Jean-Luc Nancy

Jean-Luc Nancy

Filòsof

Siguem infants

Núvol publica en exclusiva per a subscriptors i en primícia a l'estat espanyol un article del filòsof francès sobre els canvis accelerats que la pandèmia del coronavirus planteja a la humanitat

És difícil parlar d’ençà que la paraula deixa veure sa pobresa. Avui en dia tota paraula, bé sigui tecnocientífica, política, filosòfica o moral, mostra la seva feblesa. No hi ha un saber assegurat, ni cap programa d’acció o de pensament disponible. No hi ha cap afirmació de solidaritat que no ensopegui amb la necessitat de mantenir les distàncies, ni afirmacions d’universalitat que no hagin de tenir en compte les grans diferències locals. No hi ha visions del món perquè no hi ha un món visible i ja no hi ha tampoc perspectives sobre l’esdevenir des del moment en què no se sap com pot evolucionar la pandèmia. Tan sols podem estar segurs d’una cosa: les grans dificultats ecològiques i econològiques que ens esperen sigui quin sigui el desenllaç de la pandèmia. El fet, però, que aquesta purifiqui de cop l’aire de les regions paralitzades no permet saber millor que abans com podran reorientar-se les indústries i les tècniques.

Jean-Luc Nancy
Jean-Luc Nancy. |

És més, la paraula està empobrida per la pena i la tristesa, per la consciència lacerant d’amenaces i de morts que se sumen com una crueltat suplementària a les crueltats des de fa temps habituals de la fam, de les persecucions, de totes les altres epidèmies, malalties contagioses i condicions de vida deplorables.

De ben segur que hom sent repetir tot sovint que és un sistema sencer el que mostra ara mateix les seves falles –cosa que, d’altra banda, no té res de nou–. Es pot escriure sobre els murs, com Gérard Bensussan ha vist a Estrasburg, “el virus és el capitalisme”, i es pot parlar tant de “capitalovirus” com de “comunovirus” (i a la fi acabar dient la mateixa cosa). Tal com si hom hagués trobat noves energies per denunciar el vell enemic que semblava haver triomfat… Tal com si, sobretot, en pronunciar el mot “capitalisme”, hom ja hagués mig exorcitzat el diable.

Però se’ns oblida així que aquest diable és, certament, molt vell i que ha constituït el motor de tota la història moderna. Com a mínim té set segles d’existència, si no és que més. La producció il·limitada de valor mercantil ha esdevingut des de llavors el motor de la societat i, en cert sentit, la seva raó de ser. Els efectes han sigut gegantins: n’ha sortit un món nou. Pot ben ser que aquest món i aquesta raó de ser estiguin en camí de descompondre’s, però sense oferir-nos res que en pugui ocupar el seu lloc. De fet, hom estaria temptat de dir que més aviat passa el contrari.

Jutgem els progressos que hem fet: el 1865 el Sr. Gaudin, el qual es presentava com “químic filòsof”, podia escriure: “Si s’admet l’opinió comuna, la nostra època ha vist sorgir una multitud de malalties desconegudes pels nostres ancestres; però és molt probable que aquestes malalties, en altre temps localitzades, s’hagin disseminat a partir de la multiplicitat i la velocitat de les comunicacions existents avui dia entre les contrades més distants”. Dos segles després, el nostre progrés haurà confirmat i confrontat aquesta hipòtesis, però sense confirmar el remei anunciat pel mateix químic-filòsof (que es basava en l’administració d’ozó).

Aquest progrés ens ha donat l’avió, el coet, l’àtom, la nevera, la baquelita, la penicil·lina i la cibernètica. Alhora, ha introduït el món sencer dins el règim del valor mercantil i en el d’un considerable creixement de la separació entre una riquesa que s’incrementa per si sola i la pobresa que aquest increment produeix com el seu residu o la seva brossa. No obstant això, en aquest mateix progrés la societat també s’ha despullat de tot allò que li permetia jerarquitzar les condicions i legitimar el poder dels uns contra els altres o justificar la pena o la recompensa a partir d’una justícia natural o sobrenatural. Els homes han esdevingut iguals en drets i les desigualtats s’han tornat intolerables a partir del mateix moviment que les anava agreujant.

El virus, que es difon segons les rutes i els ritmes de la circulació mundial de les mercaderies (d’entre les quals cal comptar les humanes), es transmet per un contagi molt més eficaç que el dels drets. En un cert sentit, iguala les existències –mata tant a en Manu Dibango com a la Marguerite Derrida, en Jose Luis Capòn o la Julie A–.  Ens recorda, així, cert dret sobirà de la mort que s’exerceix sobre la vida precisament perquè forma part de la vida. És aquest dret el que, sens dubte, legitima en última instància el dret de tots a la mateixa existència.

Potser, en efecte, és el fet de ser mortals el que ens fa iguals, com a mínim des que ja no hi ha diferencies sobrenaturals ni naturals. No obstant això, hi ha moltes possibilitats que aquesta pandèmia posi una nova llum sobre les desigualtats del món actual. Ja que, si bé el virus no duu a terme una tria social, no és menys cert que les condicions de vida poden ser més o menys favorables per protegir-se del contagi. De moment, aquest afecta sobretot a les poblacions urbanes i, d’entre elles, les capes socials més susceptibles de viatjar, ja sigui per qüestions personals, per estudis o per afició. D’altra banda, aquestes són, també, les que millor es poden confinar en els seus habitatges –i això per no parlar de les segones residencies–. Però pel que fa a les condicions de vida de Gaza, de les faveles brasileres o de gran part de la població hindú –per reduir-ho només a alguns exemples – hom pot esperar-ne el pitjor. De la mateixa manera, en els barris perifèrics de les grans ciutats europees aquest fenomen és ja sensible, com l’és també a la frontera turco-grega. El virus “arriba amb avió, amb els rics, i explotarà entre els pobres”, tal com ho ha dit un responsable brasiler.

Tot es pot condensar en aquesta qüestió: a partir del moment en què no hi ha aigua, com podem rentar-nos les mans?

Això no és tot. L’activitat econòmica està tocada a tots els nivells, però la distancia entre l’empresa multinacional, el petit emprenedor i l’enllustrador de sabates ambulant és molt gran. La idea d’una renda dita “universal” torna amb insistència des de fa cert temps, com una manera de replicar el mòrbid igualitarisme del virus. Però siguin quines siguin les mesures tècniques, aquestes hauran d’arribar fins al punt de posar en qüestió l’obscena distància que des de fa temps es pot observar entre les diferents rendes. I això no val només pel període de pandèmia –del qual, d’altra banda, no se’n pot preveure la durada–. Això haurà de valer per tota represa, reparació, reconstrucció o innovació que la segueixi; bé hi haurà d’haver un després.

Tot això ja ho sabem. No faig massa més que repetir allò que emplena els diaris, les ràdios, les televisions i la xarxa cada dia i totes les nits. Però massa sovint s’acaba anunciant allò que cal fer o bé allò que vindrà. Creiem poder-nos anticipar. L’anticipació es necessària, però, tot sovint, limitada i fràgil. El que importa és el present: és ara, al bell mig de la por i de la tristesa, que cal preguntar-se si sabem el que volem. Si hem comprès que és el mateix principi de la civilització –diguem-ne tècnica-capitalista– el que és posat en qüestió. Hem entès, o hauríem d’haver entès, que la igualtat no és pas una utopia agradable, sinó una exigència existencial –que l’equivalència mercantil comporta tant una crueltat delirant com allò que Marx, tot citant Lucreci, anomenava la mors immortalis del capital–. I que, per tant, el mot “comunisme”, fins i tot si mai s’ha arribat a realitzar, certament haurà portat el sentit profund de la resistència a la nostra autodestrucció.

Marx deia que aquest món estava privat d’esperit: aquest mot, per a nosaltres, ha esdevingut sospitós o beneit. No anomena altre cosa que l’alè: allò que fa viure. Precisament, allò que el coronavirus malmet. N’hem tingut moltes idees, moltes nocions, molts sabers i representacions. Però l’esperit ha perdut l’alè dins la computació.

Haurem de reaprendre a respirar i a viure, així de senzill. Però això ja és molt, i difícil, i llarg –els infants en fan l’experiència–. Ells no saben parlar, els infantes. Ells no saben modular el seu alè sobre la paraula. Però ells no busquen res més que aprendre’n, i n’aprenen i parlen. Siguem infants. Recreem un llenguatge. Tinguem-ne el coratge.

El text ha estat traduït per Gerard Moreno Ferrer.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació