La no-violència agressiva de Judith Butler

Judith Butler és la persona culpable de tot. Cap filòsof viu és tan influent. Ni tan estimat. Ni tan odiat. Quan Butler va venir a Barcelona durant la Biennal de Pensament, el pati del CCCB semblava un concert de rock. Quan Butler va visitar Brasil, les afores del centre cultural on feia una conferència es van omplir de manifestants ultracatòlics que van cremar un ninot amb la seva cara i un sostenidor rosa. Però Butler no és una persona activista ni una oradora que encengui a les masses. No hi ha un sol llibre de Butler que no remeni els pensadors més exigents del cànon filosòfic. Butler no fa concessions divulgatives: la feina de la seva vida és l’alta teoria, però resulta que la seva alta teoria ha ajudat moltes persones a donar sentit a les seves vides, realitats que havien estat a bastament ignorades per l’alta teoria fins que Gender Trouble es va publicar. Ara toca teoria de gènere per al coronavirus? No pas: els últims anys Butler s’ha preocupat sobretot per la qüestió de la no-violència. 

Això no vol dir que no hi hagi connexions. Butler ha revolucionat el pensament contemporani gràcies a una filosofia del gènere que fa servir les eines d’una tradició que havia ignorat el gènere contra ella mateixa, i últimament ha utilitzat el mateix arsenal per problematitzar la filosofia política. L’especialitat de la casa no ha deixat de ser el subjecte. Si Butler va guanyar la seva fama defensant que el gènere i el desig no neixen, es fan; el nou pas és demostrar que amb l’individu passa el mateix. “Contra la idea que el jo estarà obligat a actuar violentament en nom de la seva autoconservació, la no-violència requereix una crítica de l’ètica egològica i del llegat polític de l’individualisme”, escriu Butler al seu darrer llibre, The Force of Non Violence. Mentre que la majoria de filosofies polítiques intenten solucionar problemes pensats per a éssers autònoms perfectament operatius que no s’explica mai com han arribat a aquesta condició, des de l’home que és un llop per l’home de Hobbes fins al bon salvatge de Rousseau, Butler vol que pensem la política a partir de la situació de dependència radical del naixement. La ficció més perniciosa seria donar aquesta dependència per superada a mesura que creixem: “Ningú no es mou ni respira ni troba menjar que no estigui suportat per un món que proporciona un entorn construït per al pas, que prepara i distribueix els aliments perquè es dirigeixin a la nostra boca, un món que manté el medi ambient que fa possible l’aire d’una qualitat que podem respirar”.

Parlant de problemes per respirar: el coronavirus interessa a Butler perquè fa evident aquesta interdependència fins a un grau que no s’havia vist mai. La Covid-19 és paradoxal perquè d’una banda no discrimina i infecta tots els cossos per igual, evidenciant que la humanitat és una categoria que transcendeix races, gèneres i nacionalitats; i de l’altra és una malaltia que discrimina i molt, afligint a les comunitats més desemparades socialment i econòmica. La lucidesa és veure que estem en el mateix vaixell però que primer s’ofeguen els de tercera classe. I segons Butler és quan veiem la xarxa que hi veiem clar: pensar les conductes com el resultat d’una deliberació individual autònoma i sobirana seria fal·laç i contraproduent; aprendre a veure els fils històrics, culturals i econòmics que ens mouen i ens connecten seria l’única manera de fer una anàlisi útil de debò.

El cas de la violència és paradigmàtic: des de l’ètica individual, estem obligats a parlar en termes de violència i autodefensa personal, però no tenim llenguatge per anomenar les violències del sistema, de la història o de les institucions; de tots els casos en què no hi ha una agència humana que puguem seure al tribunal dels acusats. Però si és evident que hi ha un entramat d’inèrcies que ens condicionen, també hauria de ser-ho que aquesta xarxa ofega a uns i agombola a d’altres i que l’única sortida justa és lluitar perquè l’estructura sigui igual per a tothom i violenta per a ningú. Butler creu que l’única forma de superar la pulsió de respondre a la violència que rebem amb més violència és pensar-nos com subjectes interdependents fins al punt que fer mal a l’altre sigui una manera de fer-me mal a mi i fer-nos mal a tots, talment com un panteisme sociològic.

El més difícil de la proposta butleriana és d’on treure la motivació si l’altre no cedeix davant la no-violència. Butler deixa clar que “ni la vulnerabilitat ni la cura poden servir de base de la política”, i, seguint el “pacifisme militant” d’Albert Einstein, demana una “no-violència agressiva”. Per Butler, l’agressivitat és inherent a la condició humana i el repte és canalitzar-la perquè sigui productiva en comptes de destructiva. Les tàctiques tradicionals de la no-violència no són passives, negar-se a obeir no és el mateix que quedar-se a casa i no fer res. Però tota aquesta assertivitat no brolla de solideses arbitràries com ara el jo, la família o la cultura pròpia? Com es pot defensar l’universal somiat per Butler sense afirmar que alguns particulars són més justos i més bons que altres? Què fer quan la consciència de formar part d’una relació d’interdependències no frena el puny de l’opressor? Al cap del carrer, l’optimisme de Butler surt d’una fe en la imaginació, en què pensar-nos en xarxa conduirà les nostres ràbies i els nostres amors per vies més justes, solidàries i sostenibles del que ha servit pensar-nos com éssers individuals.