de la guerra com “Un acte de violència per obligar l’adversari a fer la nostra voluntat” fins a la citació més afusellada que mai s’ha escrit sobre el tema: “La guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. L’originalitat del pensament de Clausewitz rau en l’èmfasi en tres elements clau: violència, política i atzar, que interactuen entre ells i, en mans d’aquest soldat-filòsof, ajuden a entendre la complexitat del fenomen. Potser el seu concepte més fèrtil sigui el de “Guerra absoluta”, una idea que captura la transformació radical que van suposar la Revolució Francesa i les campanyes napoleòniques. Considerades com un canvi de paradigma entre la guerra antiga i la guerra moderna, les pràctiques de la França revolucionària per construir el primer estat-nació homogeni de la Modernitat van canviar qualitativament el fet de la guerra, que va passar de ser una batalla limitada entre senyors feudals, reis i papes a l’organització autoconscient d’una comunitat en què l’economia, l’administració i la cultura van racionalitzar la lluita total i la van dur a una nova escala. Tot i que va ser escrit per un prussià del segle XVIII, De la guerra està considerat el millor tractat sobre el tema i encara s’estudia meticulosament a totes les acadèmies militars.

John Gray

Sense poder dir que la guerra és el seu gran tema, John Gray és qui potser ha explicat millor la raó de les darreres guerres en què s’ha involucrat Occident al segle XXI, com ara la d’Iraq. La idea bàsica de Gray és que “la política moderna és un nou episodi en la història de la religió”. A partir d’una lectura del pensament apocalíptic i el mil·lenarisme, Gray demostra que la gasolina que propulsa la passió occidental per la Revolució és el fantasma del cristianisme. Segons Gray, tant la dreta com l’esquerra, des dels bolxevics als nazis, passant pels neocons o els liberals que prediquen trobar-se sempre “al costat correcte de la història”, els polítics moderns estan infectats per una lògica religiosa segons la qual els crims del passat i certes limitacions de la condició humana es poden redimir a través d’una gran intervenció política. La paradoxa de la Il·lustració seria que, creient-nos que hem substituït la religió per una visió racional i científica, continuem atrapats en la fe i la superstició. Gray assenyala com aquesta fe secular acaba conduint a atrocitats molt pitjors de les que s’havien comès en nom de les velles religions, i propugna una mena de paganisme polític en què l’escepticisme, el coneixement de la història i un pessimisme existencial, serveixin per rebaixar les nostres expectatives sobre allò que la política és capaç de transformar, especialment quan hi ha una guerra pel mig. Llegiu Missa negra.

Edgar Illas

Filòsof de capçalera de Núvol, Edgar Illas és un dels pocs pensadors nostrats que parla de Guerra i, a més, la situa com la categoria política fonamental del nostre present. A The Survival Regime: Global War and the Political (Routledge), el professor d’Estudis Catalans de la Universitat d’Indiana explica la fusió de guerra i política en l’estat actual de la globalització. La paraula clau d’Illas és “desdiferenciació”: si en el passat, la guerra es podia delimitar clarament en l’espai i el temps, en l’era global els estats moderns esdevenen incapaços de generar la sensació de pau i tot esdevé presa d’una inestabilitat permanent. Encara que hi hagi períodes de més o menys intensitat en el conflicte, la vida, la política, el capital, la guerra i la vida social formen un mateix magma. El pensament d’Illas és ambigu: llegir-lo pot resultar angoixant, però, en realitat, si l’autor vol superar les velles categories és perquè té l’esperança que un pensament lliure i desacomplexat serà capaç de produir idees noves per desencallar el present. I, evidentment, la teorització d’Illas parteix del cas català. Tal com ens deia en una entrevista l’any passat: “La sensació originària era alguna cosa semblant a “o ens fem independentistes, o ens morirem”: no s’està lluitant cap a una plenitud social o espiritual, com en els projectes de construcció nacional moderns, sinó al revés: t’estàs autodefensant i reaccionant davant d’un sentiment d’amenaça”.

Michael Walzer

Com s’ho fan els líders de les democràcies liberals que tot el dia tenen a la boca el pacifisme i els drets humans per justificar les guerres? Després de quatre pensadors contraintuïtius, no podem abandonar aquest recull sense presentar l’autor que més ha fet dur la vella teoria de la guerra justa a la realitat contemporània. Walzer és el filòsof de la guerra més important en el món anglosaxó, una posició des de la qual ofereix la base intel·lectual per a les relacions internacionals tal com les coneixem. Quan un euròcrata parla d’anar a la guerra per causes humanitàries està parlant amb el vocabulari de Walzer. Com que és un filòsof analític, res millor que citar directament els seus criteris quasimatemàtics. D’entrada, la vella divisió entre “el dret a anar a la guerra” (jus ad bellum) i “la conducta correcta en la guerra” (jus in bello). En el primer cas, una guerra està justificada si 1) la causa és moralment defensable, 2) l’autoritat que la declara és legítima, 3) la intenció és correcta, 4) hi ha perspectives raonables d’èxit, 5) és una resposta proporcionada i 6) és l’últim recurs. Un cop la guerra ha començat cal que 1) hi hagi discriminació entre militars i civils, 2) els danys col·laterals siguin previstos i previnguts de manera proporcional amb l’avantatge militar, i 3) s’utilitzin sempre els mitjans menys violents possibles. La seva bíblia és Just and Unjust Wars.

Sunzi

Seria estrany tancar un recull de recomanacions sobre filosofia de la guerra sense referir al tractat de Sunzi (abans en dèiem Sun Tzu, però els traductors ara s’inclinen per aquesta versió, igual que els historiadors cada cop estan més convençuts que mai va existir tal persona, ni amb un nom ni amb l’altre), un dels més torturats per les citacions superficials que segur que veurem córrer per Twitter els pròxims dies. A més, és l’únic de tots els esmentats que podem llegir en català (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), cosa que resumeix l’aversió nacional a pensar la guerra que comentàvem al començament de l’article i és la raó per la qual hem hagut de referir títols en anglès i castellà. Resumit en la citació, “l’única batalla que val la pena és la que està guanyada”, la filosofia de la guerra de Sunzi es basa en l’ús mínim de la força i el màxim de la flexibilitat i la intel·ligència. Tancar amb Sunzi també serveix per remarcar una ironia: mentre que en la vella tradició oriental, la guerra es veu com una desviació momentània de l’ordre conformista de les coses (el Dao), la guerra absoluta, total o global en nom d’idees revolucionàries és un producte de la modernitat occidental igual que ho és la nostra preuada democràcia liberal. Potser aquí la idea més important és el doble tall de la nació: si, d’una banda, amb el nacionalisme modern neix el marc polític gràcies al qual la humanitat ha aconseguit els avenços i les llibertats més grans de la seva història, la concepció il·liberal de la nació també es troba a l’arrel de les pitjors massacres del segle XX i el ressorgiment de les pràctiques totalitàries que veiem avui en dia. Com diu John Gray: “El món occidental no s’enfronta a l’avenç amenaçador de civilitzacions alienígenes, sinó a les seves pròpies ombres que es mouen a través de Xina i Rússia”.