Gabriel Ferrater: el crític reticent

Al prospecte que obre el volum de Papers sobre literatura Jordi Cornudella ens avisa que aquest llibre és una traïció perquè fa de Gabriel Ferrater el crític literari que no va voler ser. També ens detalla els passos que han portat a aquesta traïció, iniciada per Joan Ferraté, que va editar, després de la mort del seu germà Gabriel, el volum Sobre literatura i, posteriorment, d’altres amb material miscel·lani o monogràfics sobre Riba o Foix. És una traïció que sobta – i que ja va sobtar amb l’aparició d’aquells volums – per la qualitat dels textos i les lliçons que s’hi incloïen. I sobta també perquè va afegir una nova dimensió, importantíssima, al paper fonamental de Ferrater en la literatura catalana.

En un volum publicat fa poc on es recollien les lliçons sobre literatura catalana que havia fet a les universistat Central i Autònoma, Ferrater diferenciava els papers que pertocaven a Josep Carner i Guerau de Liost aclarint que Carner era un autor troncal en l’evolució de la literatura catalana mentre que Guerau de Liost, tot i la seva importància i qualitat, no deixava de ser un autor marginal, en el sentit que no havia afectat en l’evolució de la literatura catalana.

Des d’aquesta perspectiva, Gabriel Ferrater seria com Josep Carner. És simplement impossible imaginar la literatura catalana a partir dels anys seixanta sense els tres llibres de poesia que Ferrater va publicar i que va recollir posteriorment a Les dones i els dies. Ni sense la llavor crítica que va sembrar en les seves classes a les universitats o simplement en xerrades de cafè.

En aquest volum, que inclou i amplia tot el que es va publicar a Sobre literatura, continuen enlluernant els pròlegs a Kafka, a Choderlos de Lacros, a Foix. Molts dels escriptors catalans formats als anys setanta i vuitanta poden recitar de memòria fragments d’alguns d’aquests textos, gairebé tan importants per ells com l’edició de Les dones i els dies de 1968.

Ferrater estableix la triple corona de la poesia catalana del segle XX, els pares fundadors de la nostra lírica moderna en tres modalitats prou diferents.

Procedents d’aquest llibre, també, són un assaig sobre el Nabí de Josep Carner – publicat com a pròleg a l’edició dels llibres de l’Escorpí el 1972 -, un altre sobre les Versions de Hölderlin de Carles Riba i dos més sobre J.V.Foix. Era, en certa manera, l’establiment de la triple corona de la poesia catalana del segle XX, els pares fundadors de la nostra lírica moderna en tres modalitats prou diferents, des del simbolisme alat de Carner i el simbolisme hermètic de Riba a l’avantguardisme noucentista de Foix. Una triple corona que, des de llavors,  pocs han posat en dubte i que va servir per obrir unes vies que separaven la poesia catalana coetània i posterior a Ferrater d’altres poesies pròximes.

Si Sobre literatura va representar un descobriment de la saviesa literària del gran lector que era Gabriel Ferrater, no va ser cap sorpresa per una part de la societat lletraferida de l’època, sobretot pels que ensenyarien a les universitats catalanes a partir de finals dels setanta i els escriptors que farien la seva obra en la mateixa època, i que havien rebut les lliçons de viva veu de Gabriel Ferrater, ja sigui en alguns cursos minoritaris que va fer a la Universitat Central de Barcelona com a les classes, ja més o menys oficials, que feia a la nova universitat de Bellaterra – nom carnerià -, a sant Cugat del Vallès. Així, Enric Sullà predicava la lliçó de Carles Riba i Dolors Oller la de Josep Carner i tots parlaven de Foix com un dels grans poetes i no com una mena d’energumen. Pensem que no gaires anys abans, en una Historia de las Literaturas Hispánicas, es considerava que el gran poeta de la generació de Riba i Foix era Josep M. López Picó, i Carner i Riba eren autors menors mentre que Foix gairebé no existia.

El que més sorprèn de tot el conjunt, el que ja havia estat editat i el material recuperat ara, és el coneixement profund dels autors que tracta i del seu context literari i social, la finor crítica, l’equanimitat sense mitges tintes.

En l’apartat creatiu, els poetes dels anys setanta imitaven uns Carner, d’altres Foix i molts menys Riba, i tots Gabriel Ferrater. Així com la generació anterior – la de Ferrater – havia begut molt dels poetes castellans i llatinoamericans – només cal pensar en Blai Bonet o Vicent Andrés Estellés -, els posteriors ho farien en la tríada triada per Gabriel Ferrater – i també per Joan Ferraté. I una de les grans gestes seria també arrabassar l’obra de Carles Riba dels ribians – Joan Triadú i companyia – i la de Josep Carner dels carnerians – Marià Manent i companyia. Foix no calia arrabassar-li a ningú perquè ningú se n’havia reclamat hereu.

Els que els vam llegir en el seu moment en recordem també dos textos breus i importantíssims. Un, “El núcleo de Maragall”, un article curt i penentrant que permetia una lectura intel·ligent de la poesia de Maragall, una poesia feta amb una llengua sovint tremolosa i amb una certa deixadesa formal que s’amagava darrera del nom de paraula viva, però que en alguns casos donava poemes molt bons. Un article que es pot aplicar a altres poetes amb les mateixes mancances però que, com Maragall, han fet uns pocs poemes perdurables, com Salvat Papasseit. L’altre article, un paper inèdit rescatat, “Carta a un neòfit castellà”, dirigit a José María Valverde, és una mena de resum de la literatura catalana de la Renaixença fins al 1958, l’any que el va escriure.  Com és habitual en Ferrater, està escrit sense manies ni miraments, amb una mirada que vol considerar la literatura catalana des d’un punt de vista objectiu i que molts van qualificar de rebentada injusta. Llegit desapassionadament, gairebé tot el que diu és rigorosament cert i el problema, segurament, tal com ell mateix comenta, és que no parla dels autors que admira perquè considera que el receptor de la carta ja els coneix i no necessita que n’hi parli. I en algun cas, com en les paraules que dedica a Vinyoli, per exemple, s’ha de pensar que parlen del Vinyoli anterior als seus bons llibres, que vindran a partir dels anys seixanta i, en bona part, gràcies a la lectura de la poesia de Gabriel Ferrater, que li farà rebaixar la tibantor ribiana i rilkeana de les seves primeres obres.

A part del que ja coneixíem dels llibres ja publicats – i que per desgràcia s’han passat massa anys als llimbs de les obres descatalogades -, en aquesta primera recopilació de l’obra diguem-ne assagística de Gabriel Ferrater destaquen dos textos: ‘Notas a la poesía de Josep Carner’, una magnífica introducció a l’obra de Carner – la part dedicada a Nabí va servir per confegir el pròleg de l’edició que se’n va fer als Llibres de l’Escorpí -, i la secció dedicada a Shakespeare i els seus coetanis.

De tota manera, el que més sorprèn de tot el conjunt, el que ja havia estat editat i el material recuperat ara, és el coneixement profund dels autors que tracta i del seu context literari i social, la finor crítica, l’equanimitat sense mitges tintes. Si el fet que molta part siguin textos no acabats d’editar o simplement transcripcions orals en pot afectar l’estil – tot i que, segons Ferrater, d’estil se n’ha de tenir poc -, mai no n’esmussen la intel·ligència profunda.

La perspectiva que ens pot oferir l’edició d’aquest llibre – i els que vindran, amb l’enlluernadora Escritores en tres lenguas, pel que sembla amb ampliacions -, sobre el paper de Ferrater en la literatura catalana i l’època que li va tocar, no deixa de ser paradoxal. Per una banda, no es pot negar que el mestratge de Gabriel Ferrater va marcar profundament la visió i el camí de la literatura catalana, gairebé tant com ho va fer la seva obra poètica. Va donar una perspectiva nova als poetes joves de l’època – Narcís Comadira, Salvador Oliva, Feliu Formosa, etc.. I també va ser un llegat que van adoptar molts dels poetes posteriors, des del mateix Jordi Cornudella a Albert Roig.

La part negativa ve del fet que aquesta influència no tingués una presència més voluminosa durant la vida de Gabriel Ferrater, a part dels pròlegs escadussers que va publicar. Per més que es consideri que l’edició d’aquest corpus crític és una petita traïció, no és menys veritat que Gabriel Ferrater va viure – sobretot en el sentit econòmic, a més de les nombroses traduccions – d’aquests coneixements. És una llàstima que tot plegat no pogués arribar a l’estadi més acabat d’obres publicades o d’una història de la literatura catalana que – com podem veure als textos sobre la Renaixença o els diversos escriptors catalans – hauria donat una dimensió nova i profunda de les nostres lletres.

Mentre Joaquim Molas o Josep M. Castellet escrivien banalitats o establien cànons ridículs, més sociològics que no pas literaris, Ferrater, al marge, escrivia textos magnífics i dictava lliçons intel·ligents que, sense deixar de tenir en compte amb una agudesa extrema el context i la història, sempre tenien com a argument principal l’excel·lència literària.