Jean-Luc Nancy en cos i ànima

Posem per cas que un seguit de neurones humanes fa sinapsis amb unes altres. En aquell precís instant, no hi ha cap neuròleg a prop per comprovar-ho; però si n’hi hagués hagut algun, hauria pogut recopilar sense massa problema les dades necessàries per fer-ho. Afegim-hi, també, que aquestes connexions neuronals porten a algú a escriure el següent: “L’intrús es troba dins meu, i em torna estrany per a mi mateix”. Per més que el neuròleg s’hagués posat a girar i regirar aquell cervell, mai hi hauria pogut veure ni el més petit indici del que diu aquest afegitó. No obstant això, aquesta frase està publicada. És a dir, algú veritablement la va escriure, generant arreu del món una gran quantitat de sinapsis i una igual mesura de pensaments entre els seus lectors. Aquests últims, però, mai van ser accessibles per a aquell que la va borinar per primer cop. D’aquest intrús sempre retirat, però, alhora, sempre visible per tothom –tret d’ell mateix-, alguns, en altre temps, en digueren ànima i ni era personal ni remetia a cap substància immortal. Però no és pas això el que ara us vull explicar. 

Voldria parlar-vos  d’un pensador contemporani que, recentment, ens ha deixat. Per fer-ho, potser em caldria contextualitzar un xic més la situació que descrivia al primer paràgraf: Es tracta d’una especulació sobre el moment de redacció del llibre L’intrús de Jean-Luc Nancy, el qual va escriure arran de les diverses intervencions coronàries que va patir durant la dècada dels noranta. Allí, a cor obert, es va adonar que quelcom d’ell que ni havia vist ni podria arribar a veure mai de manera immediata estava exposat a tothom i a la seva disposició. Tant és així, que ara acabaven d’arrancar-lo del seu cos per posar-hi un de diferent. Li havien hagut d’extreure el cor perquè, en cas de no haver-ho fet, la mort s’hauria avançat uns trenta anys. Això volia dir que hi havia quelcom que era essencial perquè ell pogués pensar i, fins i tot, veure; però, malgrat que aquest element estava a l’abast de tothom, ell no el veuria mai. Alhora, hi havia quelcom que sí que podia veure o que, millor dit, hi era sempre que ell veia, i que, no obstant això, ningú podria veure mai si no era de manera indirecta, a través de les seves accions i publicacions.

El passat 23 d’agost, doncs, Jean-Luc Nancy ens va deixar. Ara bé, si parem a mirar els articles que se li han dedicat d’ençà de la seva partença, semblaria que segueix aquí, més present que mai. Però val a dir que, malgrat la seva presència, ja no ens serà possible rebre cap més indici d’allò que venia pensant des de fa temps. En una entrevista efectuada l’any passat a la UNAM, afirmava, per exemple, que, si la salut li ho permetia, voldria escriure un llibre sobre la psicoanàlisi. Per ser més concrets, volia tractar l’inconscient freudià com aquesta exterioritat inaccessible a un mateix i que, des de fora, es veu com interioritat. És a dir, buscava pensar l’inconscient com allò que un xic més amunt he anomenat “ànima”. ¿Com ho volia fer?, ¿quins fragments concrets dels textos de Freud volia fer servir?, ¿com els entrelligava? Segurament les notes de lectura que hagi deixat podran ajudar a respondre aquestes preguntes; però una cosa és segura: mai podrem saber com les hauria contestat i exposat ell mateix.

És cert que, als seus llibres ja publicats, hi podem trobar indicis de com ho hauria fet. Però això no ens autoritza a més que a l’especulació. Així, per exemple, a l’epíleg del seu últim gran llibre, Sexistence, ens parlava de com Freud defineix de dues maneres aparentment diferents la pulsió: d’una banda, la pulsió és la base de tot el moviment psicològic; de l’altra, la pulsió és un mite. Ara bé, ens diu, aquesta base està sempre expulsada, en constant moviment vers l’exterior i, per tant, no dona cap mena de fonament ferm o segur. Així mateix, el mite, no és més que una narració que es fonamenta en la seva mateixa expressió, que no apel·la a cap mena d’autoritat prèvia – els relats de la divinitat, en tot cas, s’originen en el mite i no al revés-, de manera que a cada nova expressió es torna a fonamentar. Però, alhora, allò que fonamenta queda fora de si, queda expressat i a disposició dels qui se l’escolten. Explicats d’aquesta manera, es pot apreciar molt millor la proximitat entre la pulsió com a mite i la pulsió com a fonament: ambdues formes remeten a certa autofundació que, malgrat tot, necessita sortir fora de si per fundar-se i, així, necessita una alteritat. 

Salta a la vista, també, la proximitat d’aquestes dues nocions amb allò que al principi del text anomenava “ànima” i que Nancy, fent ús del grec, anomenarà tot sovint “psique”. Ja a un article de l’any 78, i citant de nou a Freud, insistia reiteradament que “la psique és extensa”, és a dir, està exposada i limitada per les altres coses, però “res en sap d’això”. Dit d’una altra manera: La psique no és només la intimitat inaccessible des de l’exterior o, millor dit, si l’ànima és aquesta intimitat, ho és perquè, alhora, està exposada als altres; si podem saber que se’ns escapa alguna cosa de la intimitat dels altres és perquè podem veure que allí hi ha alguna cosa més a part del que veiem. Però, alhora, l’ànima, la intimitat, no en sap res, d’aquesta exposició, no en sap res, del que queda més enllà d’ella. Així, la seva exposició li és inconscient. Potser fins i tot es podria dir que això és l’inconscient mateix.

Però ja hem dit que aquestes conclusions només poden ser especulacions, ja que el seu últim llibre va quedar inconclús. Ara bé, si podem fer aquestes especulacions és gràcies al fet que, malgrat que no pogués acabar d’escriure tot el que pensava al respecte, va deixar els indicis necessaris perquè sabéssim que ho estava pensant; va deixar indicat, sense que sabés ben bé ni què ni a qui ho indicava, que allí hi havia una intimitat que se’ns escapava. 

En una època en què sembla que els filòsofs – com a míni, els que ocupen els aparadors de les llibreries – només poden parlar de política, de resistència o de la llibertat (o el risc, o l’aventura, o…) de viure, l’obra de Nancy, sense oblidar aquests temes, ens exigeix pensar amb un xic més de deteniment què vol dir això d’estar exposats als altres malgrat no saber-ho, què vol dir això de viure en comú, i què poden significar aquí les paraules “llibertat” o “resistència” (si és que poden significar alguna cosa). La millor forma d’acomiadar-nos d’ell, doncs, potser és no deixar-lo marxar; no deixar de fer present que ja no podrà fer-nos present allò que pensava.