Ordenar la biblioteca o com limitar el caos

Durant la pandèmia hi ha hagut temps per moltes coses. Fins i tot de posar una mica d’ordre a la biblioteca. La biblioteca és una metàfora del nostre pensament i l’ordre que introduïm, reflex d’un caos mental, de preferències, de passions. Roberto Calasso, el notable editor i escriptor d’Adelphi a Milà, acaba de publicar un llibret en el qual llegim, entre altres breus textos, una reflexió sobre com ordenar una biblioteca. Organitzar la pròpia biblioteca és una experiència complicada que es pot fer de diverses maneres. Podeu organitzar-la per països, l’ordre cronològic de publicació dels llibres, la data de naixement de l’autor o per l’idioma. Jo –per consell d’una amiga bibliotecària, la Teresa Mañà–  trio aquest mètode, i així acabo amb veïns que uneixen continents i èpoques: Federico García Lorca al costat de Gabriel García Márquez i Joaquim Maria Machado d’Assis a prop de Fernando Pessoa. El Papitu Benet i Jornet ordenava molts dels seus llibres per col·leccions i així visitar casa seva donava la impressió de ser en una (o de diverses) editorial. Però hi ha una gran quantitat de llibres que no entren fàcilment en una aital classificació: el manual per aprendre a jugar al golf en un week-end que vaig comprar en una llibreria de remainders per si un dia em jubilava; les guies de viatge, els volums de la Library of America. Són els, segons Calasso, «petits atols de temes relacionats».

A Penser/classer Georges Perec havia fet reflexions semblants, però de carácter més tècnic: «Qualsevol biblioteca compleix una doble necessitat, que sovint també és una doble mania: la de conservar certes coses (llibres) i la d’ordenar-les de determinada manera». Proposava aquestes maneres d’ordenar els llibres:

classificació alfabètica
classificació per continent o per país
classificació pel color
classificació per data d’adquisició
classificació per data de publicació
classificació per formats
classificació per gèneres
classificació per grans períodes literaris
classificació per idiomes
prioritats de lectura
classificació segons el relligat
classificació per col·leccions.

No estem parlant d’una classificació tècnica i exhaustiva, com les de les biblioteques que usen la Classificació Decimal de Dewey o d’altres sistemes, sinó d’un de personal i per tant caòtic, que només l’usuari pot entendre. Provar d’ordenar la biblioteca és fer realitat la famosa frase de Walter Benjamin mentre desembalava la seva biblioteca: «Si tota passió voreja el caos, la del col·leccionista voreja el caos dels records». Perec evocava el cas d’un amic seu que reduïa la biblioteca ideal a 361 llibres i amb una (redundant) fórmula matemàtica expressava el que molts fem: n’entra un, en surt un. Per no caure en el l’error –perdonable– de tants amics que posen pis als llibres. L’opció caòtica és una temptació i una realitat: «El millor ordre per als llibres només pot ser plural, almenys tant com la persona que utilitzi aquests llibres. No només això, sinó que ha de ser sincrònic i diacrònic alhora: geològic (per capes successives), històric (per fases, capritxs), fisiològic (connectat a l’ús diari en un moment determinat), automàtic (alfabètic, lingüístic, temàtic)».

Aby Warburg és un dels referents bibliotecaris de Calasso. La Kulturwissenschaftliche Bibliothek Warburg, primer a Hamburg, i des del 1933 a Londres, fugint del nazisme, com a Warburg Institute, és una de les grans col·leccions privades. Allí estudià el jove Calasso en els anys seixanta. Per això esmenta un principi fonamental de l’ordre a la biblioteca d’Aby Warburg: «La regla d’or continua sent la del bon veí, (…) segons la qual a la perfecta biblioteca, quan es busca un llibre determinat, s’acaba prenent el que hi ha al costat i que es revelarà. ser encara més útil del que estàvem buscant».

Però el llibre de Calasso no és només una reflexió sobre com ordenar, sinó més aviat una petita memòria de com comprem –desordenadament– llibres, o comprem sense llegir-los tot seguit, l’operació material de llegir: no deixar els llibres intactes, sinó marcar-los amb subratllats i anotacions (41), la necessitat de reordenar els llibres contínuament, segons canvien els nostres necessitats, habituds, o arriba l’envelliment inexorable. Totes aquestes qüestions i moltes més són examinades amb rigor, humor sarcàstic, erudició oportuna, connexions brillants. Calasso apunta una bona resposta a l’eterna pregunta: «els has llegit tots?». Es pot contestar, «diverses vegades». Però ell recorda el que digué el seu pare a una «rossa senyora finlandesa». Aquest tenia una biblioteca amb, entre altres, molts textos jurídics de grans dimensions, escrits en llatí. La senyora finlandesa –diu Calasso–- denotava que no sabia què vol dir llegir. No cal començar per la primera i acabar a l’última pàgina. I aquells llibres no podien ser llegits en una butaca, sinó més aviat en una taula especial, com la de l’estudi de Sant Jeroni que pintà Antonello de Messina.

Una particularitat de la biblioteca de Roberto Calasso és que folra tots els llibres amb carta velina (paper de pergamí). Ho fa per dues raons: per impedir la presència invasiva dels llibre: «alleuja els que viuen entre ells – i no volen que es vegi obligat a percebre en cap moment la presència imminent d’un determinat llibre», el pergamí fa que siguin molt menys reconeixibles i els reconeix al tacte, gairebé momificats; i perquè sigui impossible que els visitants curiosos puguin veure quin són els llibres que componen la seva biblioteca. Una raó de protecció de la privacitat. També dóna consells sobre com desfer-se’n, la necessitat de llençar dels llibres i cita el cas de Borges que portava una pila de llibres sota el braç, anava a un cafè i els oblidava damunt la taula, esperant que ningú volgués tornar-li el que havia oblidat. Una variant és la d’Augusto Monterroso a «Cómo me deshice de quinientos libros», un breu text en el qual explica l’intent -frustrat- d’eliminar cinc-cents llibres de la seva biblioteca. No arriba a vint.

En el caos de la reflexió, en ordre centrífug, té ocasió de parlar dels llocs on ha comprat els llibres. Estableix una fórmula: «la llibreria ideal és aquella on cada vegada hi comprem almenys un llibre, i molt sovint no és el que (o no només), volíem comprar quan vam entrar-hi». I posa com exemple una libreria ideale, La Central del carrer Mallorca, a Barcelona: «Recordo que vaig comprar alguns llibres italians a La Central que mai no havia vist abans. Però, no hauria de ser així una veritable llibreria europea?».

I encara un altre consell: comprar amb temps, no en la urgència de la lectura: «És bàsic comprar molts llibres que no es llegeixen immediatament. Aleshores, al cap d’un any, o dos anys, o cinc, deu, vint, trenta, quaranta, pot arribar el moment en què penseu que necessitareu exactament aquell llibre, i potser el trobareu en un petit prestatge amagat a la pròpia biblioteca». Segurament és un llibre ja esgotat, impossible de trobar ni a les llibreries de vell (digitals). Davant la urgència de la lectura en un moment determinat, aquesta previsió en el passat ens permet de llegir-lo, en una mena de causalitat del present.

Els llibres tenen una vida pròpia que coincideix amb una part de la nostra. Són peces en un immens jeroglífic o trencaclosques que ens fa de mirall. Llegir-los, ordenar-los, dóna un sentit al caos de les nostres vides breus. Són companyia que moblen l’esperit.