El ‘Quartet Estacional’ d’Ali Smith: Manual de lectura

Quan l’Ali Smith de 2015 es va proposar escriure una sèrie de novel·les capaç de reflectir el present no es podia imaginar que això inclouria el Brexit i una pandèmia mundial. Això no la va aturar i fa dos anys que veiem passar el seu nom a les nostres llibreries. El seu Quartet Estacional parteix de dues premisses temporals: dedicar cada volum a una estació i escurçar al màxim el temps d’escriptura i publicació, de manera que el llibre funcioni de mirall del moment present. Mentre que, en anglès, les novel·les van sortir anualment entre 2016 i 2020, l’editorial Raig Verd n’ha entomat la publicació en només dos anys. Ara que ja podem llegir la tetralogia completa, en desgranem les seves claus amb Laura Huerga, editora de Raig Verd, Dolors Udina, traductora, i els comentaristes dels quatre volums: Víctor García Tur, Marina Espasa, Raül Garrigasait i Carlota Gurt. 

La publicació

Abans del Quartet Estacional, Laura Huerga ja s’havia proposat fer arribar Ali Smith als lectors catalans amb Com ser-ho alhora, una novel·la molt premiada i la seva preferida, i també amb L’accidental. Per a l’editora, “res és igualable a la sensació d’estar publicant a una autora que saps que és important, que és una d’aquells milers de petites coses decisives que poden canviar el món cap a millor o cap a pitjor”, però cap de les dues novel·les no va tenir gaire èxit. No va ser fins Tardor que el nom d’Ali Smith va començar circular de veritat, en gran part gràcies al Premi Llibreter que va rebre l’any 2020. Raig Verd va entomar el projecte amb una energia especial i va cercar la complicitat de quatre autors coneguts als pròlegs i epíleg: “quan vaig entendre que Raig Verd era insuficient com a carta de presentació per a donar conèixer a l’autora, vaig escollir quatre escriptors que a mi m’agraden, i m’interpel·len, i que alhora parlen de coses que ens afecten directament, com ho fa l’Ali Smith”.

El temps 

En aquesta entrevista a l’Ara, Smith explica el punt de partida del quartet: “En anglès, la paraula novel també significa nova, la cosa més nova, i la forma literària s’anomena novel·la partir de la noció que sempre tindrà a veure amb els fets més recents que estan passant a les narratives que ens envolten. La ironia rau en el fet que, tan aviat com està escrita, deixa de ser la cosa més nova! La novel·la sempre parla del temps i de la societat en un context on passa el temps”. Les novel·les del quartet trepitgen tan fort el temps concret que més d’una vegada s’han guanyat el prestigi de ser la primera novel·la post-Brexit (Tardor) o post-covid (Estiu). Tanmateix, no s’hi queden, perquè el format estacional fa que tot sigui cíclic i perquè el passat i el present se superposen constantment. En Smith, “hi batega de bon principi la noció de la calma cíclica de la natura, la integració de les disputes humanes dins un ordre més gran, dins una alternança rítmica”, diu Garrigasait. 

Ali Smith és una d’aquells milers de petites coses decisives que poden canviar el món cap a millor o cap a pitjor

Laura Huerga

El projecte va començar amb Tardor, perquè l’autora va voler que el quartet davallés a la foscor per després renéixer. Cada novel·la té el color de la seva estació: Tardor conté la tensió prèvia a l’esclat d’alguna cosa, Hivern ho declara tot mort i, a Primavera, s’intueix un renaixement que s’enterboleix quan recordem que, com diu Garrigasait, “tota primavera sols és un moment”. La clau d’Estiu la conté el seu nom, un dels (moltíssims) reptes lingüístics que Dolors Udina ha hagut d’entomar: “en anglès, un “summer”, a més a més d’estiu, és una biga que aguanta tota una casa. Ella fa el joc de la importància del “summer”, com a estiu i com a element que les persones esperem tot un any, que en certa manera ens sosté, com la biga dita “summer” en anglès. Després de buscar en tota mena de diccionaris alguna cosa que pogués ser equivalent, no vaig tenir més remei que deixar el summer que es referia a la biga en anglès”. La darrera novel·la, doncs, reprèn els fils de totes les anteriors i mira el futur. 

La llengua

El Quartet és innovador pel seu vincle amb el present, però també per la recerca de formes de narrar-lo. Smith barreja veus, estils i gèneres literaris sense que el lector tingui temps d’adonar-se’n: “sap elevar-se fins a fregar la prosa poètica o davallar fins a una prosa de frase curta i punt i a part, disparada a boca de canó”, diu Gurt. També Huerga remarca la seva escriptura lúdica: “m’agrada que escriu sense por. No pensa en si el lector ho entendrà o si això ho hauria de dir o no. M’agrada que davant la pregunta de si ho hauria de fer o no —que segur que, com tots, es fa alguna vegada— ella sembla que respongui que si és per por, no, que si és per por, llavors és que ho ha de fer”.

Explica Dolors Udina que el millor de traduir Smith és “com t’obre la ment, el camp que et dona per esplaiar-te com a traductora, perquè és impossible traduir-la cenyint-te a les paraules; has d’entendre com diu les coses i seguir el seu procés mental per després reescriure-la. Potser traduir sempre és això, però és que en el seu cas la literalitat no porta enlloc. He rigut molt traduint-la, contínuament té petits tocs d’humor i maneres particulars de dir les coses. La quantitat de jocs de paraules que fa, que no es limiten a un moment sinó que li donen peu a tota mena de disquisicions, obliguen el traductor a encertar el joc equivalent que després li permetrà fer unes disquisicions equivalents”.    

En Smith, hi batega de bon principi la noció de la calma cíclica de la natura, la integració de les disputes humanes dins un ordre més gran, dins una alternança rítmica

Raül Garrigasait

Les seves novel·les sempre tenen moltíssimes capes de lectura, de manera que la feina del traductor és gairebé detectivesca: “Com que Ali Smith no posa cursives ni cometes, traduint has d’”endevinar” si alguna frase que surt és la lletra d’una cançó, si és una citació, un llibre, etc. Un cop ho descobreixes, el problema desapareix, però fins llavors t’has passat una bona estona despistat mirant d’interpretar què et vol dir. Els signes ortogràfics són molt alismithians, és a dir, no segueixen les normes a l’ús. Després de traduir-li tants llibres ja m’hi he anat acostumant i sé interpretar-la, però no deixa de ser un bon embolic”. Smith n’és conscient, i tant amb el Premi de la llibreria Nollegiu com amb el Premi Llibreter, les seves paraules d’agraïment es van dirigir sempre primer cap a la traductora.

Els personatges

Al pròleg de Tardor, Víctor García Tur –que proposa l’autora pel Nobel– destaca la manera com “la història (story) s’ocupa de la història (history)”. El pretext de Tardor és el Brexit, el de Primavera i Hivern, la postveritat, les crisis migratòries i el canvi climàtic i el d’Hivern, totes les anteriors i la covid que arriba. Però tot això és la banda sonora sobre la qual s’inscriu la melodia dels personatges, que, segons Marina Espasa, són “els vehicles amb què Ali Smith explica el que vol explicar”.

Smith sempre juga a posar junts personatges sense cap vincle per veure què passa. La primera parella de protagonistes van ser Elisabeth, a qui veiem créixer acompanyada de Daniel Gluck, el seu veí seixanta-nou anys més gran, a qui coneix quan l’entrevista per una tasca de l’escola. A Hivern, el que Espasa anomena un “anti-conte de Nadal de Dickens que en conserva l’esperit d’alguna manera misteriosa i màgica”, hi apareixen dues germanes contraposades: una dona de negocis i una activista idealista. Els protagonistes de Primavera són dues persones derrotades pel seu present: en Richard, un director de televisió mediocre, i la Brittany, treballadora d’un CIE. Les dues, però, compten amb el seu respectiu contrapunt lluminós. A Estiu, tots aquests personatges tornen i es relacionen entre si per dir-nos, segons Carlota Gurt, que “tot està connectat per més que ens entestem a compartimentar-ho i separar-ho”.

Al Quartet Estacional, la història (story) s’ocupa de la història (history)

Víctor García Tur

Hi ha una figura molt alismitheana que és el personatge redemptor, com ara la Lux a Hivern, la Florence a Primavera o la Sacha a Estiu. Són aquesta mena de personatges el que converteixen les novel·les del Quartet en el que Raül Garrigasait anomena una “singular fusió de conte de fades i denúncia política”. El rerefons és sempre hostil, però això no ofega l’esperança. Smith ho defensa en aquesta entrevista a The Guardian: que “l’optimisme i l’esperança no són el mateix: l’optimisme és un estat que podem provocar conscientment; l’esperança… no té res d’autocomplaent, perquè el seu oposat és la desesperació. L’esperança és una corda fluixa que creua un barranc entre un aquí i un allà, i aquesta corda fluixa està tan afilada com la fulla d’un ganivet”. 

L’art

Abans hem dit que una de les maneres com el temps és protagonista del quartet és amb la superposició d’èpoques que insereix en les seves novel·les. Un dels recursos que utilitza són els artistes que convida a cada volum. Pauline Boty, Tacita Dean, Shakesepeare, Charles Chaplin, Katherine Mansfield, Rainer Maria Rilke o Fred Uhlman són alguns dels noms que es passegen per les pàgines del Quartet, en alguns casos per vehicular alguna idea, en altres per aportar el component visual a tant abisme contemporani.

“Precisament una de les virtuts dels llibres d’Ali Smith és que et fa saber moltes coses que ens són desconegudes (com per exemple la vida de l’artista Pauline Boty i com la relaciona amb el cas Profumo —que només els que tenim una certa edat podem recordar mínimament— a Tardor; o la història tràgica i apassionant de Lorenza Mazzetti a Estiu. A cada llibre fa una labor de divulgació considerable tan històrica com artística”, explica Dolors Udina. I és justament aquest diàleg amb l’art present i passat el que agrada més a la traductora: “El volum que més m’agrada del Quartet és Primavera, perquè les dues històries que s’hi barregen, la de Katherine Mansfield i Rainer Maria Rilke, i la de la nena que porta de corcoll als vigilants del CIE, em semblen precioses i molt ben explicades. Val a dir que també em va emocionar trobar-me a Estiu el personatge de Fred Uhlman —un escriptor alemany que vivia a Anglaterra i durant la Segona Guerra Mundial va estar internat en un camp a l’illa de Wight—, autor d’un dels primers llibres que vaig traduir i dels més entranyables, L’amic retrobat. És un llibre i un autor que sempre m’han acompanyat”. 

El millor de traduir Smith és com t’obre la ment, el camp que et dona per esplaiar-te com a traductora, perquè és impossible traduir-la cenyint-te a les paraules

Dolors Udina

Primavera també és el volum preferit de Laura Huerga: “Un dels seus personatges, la Florence, em va semblar un reflex d’un món que s’hauria d’acabar i d’un altre que hauria de començar. El contrapunt amb la Brit és excepcional. Florence and the Machine és brillant com a joc de paraules que expressa la persona i la confrontació amb la maquinària de l’Estat. Però no només això, Ali Smith parla d’allò que en essència ens fa humans, la Florence en seria un dels puntals: ofereix la mà, ajuda als altres i alhora sap que la intentaran enganyar, però no vol deixar d’oferir la mà perquè, si no, en què la convertiria això? És magnífica”.

La política 

Llegir Smith és sempre curiós, perquè l’autora és capaç de fer confluir actualitat política, joc literari i referències artístiques sense que la suma d’elements resulti estrafeta o un pamflet. Partint de la premissa temporal, no és difícil intuir el component social del Quartet, però el soroll de la política britànica contemporània és només una de les moltes veus que Smith insereix una obra cacofònica. Twitter, la natura o els morts del Mediterrani tenen veu com la resta de personatges. La política, doncs, és sempre observada des de la complexitat de la supervivència quotidiana: “com n’arriba a saber, de fer-nos entendre que el fluir del món no és un riu que ens passa pel costat, sinó que hi som tots a dins, al mateix riu, davallant i sobrevivint com podem”, diu Gurt. 

En aqueset sentit, Marina Espasa es pregunta per què els escriptors anglosaxons, a diferència dels catalans, aconsegueixen treure petroli literari de l’actualitat política, i es respon ella mateixa: “És possible que el Regne Unit, un país on la premsa escrita i audiovisual encara té un nivell infinitament més alt que el d’aquestes latituds, i no tantes servituds econòmiques o ideològiques, els escriptors tinguin una mica menys de por a l’hora de dirigir la ploma contra els poders fàctics o, si més no, a l’hora de qüestionar-los amb arguments”. 

Per què els escriptors anglosaxons, a diferència dels catalans, aconsegueixen treure petroli literari de l’actualitat política?

Marina Espasa

I és aquesta mirada crítica el que fa de Smith una autora predilecta de Laura Huerga: “Smith no menysté als lectors, perquè creu en el poder transformador de la literatura i que per la igualtat social és imprescindible l’horitzontalitat en la transmissió de coneixements. Però també hi ha una qüestió molt interessant en els seus llibres, la sensació d’incredulitat, la de no-pot-ser que això estigui passant, davant de fets que, precisament no formen part de la ficció que crea Ali Smith sinó tot el contrari, succeeix davant de les coses que passen dia sí i dia també al nostre món. No normalitzar l’horror és una de les últimes fronteres que hem de salvar”.