L’escriptura del tu

El text personal hauria de crear un vaivé entre el dubte i la certesa, mantenint el sentit de la proporció i la paradoxa, i saber tallar conforme la necessitat del moment vital en què l’escrivim. He intentat produir aquesta frase tècnica i desafeccionada per contagi i homenatge a les frases tècniques i desafeccionades de La situació i la història, (L’altra editorial), un assaig lluminós de Vivian Gornick sobre l’escriptura del jo que acaba de sortir i que m’ha fet pensar en alguns dels meus articles. També perquè torno a editar després de molt de temps de gairebé no fer-ho, a llegir articles d’altres escriptors amb l’atenció especial que t’indueixen les possibilitats d’un text inacabat. I també l’he escrita per a tu.

És només l’última frase la que m’ha fet vertigen i pessigolles. Gornick parla de “sistema nerviós”, però a mi se m’estreny un punt inconcret del ventre. Una de les gràcies de Gornick és que dona la volta a la idea que la no-ficció és més fàcil que la ficció perquè la primera pot surfejar amb l’interès narcisista de l’experiència pròpia, mentre que la segona requereix l’esforç imaginatiu de crear personatges diferents de nosaltres mateixos. Com que, en realitat, tot exercici imaginatiu només es pot fer amb l’experiència pròpia (el que llegim i especulem és també experiència pròpia), la veritat és que els escriptors de novel·les i poemes poden aprofitar personatges substitutius per “abocar tot el que l’autor no és capaç de tractar directament: anhels inapropiats, avergonyiments defensius, desitjos antisocials”. En canvi, l’escriptor que parla d’ell mateix, el d’un “jo indissimulat”, té el repte de dir alguna cosa de valor pels altres sense aquesta protecció. Pagues el preu de la vergonya i la pregunta sufocant de la fiabilitat, però n’obtens la recompensa d’una realitat que pesa més.

El secret d’ajudar a millorar un text és trobar la pregunta adequada, i a mi em passa que no suporto dir clixés espantosos de l’estil “fes-ho més des del jo”. Alhora, és pràcticament el que acabo dient sempre d’una manera o altra. En els articles que edito, sempre busco si hi ha algun moment de risc, si l’autor s’està llançant al buit buscant la pirueta que el salvarà o si s’ho està mirant des de dalt i em diu que estigui tranquil que l’aigua és prou fonda. Escriure més des del jo vol dir enfrontar les teves certeses amb el món, tornar al punt de partida que només saps que no saps res. El bon text literari no el fa qui sap, sinó qui desitja saber. I aquesta acumulació de les batalles per entendre el món és el que anomenem textura i, com diu Gornick, al cap del carrer la textura és el que ens remou. La vida no és una idea llisa, sinó la textura irregular de les coses que han passat. I no escrius per descriure amb preciosisme els bonys i els recosits, sinó per saber com viure ara que són allà per sempre.

Per això jo diria que la pregunta útil per desencallar l’escriptura del jo és la del tu. L’experiència és el que ens han fet els altres, i escriure i fer-ho públic és el que els hi fem a ells. El nus a l’estómac em colla quan imagino què pensaràs quan ho llegeixis tu. I no cal dir que un text pot tenir molts tus i no tots han de ser reals: hi ha tus amb noms i cognoms, però també hi ha tus composats, tus col·lectius, o tus imaginats. En tot cas, és perfilant el tu per al qual escrivim que concretem la situació que volem resoldre i l’escriptura deixa de ser insubstancial. I al final pots tallar el vaivé angoixós amb una veritat irrefutable, que és el que sento per tu en el moment exacte que pico l’últim punt del text.