Febrer de 1959. Tornant d’un viatge llarg –diuen que pel Golf Pèrsic– Josep Pla decideix aturar-se a Sueca. A aquest indret, poc procliu a l’exotisme, hi va amb una missió molt concreta: posar-li cara a Joan Fuster, un valencià de trenta-sis anys que comença a fer-se un nom en les lletres catalanes. Així s’ho proposa i així ho fa, trobant-se amb «un home més aviat flac, vestit sumàriament de gris» i amb un rostre que recorda al «que de jove tenia Trotski». Plovia, és tot el que sabem del cert. La resta de detalls sobre la visita son motiu de disputa. Disputa entre Pla i Fuster, que fins al darrer dels seus dies va acusar l’escriptor de Palafrugell d’haver-s’ho inventat tot, des del lloc de la trobada fins als elements decoratius de l’hotel on va passar la nit. Sigui com sigui, d’aquell breu encontre en va néixer un diàleg extens, de mai acabar, que encara avui perdura dins els murs del Palau Robert. Ho fa gràcies a l’exposició Joan Fuster – Josep Pla: una conversa infinita, que es podrà visitar en aquest indret fins al pròxim 19 de novembre.

Abans que la mostra sigui desterrada de l’edifici, la Institució de les Lletres Catalanes i la Fundació Josep Pla han decidit que era bona idea començar a tancar la festa amb alguna mena d’acte públic. Podria haver estat un còctel o un recital poètic d’estètica indie, però vista l’austeritat que caracteritzava els protagonistes de l’exposició, algú va pensar que el més oportú era limitar-se a organitzar una conversa, esdeveniment de sobrietat indiscutible. Els dos convidats han estat Francesc Pérez Moragón i Xavier Pla, que, tot homenatjant a Francisco Umbral, s’han dedicat, essencialment, a parlar dels seus llibres. No els jutjo. Escriure una biografia t’obliga a passar moltes hores amb un mateix personatge i quan aprens massa coses sobre un tema concret la concisió deixa d’estar entre les teves prioritats. Ho sap Lourdes Toledo, suposada moderadora de la tertúlia, que, més enllà de l’speech introductori i del de clausura, no ha pogut intervenir en més de dues ocasions. Els dos ponents tenien ganes de xerrar, cosa que és d’agrair, i així ho han fet durant l’hora i mitja que ha durat l’acte.

Ha arrencat Pla (el viu), autor d’una biografia sobre Pla (el mort) que es publicarà el març de l’any que ve i que, segons els experts, ha de ser «LA BIOGRAFIA». A falta de títol definitiu, Vida de Josep Pla, és tan sols un projecte –amb les respectives còpies de seguretat– guardat en algun racó del seu ordinador. Fa temps que hi treballa, moltíssim, i afirma que, per a ell, tot plegat suposa una «gran responsabilitat». Començarà, o això m’ha semblat entendre, amb una cita de Nietzsche, per a qui «parlar molt d’un mateix és també una forma d’ocultar-se». Es veu que l’autor de Vida de Manolo també ho feia, evitant, en les més de 30.000 pàgines que va escriure, parlar de res que tingués a veure amb la seva vida amorosa. Segons el seu biògraf, que ha tingut accés a tota una pila de cartes i dietaris privats, el silenci de Pla respecte a les seves relacions amb el gènere femení tenia a veure amb una por visceral a “fer el ridícul”, pànic propi d’aquell que, incapaç de gestionar els seus sentiments, opta per reprimir-los.

• 

  Vet-ho aquí

  Fuster després de l’Any Fuster

  Carlota Rubio

Suposo que la guerra –doblement perduda– també hi va tenir alguna cosa a veure i quan el catedràtic de la Universitat de Girona comença a teoritzar sobre les possibles causes de l’alcoholisme del nostre escriptor més cèlebre (en un exercici similar al que Jordi Amat ha realitzat amb Gabriel Ferrater), a mi em passa pel cap aquella metàfora de l’Enric Vila segons la qual, mentre Josep Pla s’enamorava de les prostitutes, Camilo José Cela se les follava al crit de Arriba España. Tots els escriptors, fins al més ermità, són fills de la seva època. Només així poden explicar-se, a ulls meus, moltes de les tares que van acabar afectant el pobre Pla. Quan has de triar entre els anarquistes que et volen cremar la casa i els falangistes que et volen prohibir la llengua és fàcil sortir escaldat. Tot i això, l’intent de tabula rasa del 39 va enganxar al nostre heroi amb una tradició a la qual aferrar-se, un bot salvavides que, en certa forma, és el que marca la distància entre la seva obra i la de Fuster. A diferència de Pla, l’autor de Nosaltres els valencians no conservava un record sòlid dels temps anteriors a la República, una absència que es percep en la seva prosa i que evita que en ella pugui trobar-s’hi el batec humà que l’hauria pogut fer etern.

Pla és una afirmació, Fuster, una hipòtesi, un «si» condicional que hauria brillat amb més llum si la València de la postguerra hagués estat la Barcelona dels anys vint, si hagués nascut una mica abans, si en lloc de passar-se la vida a Sueca hagués pogut instal·lar-se a Londres, a Moscou, a Berlín, a París. Però dels contrafactuals no es pot viure i el valencià va fer el que va poder amb el que tenia. Per descobrir-ho amb més detall només cal llegir Joan Fuster. D’un temps d’un país, la biografia que Francesc Pérez Moragón i Salvador Ortells van publicar l’any passat, coincidint amb la celebració de l’any Fuster. Segons Pérez és un text «incomplet», menys bo que el de Pla i més coartat pels límits de l’escriptura acadèmica. El comentari, proferit cap al final de la conversa i animat, entenc, per l’aire familiar que es respira a les cotxeres del Palau Robert em fa pensar en aquella cita fusteriana segons la qual sempre «és preferible parlar, parlar clar i dir-ho tot», fins i tot si això et juga a la contra.

L’honestedat és important i de tornada a casa penso que, per molt que mai aspirés a guanyar el Nobel –com feia Pla en les seves cartes més egòlatres–, a Fuster se li ha de reconèixer el mèrit d’haver-se guanyat les garrofes en un moment més sòrdid, infinitament més opac. Costa creure en un mateix quan el món t’és hostil, quan et llancen bombes a casa, quan els vells amics de Hitler se senten amb prou impunitat per dir-te «nazi». I si, tot i això, et lleves cada matí i escrius, tens el cel guanyat. El cel i la meva eterna simpatia.