Les cendres de Gaziel

Des de fa un temps, la meva reacció a la cosa catalana és semblant a la cara d’El Nota, el protagonista d’El Gran Lebowski, quan se’n van a escampar les restes d’un amic al mar i gràcies a la combinació del vent i les poques llums del personatge que interpreta John Goodman, el seu rostre acaba ple de cendres. Què carai li passa a tothom?

Per posar un exemple, d’on surt la fal·lera amb Gaziel? Agustí Calvet fóu un periodista i escriptor, director de La Vanguardia entre 1920 i 1936, que escrivia sota el pseudònim de Gaziel. Des de fa uns deu anys, potser més, en el món intel·lectual hi ha una certa obsessió amb Gaziel: li publiquen reculls d’articles i epistolaris, reediten els seus llibres, alguns periodistes se’n declaren hereus i seguidors, en definitiva, té èxit.

Mentre llegia els dos últims volums dedicats, editats a finals de 2020 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, “Obra inèdita de Gaziel” i “Gaziel. Obra dispersa”, em preguntava a què es deu, aquest interès. No és que Gaziel escrigui malament, al contrari; quan escriu en català té un estil noucentista que fa patxoca, una mica com fumar amb pipa. Però aquests dos llibres, que arrepleguen un seguit d’articles i pròlegs i textos inclassificables, són matèria d’especialista, escrits que només poden interessar els entusiastes.

Si no fos per l’èxit de Gaziel, i per la dedicació de Manuel Llanas, un dels màxims erudits en la seva obra, difícilment algú en el món editorial creuria en la viabilitat d’aquests dos llibres. Mentre passava les pàgines dels dos volums, la cara plena de cendra, es van complir els 140 anys de La Vanguardia. Al cap d’uns dies, un grup encapçalat pel filòsof Ferran Caballero va llançar la campanya de subscripció per a un nou mitjà digital, El Tribú. Em va semblar veure-hi un patró: Gaziel, La Vanguardia, El Tribú.

El mite Gaziel es basa en la il·lusió que es pot practicar el liberalisme en una Catalunya ocupada. Una cosa és ser de dretes, contra gustos no hi ha disputes, però practicar el republicanisme a l’americana només es pot fer amb un arsenal de caps nuclears. Fins i tot a Espanya, que compta amb un exèrcit homologat, el liberalisme es circumscriu als voltants de les bases de Rota i Morón. Gaziel em recorda una mica a Enric Juliana, a qui Pablo Iglesias va proclamar el Gramsci de dretes. Un altre home de La Vanguardia que molt probablement, si l’edifici no s’ensorra, d’aquí uns anys publicarà les memòries en català i els futurs periodistes podran prendre com a exemple de moderació.

Un dels textos més destacats de l’obra dispersa és un esbós de carta de dimissió de La Vanguardia. En un atac de dignitat, Gaziel, fart del Godó de l’època, escriu que si fos pel propietari, el diari “arrencaria la llengua a tots els catalans amb tots els seus costums i institucions democràtiques representatives, i els condemnaria a monarquia absoluta, suspensió de tota llibertat i dictadura eterna”. Va quedar en això, en un esbós, Gaziel va continuar dirigint el diari i La Vanguardia continua fent anys. Ara bé, l’esperit del diari, que tan bé va captar Gaziel a Història de La Vanguardia, no ha canviat pas.

Per aprofundir en el meu argument, permeteu que faci un excurs. Parlaré de Salvador Sostres i de Valero Sanmartí. El primer escriptor a qui vaig llegir articles demolidors sobre La Vanguardia i el comte de Godó, colltort, va ser Sostres. Sense la seva irreverència, sense la seva facilitat per faltar amb gràcia a tota quanta criatura que es movia al seu voltant, seria impossible que hagués nascut Valero Sanmartí. Igual que Gaziel, Sanmartí és un pseudònim. Primer des d’un blog, Jo només follo a pèl, i després amb dos llibres, Jo només il·lumino la catalana terra —brillant— i Los del sud us matarem a tots, Valero Sanmartí es reia del mort i de qui el vetlla, utilitzant una càrrega d’insults que traspassaven qualsevol límit de la correcció política. A diferència de Sostres, a qui se li suposa una militància catòlica i conservadora, Sanmartí era un nihilista que apuntava, des d’una posició indeterminada de l’esquerra, tot el que fes pudor de resclosit a Catalunya.

Els destins de Sostres i de Sanmartí els han acabat unint. L’articulista fa anys que escriu a la premsa madrilenya, despotricant de l’independentisme. Ara hem sabut que Sanmartí, en silenci des de fa temps, serà publicat en castellà. Tots els camins duen a Roma, com diu el títol de les memòries de Gaziel. El meu primer instint, en saber la notícia, va ser aixecar un puny al cel i cridar “Tu també, Valero?”, però la cara cendrosa de Jeff Bridges va tornar a aparèixer. No crec que ningú s’espanti gaire, els amics de Valero Sanmartí aplaudiran el gest igual que abans els feia gràcia quan menyspreava els espanyols. La qüestió és adaptar-se al signe dels temps.

Perquè els mites funcionin, han de fabricar-se sobre un antagonisme. Si Gaziel és el punt de llum a què s’agafen els literats per evadir-se del fet que la major capçalera de Barcelona està construïda contra els catalans, Sanmartí és producte de la necessitat de comprar la prosa de Sostres sense embrutar-se les mans. És veritat que el resultat final és un pèl magre, però l’important, com diuen els d’Esquerra, és el Mentrestant. Estic segur que El Tribú tindrà èxit si aplica la mateixa recepta.