Laura Huerga: “Els editors hem de combatre el colonialisme cultural”

En superfícies molt horitzontals, l’últim raig de la posta de sol es veu de color verd. El 28 de febrer farà deu anys que Laura Huerga va triar aquest fenomen atmosfèric per batejar la seva editorial, perquè representava alhora el valor estètic d’una posta de sol i l’impacte en la memòria d’un raig verd. Deu anys després hi ha molts lectors que identifiquen Raig Verd amb l’edició de novel·les i assajos crítics amb el present i útils per pensar en el futur. Parlem amb ella sobre aquest recorregut, sobre el panorama editorial actual i sobre un catàleg tan variat com coherent.

Quins són els teus orígens lectors?

La meva mare i el seu interès per la cultura. Vinc d’una família monoparental, la meva mare era dona de fer feines i ens va cuidar sola a mi, la meva germana i la meva àvia. Donava molta importància a la cultura com a element d’emancipació, i ens apuntava sempre a classes de llengües. En aquell moment no m’agradava, però la veritat és que va saber despertar el meu camí en les llengües i la lectura. La meva mare aprofitava tota la cultura gratuïta, cada primer diumenge de mes anàvem a un museu diferent, fos el que fos, i també anàvem sovint a la biblioteca del barri. Això ens va fer trobar tot un món per descobrir que en una situació tan precària com la que vivíem no teníem tant a l’abast. 

Recordes algun llibre en especial?

No teníem molts llibres, però la meva mare tenia una lleixa molt interessant: hi vaig trobar Hermann Hesse i Kafka. La gràcia és que ella no em va dir mai “això no ho pots llegir”. Ara es fa molt incís en la literatura juvenil, i amb catorze o setze anys els diuen quin tipus de lectures han de fer. Però a aquesta edat ja poden llegir de tot, i precisament és això el que els pot fer despertar un interès lector: descobrir un Siddhartha o uns Viatges de Gulliver pot ser el canvi que fa trobar més substància a la literatura. Jo vaig llegir Le Guin molt jove i és cert que no li vaig treure tot el suc, però després la vaig rellegir i hi vaig descobrir moltes més capes. Precisament perquè les té, en aquell moment ja m’havia despertat alguna cosa, encara que jo no l’acabés de copsar.

Què va venir després?

Vaig començar la carrera de traducció i interpretació, on vaig estudiar francès i italià, però la vaig deixar a mitges. Jo treballo des dels catorze anys, primer en negre i després en tota mena de feines. La primera feina oficial va ser al Decathlon i la vaig aconseguir perquè sabia francès. Més tard, vaig passar al departament de traducció del Decathlon i això em va servir per adonar-me que no volia ser traductora i, per tant, que no hi tenia res a fer, a la carrera de traducció. També vaig fer d’intèrpret i em semblava un horror estar al servei dels altres, pensant en tercera persona i no el que jo volia pensar. Després vaig treballar de moltes coses: a una òptica, de comercial, de teleoperadora,.. feines horribles molt precàries. Vaig arribar al món de la borsa perquè sabia fer pàgines web, n’havia après al Decathlon. És un món on de seguida se’t valora molt el coneixement i puges de sou, de categoria… vaig estar dos anys en una agència i sis en una altra. Treballava de 8 a 5 i cobrava molt bé.

I què va fer-te canviar d’idea?

Va venir el 15M i amb això em vaig replantejar què aportava al món amb la meva feina i què m’aportava la meva feina a mi. Duia una vida molt buida. És cert que tenia una altra empresa amb una amiga, fèiem tallers culturals, però era tot molt precari. Llavors vam decidir que ella es quedaria els tallers i jo muntaria l’editorial.

Tenies algun referent en l’àmbit?

Tots els editors estem al cas del que fan els altres. Però t’he de dir que els meus referents de llavors i els d’ara han canviat molt. En aquell moment jo tenia l’Herralde i el Vallcorba com a referents, perquè jo també volia treballar bons textos i treballar-los bé, no només el text en si, sinó que el format del llibre fos maco, que el poguessis guardar. En aquell moment mirava persones que d’una generació per sobre, però ara els meus referents són les meves contemporànies. El que més m’interessa del món editorial ho estan fent dones i ho estan fent ara: Rosa Rey d’Angle, Maria Sampere de Les Hores, Eugènia Broggi de l’Altra, Núria Iceta de l’Avenç, Matilde Martínez de Godall, Maria Bohigas de Club Editor… per a mi cadascuna és referent d’alguna cosa concreta. M’interessa molt més el que fan elles que el que feien aquells.

El que més m’interessa del món editorial ho estan fent dones i ho estan fent ara

Vau començar amb dos títols: A dalt tot està tranquil de Gerbrand Bakker i La pesquisa de Juan José Saer.

Eren dos títols que volien mostrar la intenció de l’editorial. Saer és un autor en la nostra llengua, perquè també publiquem en castellà, i alhora un clàssic. Bakker és contemporani i alhora una traducció no anglosaxona. Com tothom, nosaltres publiquem molta literatura en anglès, però ens interessa molt defugir el colonialisme cultural anglosaxó, que és una evidència en tots els aspectes de la cultura. Ens semblava que Bakker, que és neerlandès, era una declaració d’intencions. 

Saer s’ha mantingut molt present al catàleg. Aquest any en publicareu el desè títol.

Sí, n’hem publicat deu llibres en deu anys. Saer és referent en la literatura hispanoamericana, on s’estudia a les escoles al costat de Borges, però també a França i als Estats Units. A Espanya no s’havien publicat tots els seus llibres, i els que sí que s’havien publicat, pràcticament no s’havien venut. Nosaltres vam decidir recuperar tota la seva obra. En Saer és important l’esforç de creació d’un món, el que avui als videojocs li diuen world building: els personatges es van repetint i els llibres es relacionen entre si. Per això treure’n un no té el mateix valor que treure’n tres. 

Aquell mateix any, Bakker va guanyar el premi Llibreter. 

Pensa en el nombre d’editorials que surten cada any. En aquell moment era el mateix: vam sortir alhora que Periscopi, Males Herbes, Tigre de paper… en un sol any! En un moment així, un premi Llibreter ens va ubicar al mapa. A mi el que més em costa de la meva feina és la part publicitària, i el premi va compensar una mica la meva poca destresa a l’hora de vendre’m.

També teniu un premi Nobel al catàleg, Svetlana Aleksiévitx.

No n’estem molt pendents, dels premis, però són imprescindibles. Ara tindríem menys rellevància al sector editorial, si no fos per l’Aleksiévitx. Recordo que quan vaig comprar-ne els drets, em vaig passar un any dient-li a la gent que faríem un llibre de literatura russa en català, que parlava del canvi del comunisme al capitalisme i tothom em deia que m’ho menjaria, que 500 pàgines d’això no es vendrien. De fet, aquest va ser un dels dos llibres que van encetar la col·lecció d’assaig el 2013. L’altre va ser Cultura en tensió, que era de producció local. Quan em plantejava la col·lecció, em vaig fixar en premis que m’agradaven i un és el Médicis d’assaig, de França, i va ser allà on la vaig descobrir. He de començar més col·leccions, que em porta sort (riu).

Era un objectiu inicial de Raig Verd comptar amb una col·lecció d’assaig?

Va venir més tard. L’assaig em feia respecte, vaig haver de tenir una mica de rodatge en l’edició per atrevir-m’hi, però m’agrada molt. M’esforço molt a no repetir temàtiques i abordar els temes des d’una perspectiva una mica diferent. Quan va haver-hi el boom de llibres sobre feminisme, nosaltres vam publicar Per què les dones salvaran el planeta?, un recull d’assajos sobre ecofeminisme bastant exigent. La idea de la col·lecció d’assaig és que siguin llibres de fons i consulta, no d’aquests que s’aprofiten del tema del moment.

A la col·lecció d’assaig manteniu un 50% d’autors locals. Per què no és així a narrativa?

És difícil de dir, però no trobo originals que m’estimulin prou. També perquè l’edició porta molta feina, i jo no puc atendre els originals com es mereixen. Els autors no seleccionen les editorials on envien les coses, a mi m’arriben llibres de poesia i jo no en publico!  Això genera feina: mirar-m’ho, contestar correus… També és cert que rebo una majoria de correus d’homes i una de les intencions del catàleg és aconseguir que sigui paritari. A vegades també hi ha llibres molt bons que jo no sé com vendre o com encaixar al meu catàleg. Sovint m’envien llibres de fantasia i em diuen “mira, m’he inspirat en la Le Guin”. Hi ha editorials que tenen un tipus de llibre i en van fent versions, perquè tenen un públic que espera això. En canvi, el que oferim nosaltres i el que crec que el lector espera de nosaltres és la sorpresa. No oferiré versions de coses que ja he fet.

El compromís polític del catàleg és evident. Ha anat creixent amb els anys?

He anat perdent la por. Sovint es veu la personalitat de cada editor en la selecció de catàleg i crec que és un valor que sigui així. Jo al principi no ho veia com un valor, però cada vegada faig més el que vull.

Som una literatura minoritzada i no podem esperar que els altres facin el que nosaltres no fem

Un dels eixos polítics és el compromís amb les llengües minoritzades, que també s’ha anat fent cada cop més evident.

El català ha anat prenent força al catàleg i també la varietat de llengües. Crec que això hauria de ser més transversal entre les editorials. Entenc que es publiqui tanta literatura anglosaxona, és més fàcil de vendre a la premsa, perquè compta amb premis que són referents internacionals i amb ressenyes de gent que coneixem tots. La colonització cultural és un fet perquè si et diuen National Book Award o Man Booker et mires el llibre amb uns altres ulls, però el premi més important de la literatura polonesa no et diu res. Els editors hem de combatre el colonialisme cultural. A més, nosaltres també som una literatura minoritzada. No podem esperar que els altres facin el que nosaltres no fem! Demanem que tradueixin la literatura catalana a altes llengües, però després nosaltres només traduïm literatura anglosaxona. No té cap sentit. Què es llegeix a Romania, Turquia, a Pakistan? Són literatures que no ens arriben perquè les menyspreem. Ngugi wa Thiong’o sempre diu que per trencar les jerarquies culturals els autors haurien de defensar la seva llengua pròpia com a transmissora de cultura, perquè a la llengua hi ha la identitat i la història, a través de les paraules transmets la cultura. Des de l’anglès sempre traslladem un aspecte del coneixement. Però qualsevol altra llengua té subtileses culturals i lingüístiques que forcen els traductors a crear en llengua catalana coses que no existien i, per tant, ampliar els marges de pensament del lector.

Creus que l’ecosistema de traductors està preparat per fer front a aquesta diversitat?

Les carreres de traducció han ajudat, sobretot pel fet que els alumnes estudien dues llengües i una tercera que s’afegeix al final de la carrera. Amb aquest format poden escollir una llengua majoritària i una altra no tan comuna. Gràcies a això vaig descobrir en Pau Sanchis, que és traductor de l’italià, però també és poeta i va treballar professor a Zagreb. Va ser ell qui va fer la primera traducció directa del croat al català, que va funcionar tan bé que després va fer una feina per Periscopi. Cada vegada hi ha més traductors interessats en llengües no majoritàries. És cert que el ventall s’ha d’ampliar, però això passarà quan els editors hi apostem. Per altra banda, hi ha tanta gent traduint en anglès que acaba havent-hi molta precarietat al sector i s’accepten tarifes baixíssimes.  

Cuides especialment el procés de traducció?

Sí. Faig 25 llibres l’any, tot i que no són 25 traduccions. Tots els escullo jo i de tots en faig la lectura final. En llibres molt difícils m’hi implico abans, com Ursula K. Le Guin o Dune, perquè hem de pensar paraules inventades o amb Ali Smith, perquè deixa moltes coses sobreenteses o fa molts jocs de paraules. 

Abans has dit que una de les prioritats de Raig Verd és que el catàleg sigui molt divers. Alhora teniu una identitat molt marcada. Com equilibres les dues coses?

Sempre hi ha connexions visibles entre els llibres de Raig Verd. Tant Le Guin com Thiong’o parlen de la necessitat d’imaginar mons possibles per sortir del que tenim ara, és a dir, de la necessitat d’imaginar pel seu potencial transformador. bell hooks diu que el que no es pot imaginar no pot arribar a ser. Camus representa la lluita de l’home contra si mateix per veure l’absurd del món i la necessitat de la rebel·lia, de canvi i de dir que no. I no hi ha autora literària més rebel que Ali Smith, que fins i tot es rebel·la contra les mateixes formes de la literatura i presenta un text que no és lineal, que a més puntua com vol i que si no acabes de copsar és el teu problema. Aleksiévitx et presenta el món des d’una multitud de veus que no escoltem mai, que són l’altra versió de la història, la que no és oficial. I a la col·lecció d’assaig també hi ha moltes realitats concretes, que fugen dels discursos oficials. 

Alguna vegada t’has sentit esclava d’aquest fil conductor?

No, jo crec que soc esclava de tot el contrari. Segurament el que em fa menys por és provar coses noves. Enguany publicarem un llibre de poesia que alhora és un projecte artístic. Jo no faig poesia! Però aquest és un llibre de Don Me Choi, una escriptora sud-coreana que explica la postguerra de Corea del Nord contra els Estats Units, com van torturar, executar i engarjolar els comunistes sudcoreans. Ho explica amb un projecte que inclou poesia i va guanyar el National Book Award, que és la única manera que a això li facin algun cas. Compta també amb un projecte artístic que ella porta a museus, tant de bo puguem portar-lo. A vegades també fem literatura que no és tan política, encara que tot és polític. El llibre de Bakker que ara traurem no és polític… és literari i exigent amb el lector, i aquesta exigència sí que és transversal a Raig Verd. 

Hi haurà més novetats aquest any?

Obrirem una col·lecció juvenil. És un interès que tenim des de fa temps i que encara no sabem del tot com encarar, però pensem que el mateix que oferim per adults ho hem d’oferir per a edats més primerenques: literatura exigent i política. També publicarem una novel·la gràfica que inclou dotze textos de joves menors no acompanyats. També vull explorar el camí que hem obert amb Mai Més i Dune, ara en publicarem la segona part. M’agraden els projectes compartits. El fet de compartir espai de treball amb Avenç i Enderrock també generarà coses. També m’interessen les col·laboracions en les traduccions: La revolució vertical de Thiong’o, per exemple, la vam traduir alhora a sis llengues i va ser genial que confiessin en la meva proposta: l’editorial Galaxia en gallex, Txalaparta en euskera, Pagès en occità i nosaltres en català, castellà i asturià. Va ser un projecte puntual però aquest tipus de coses exigeixen que les editorials es relacionin entre si i no descarto més projectes com aquest.

Quan vau començar es parlava del boom d’editorials independents. Com veus l’evolució del panorama editorial des de llavors?

L’explosió d’editorials independents va començar fa dotze anys i no s’ha aturat. A mi això em sembla una bona notícia, no ens veiem com a competència, quantes més hi siguem, millor, perquè això fa que els espais en algunes llibreries vagin canviant. Hi ha llibreries que tenen una aposta clara per l’editorial gran, com Planeta, Penguin o Enciclopèdia, tot i que l’editorial gran no té una aposta clara per elles, perquè als seus webs posen els enllaços a Amazon. No penso que els llibreters hagin de rebutjar aquests llibres, però també els espais a les llibreries s’han d’anar equilibrant. En una llibreria, el conjunt d’editorials independents aporta una imatge de diversitat, d’interès cultural i d’exigència.

Es manté la polarització entre macro grups i editorials independents?

Sí que es manté, nosaltres encara som micro. Sempre hi ha articles als mitjans que es queixen que no hi hagi editorials mitjanes, però a mi m’interessa molt més que hi hagi moltes editorials, m’és igual la mida, però com més diverses millor, perquè això aporta riquesa. Per a què volem cinc editorials mitjanes? Per a que hi hagi sous elevats? Jo prefereixo que es consolidin els projectes que hi ha, que continuïn sortint projectes nous i que aquests ens continuïn picant a la porta, perquè sempre els ajudarem. D’aquesta filosofia surt el projecte Llegir en català. A vegades hi ha gent que ens retreu que no compartim distribuïdora o compra de paper o que la nostra missió conjunta no vagi més enllà. Si no ho fem és perquè ho hem valorat i hem decidit que no era necessari. Potser no ho hem explicat prou, però si sabessin els beneficis de totes les altres coses que sí que fem junts no tindria tanta importància.

La línia de pensament de Raig Verd es veu en els autors que publiquem, però també en el sistema de producció

Creus que aquesta diversitat fidelitza el lector? Cada editorial independent té una identitat molt marcada.

Sí, de fet és això el que permet que existim. L’existència i la convivència de tants projectes diferents a les llibreries depèn d’aquesta confiança dels llibreters i els lectors en la identitat de cada editorial.

Això té relació amb el model de micromecenatge. Vosaltres teniu subscriptors continus i també feu campanyes puntuals. Creus que és un model que va a l’alça? 

Sí que va a més. Nosaltres tenim 230 subscriptors en un projecte que va començar fa un any i mig, i la darrera campanya de micromecenatge va arribar a més de 300 persones. És important remarcar que nosaltres funcionem així però no deixem de banda les llibreries, no fem venda directa. El nostre format està als antípodes de la ideologia de les grans empreses, perquè ens sortiria més a compte fer la venda directa. Creiem que el lector ha de continuar passant per la llibreria i alimentar la xarxa de llibreries que tenim a Catalunya, que a vegades cal sortir per adonar-nos de la sort que tenim. 

També el procés de producció de llibres és compromès. 

No és el mateix publicar llibres de producció local o no. Sovint es produeix a un altre país, amb fusta que ve de la Xina (que en realitat ve del Brasil). És molt important que els lectors ens conscienciem d’això, però sobretot és important que l’administració es conscienciï i la producció local puntuï en positiu en les subvencions, per motius de sostenibilitat i també perquè la repercussió econòmica i els impostos es quedin aquí. Si el llibre està produït a fora, no s’hauria de subvencionar, perquè ja t’estàs estalviant uns costos. Com passa en l’alimentació, actualment no hi ha una política que penalitzi els llibres no ecològics. Al revés: si jo vull informar el meu lector que el meu paper és ecològic, hi he de posar un segell FSC i l’he de pagar! I aquest segell sortirà als crèdits, que no li importen a ningú. Els meus llibres no han deixat de ser ecològics, però jo ja no poso el segell, perquè si ho pago tot, al final l’hi hauré de fer pagar al lector. I passa el mateix amb els il·lustradors, és important tenir en compte que sigui gent d’aquí. També és important la diferència entre el llibre cosit i el llibre fresat, que és el que va encolat i es desfà en dos dies. Tampoc el mateix un tipus de paper que un altre i hi ha tintes més bones que d’altres. La línia de pensament de Raig Verd es veu en els autors que publiquem, però també en el sistema de producció. 

Més enllà d’editar, has escrit Tu calla!, un assaig a quatre mans amb la Blanca Busquets que vas publicar tu mateixa. Hi haurà més projectes com aquest?

Tinc alguns projectes individuals, que no estan materialitzats. Un cop li vaig preguntar a la Rosa Rey i em va aconsellar que si és assaig el puc publicar jo mateixa i una novel·la val més publicar-la a una altra editorial, perquè la novel·la necessita la validació d’un editor. També amb la Blanca Busquets vam començar un llibre sobre presons, però el tema és molt depriment i nosaltres no estàvem en el moment ni el context adients. No sé si el reprendrem, perquè per mi era molt important, però és devastador. Jo crec que la societat del futur ens jutjarà per tres motius: per com tractem els presos, per com tractem els refugiats i migrants, i per com tractem als animals i la natura.