La pandèmia ens ha tornat més individualistes?

El 22 de novembre del 2020 vaig publicar a les pàgines de Núvol un article titulat Els “sacrificis” de la pandèmia. El text girava al voltant del concepte de “sacrifici”, un terme de llarga tradició en la filosofia i l’antropologia que en els últims mesos ha adquirit una nova vigència. Vaig proposar una distinció entre dos tipus ideals de sacrifici: d’una banda, el sacrifici estratègic (que es du a terme en vistes a l’obtenció d’un benefici posterior), i, de l’altra, el sacrifici absolut, de caràcter incondicional i desinteressat. El meu argument era que els sacrificis que gran part de la població estem fent per mitigar la propagació del COVID-19 –no veure els amics ni la família, treballar des de casa, confinar-nos a les nostres llars o suprimir alguns rituals socials, entre d’altres– tenen una dimensió alhora estratègica i absoluta.

Com m’han fet notar alguns lectors i lectores*, l’esmentat article es basava en una concepció principalment altruista i solidària de la ciutadania. Se centrava en aquelles persones que, dins del context d’emergència sanitària en què ens trobem, han estat disposades a posar el bé comú per damunt dels seus interessos i desitjos personals. Ara bé, hem d’acceptar que no tohom s’ha regit per aquest principi altruístic. De fet, el comportament d’una part de la ciutadania durant els darrers mesos ha obeït a una lògica radicalment individualista que en molts casos s’ha traduït en un egoisme extrem. Des del març del 2020, tots i totes ens hem vist reiteradament individus i col·lectius que, fent cas omís de les recomenacions del personal mèdic, es negaven a dur a terme qualsevol tipus de “sacrifici” personal posant així en perill la salut de part de la ciutadania i dificultant la tasca del personal sanitari. Fins i tot en els mesos més cruels de la pandèmia, moltes persones s’han negat a posar-se la mascareta o han seguit fent trobades d’amagatotis en espais tancats entre diferents “grups bombolla”. Hi ha també qui ha organitzat festes multitudinàries sense autorització. La pandèmia ha donat lloc a un nou tipus de picaresca de marcat caràcter individualista, que ha posat el confort i el gaudi personal per davant de l’interès comunitari. Qui no recorda, sense anar més lluny, les escapades nocturnes fora del límit perimetral protagonitzades per molts ciutadans que volien refugiar-se a les seves segones residències, i que s’endinsaven amb els llums apagats per carreteres comarcals a fi de no ser vistos per la policia? En resum: la pandèmia ha accentuat en algunes capes de la població un sistema de valors que prioritza la cerca del benefici propi i de l’interès personal per sobre del bé comú, un sistema que ja fa més d’un segle Max Weber (1864-1920) va identificar com un dels trets definitòris de l’ètica capitalista.

Aquest increment de l’individualisme ha anat de bracet d’un augment de les desigualtats econòmiques i del sorgiment d’un nou sentiment anti-solidari entre els grups d’edat (el que podríem anomenar un nou “racisme generacional”). Ningú pot obviar que, en línies generals, la població amb més recursos ha pogut passar la pandèmia en millors condicions (l’esmentat exemple de les segones residències fora dels atapeïts nuclis urbans així ho demostra). La població més desafavorida, en canvi, ha patit més les conseqüències del virus. A nivell laboral, per exemple, els que tenien feines més precàries i inestables han estat els primers en quedar a l’atur. Des del punt de vista habitacional, no és el mateix passar una pandèmia en pisos grans i airejats que haver de fer-ho en apartaments petits i sovint compartits entre diferents famílies. Quant a l’atenció sanitària, alguns han pogut fer ús de l’assistència mèdica privada mentre que altres han hagut de recórrer a un sistema públic saturat i mancat de recursos que malgrat tot ha fet una tasca encomiable. En fi, la pandèmia (i les noves formes d’individualisme a què ha donat lloc) també ha aguditzat la distància entre els grups d’edat i ha donat lloc a noves formes d’exclusió social. La idea que el virus era relativament inofensiu entre la població jove ha fet que molta gent de menys de 30 anys se sentís invulnerable a la pandèmia i considerés innecessari prendre mesures de protecció. En canvi, els ciutadans i ciutadanes de l’anomenada quarta edat (+ 80 anys) han patit una forta estigmatització pel fet de ser una població fràgil i necessitada d’assistència.

És precisament la manca de solidaritat i consciència ciutadana –és a dir, l’individualisme generalitzat– el que ha obligat els governs a activar mecanismes de control policial per vigilar que tothom complís les normes i a adoptar mesures punitives contra aquells individus que, amb tot coneixement de causa, infligien les recomenacions relatives a la mobilitat, la higiène i la distància social. Per mal que ens faci, cal acceptar que si molts ciutadans han acabat “sacrificant” aspectes de la seva vida no ha estat per convenciment sinó a contracor, i com a conseqüència de l’acció coercitiva de l’estat. En aquest sentit, resulta fins a cert punt paradoxal que els mateixos governs que critiquen la manca de consciència i sensibilitat col·lectiva de part de la ciutadania hagin acabat reforçant el sentiment individualista amb un conjunt de mesures que, apel·lant en última instància al “criteri individual” i al “sentit comú” de la gent, han posat l’individu i el seu suposat “judici racional” al centre de les polítiques de salut pública.

Així doncs: la pandèmia ens ha tornat més individualistes? La pregunta fa de mal respondre. Com sempre, les coses no són ni blanc ni negre: la irrupció del virus ha fet incrementar el sentiment de solidaritat d’una part de la població mentre que una altra s’ha mogut empesa per una lògica clarament individualista. L’acció governamental ha estat també contradictòria: alhora que ha reclamat la necessitat de pensar en termes comunitaris ha deixat sovint en mans de l’individu l’última paraula a l’hora d’avaluar l’impacte de la seva conducta sobre el conjunt de la població.

Des del punt de vista de l’antropologia, el que resulta interessant però és que, alhora que ha fet augmentrar el sentiment individualista, la pandèmia ha posat de manifest les limitacions de l’individualisme com a model per a pensar i regir la vida en comú. En efecte, la crisi del coronavirus ens ha fet conscients que les nostres accions tenen conseqüències directes sobre la vida dels altres –i viceversa– i que, ens agradi més o menys, tots formem part d’un mateix entremat de relacions socials. Dit amb d’altres paraules: que en moments crítics no podem anar per lliure, i que hem de tenir en compte els altres a l’hora de prendre les nostres pròpies decisions, “sacrificant” algunes de les nostres prioritats en favor del bé col·lectiu. No fer-ho pot acabar girant-se en contra de l’individu mateix, com ha passat: si bé és cert que determinats sectors de la societat han pogut trempejar la pandèmia millor que d’altres, també ho és que al final tothom n’ha acabat pagant les conseqüències i ha hagut d’assumir unes mesures restrictives que no agraden a ningú.

Com apuntava, la pandèmia ha posat al descobert les mancances de l’individualisme com a model per a pensar la vida en societat. Així, la irrupció del virus ha evidenciat de nou que l’ésser humà és un animal social i que el “nosaltres” (és a dir, el grup social) precedeix i possibilita el “jo” –i no pas al contrari, com pressuposa gran part de la teoria liberal. Amb aquesta afirmació no estic negant l’existència o la importància del “jo” ni estic defensant un model de societat en què l’individu sigui dil·luït en la massa. Tampoc vull menystenir la importància dels drets ni les llibertats individuals, que en els últims dos segles han jugat un paper decisiu en l’assoliment de societats més justes i igualitàries. Tan sols proposo reconèixer un dels principis fonamentals de l’antropologia, a saber: que ens formem com a individus a partir (i a través) de les relacions que establim amb els altres, o, dit de manera més sintètica, que som éssers intrínsicament relacionals. 

Les limitacions pràctiques i teòriques de l’individualisme s’entenen particularment bé si reflexionem sobre la qüestió del “cos”. L’individualisme es basa en una concepció possessiva i atomística del cos.  Entenem que el nostre cos és una entitat física i biològica estretament lligada a la nostra  subjectivitat i a la nostra personalitat, separada (i separable) dels altres cossos. Aquesta estreta relació entre cos i individu fa que per a nosaltres l’expressió “cos social” tingui un sentit merament figurat i metafòric. Això no impedeix tanmateix que l’utilitzem reiteradament en el nostre llenguatge corrent. Quan diem que “vivim en barris malalts” o que “volem ciutats més felices”, per exemple, estem fent referència insconscientment a aquesta concepció de la societat com un cos.

Doncs bé, la irrupció de la pandèmia ha mostrat que el cos individual (biològic) té una dimensió social al temps que el “cos social” és de naturalesa literalment física i orgànica. El cos individual és social en la mesura que obeeix a un conjunt de convencions compartides per un col·lectiu humà. Aquestes convencions tenen una dimensió històrica i són culturalment relatives. Els indígenes de l’Amazonia o els habitants de les illes del Pacífic no concebeixen ni “empren” el cos com ho fem nosaltres (el distinció cos/ànima sobre el qual es basa la nostra idea de persona és, en aquests contextos, inexistent). Aquesta dimensió cultural i social de la corporalitat s’ha fet evident precisament en el moment en què hem hagut de canviar els nostres usos habituals del cos. A tots i totes se’ns ha fet estrany no poder donar la mà, no fer abraçades o haver de respectar distàncies de seguretat en l’espai públic. Aquestes restriccions ens han fet veure que el nostre cos està “educat” d’una manera específica, és a dir, que és una construcció cultural. És més, la pandèmia ha posat en evidència que la salut del nostre cos depèn de la salut dels altres cossos –i viceversa. Cal acceptar, per tant, que estem orgànicament relacionats amb les persones amb qui vivim: respirem el mateix aire, toquem els mateixos objectes i habitem els mateixos espais. Entre els diferents individus d’una societat hi ha una relació de continuitat física que impedeix pensar-los de manera separada. El cos social és literalment un cos orgànic.

Així doncs, potser la pandèmia ens ha tornat més individualistes, però al mateix temps ha posat al descobert les limitacions i els perills de l’individualisme com a principi rector de la vida en comú. Aquesta serà potser una de les lliçons que podrem treure d’aquest desastre: no hi ha salut individual sense salut col·lectiva.

*Agraeixo especialment les obvservacions fetes per Joan Bestard, Carles Salazar i Sílvia Manrique.