Filosofia a selectivitat: opacitat i indefensió

Enguany, arran de l’entrada en vigor de l’enèsima llei educativa, la LOMLOE, la matèria d’Història de la Filosofia torna a la fase general de la selectivitat, d’on segurament no hauria d’haver sortir mai.

Fa uns sis anys, amb l’aprovació de l’anterior llei educativa, la LOMCE, la Història de la Filosofia va passar a la fase específica de les PAU, i les autoritats educatives ens ho van notificar –faltaria més– un cop ja havia començat el curs.

En aquell moment, hi va haver força rebombori –jo mateix me’n vaig queixar–, molta decepció, indignació i frustració entre el professorat de Filosofia, i també entre l’alumnat, atès que ja no podrien triar entre examinar-se d’Història (d’Espanya) o d’Història de la Filosofia a la fase comuna, sinó que s’haurien d’examinar tots de la primera matèria, cosa que a molts no els afavoria.

Avui dia, amb el curs ja en marxa i amb la perspectiva d’uns quants anys de docència a secundària i batxillerat, celebro aquest canvi. Ara bé, estic determinat a recomanar als meus alumnes –de fet, ja els ho he dit– que triïn Història (d’Espanya) i que no es presentin a Història de la Filosofia. Miraré d’explicar-me.

Evidentment, els meus alumnes –com qualsevol altre alumne de segon de batxillerat de Catalunya– tenen tot el dret del món a escollir la matèria d’Història de la Filosofia per examinar-se a les PAU, i jo, com a professor, tinc el deure que hi vagin ben preparats, que puguin presentar-se a l’examen amb garanties. És el que he intentat fer sempre i el que continuaré fent mentre sigui professor.

Dit això, resulta que a la darrera convocatòria de les PAU (juny del 2023), vam rebre una correcció molt esbiaixada, excessivament a la baixa. En veure les notes dels meus alumnes (se n’hi van presentar nou), de seguida vaig intuir que no vam tenir una correcció justa ni raonable, ans al contrari: l’examen era assequible i jo coneixia perfectament el nivell dels meus alumnes, a més, sabia quines eren les sensacions amb què van sortir de l’examen, la majoria bones o molt bones, fins i tot després d’haver consultat el «solucionari» penjat a internet.

La meva indignació va fer que em posés en contacte amb la resta de professors de Filosofia que compartien tribunal amb nosaltres, és a dir, aquells que havien tingut el mateix corrector. No hi va haver cap excepció: tots havíem rebut notes molt per sota del nivell dels alumnes presentats. Si la nota mitjana de Filosofia a Catalunya va ser de 6,5, havent analitzat la mitjana de les nostres notes (uns cinquanta alumnes, pel cap baix, un nombre força representatiu), la nostra nota mitjana no arribava a 5. Dit d’una altra manera: el nostre inefable corrector presentava una desviació d’un punt i mig en relació a la mitjana de Catalunya.

Aquest problema –el problema de tenir correctors excelsos, d’aquells que apliquen els seus propis criteris esbiaixats, subjectius i autoreferencials– és un problema nostre

En aquell moment, no ens vam quedar de braços creuats i ens vam posar en contacte amb el coordinador de la matèria. Tot i la seva formalitat i correcció a l’hora de contestar-nos els correus electrònics, va ser incapaç d’atendre la nostra principal demanada: que tots els exàmens d’aquest corrector es corregissin de cap i de nou, independentment de si els alumnes havien demanat una segona correcció (cal tenir en compte que nosaltres, els professors, vam rebre les notes de selectivitat l’últim dia que els alumnes podien demanar revisió i, per tant, no vam tenir temps de posar-nos-hi en contacte per aconsellar-los degudament). Vam quedar força decebuts, la veritat, i amb una sensació d’impotència i indefensió que, almenys a mi, em va acompanyar tot l’estiu.

És per tot això que, no fa gaire, a finals de setembre, em vaig posar en contacte amb la Universitat de Girona per poder veure els exàmens dels meus alumnes i analitzar-ne la correcció, encara que ja no servís de res, en el sentit que ja no es podia modificar cap nota. M’hi vaig estar més de dues hores llargues, llegint exàmens, consultant pautes de correcció i prenent notes, i val a dir que el tracte rebut per part de la Universitat va ser immillorable, cosa que agraeixo, fins i tot van tenir l’amabilitat d’imprimir-me les pautes de correcció (les específiques, les que no apareixen publicades a internet) que van rebre els correctors.

I a quines conclusions vaig arribar? En primer lloc, vaig corroborar que els meus alumnes no havien tingut, malauradament, una correcció justa ni assenyada, havien patit una mala correcció: el rigor maximalista del corrector no s’ajustava, ni de bon tros, al nivell exigible a alumnes de batxillerat, sinó més aviat a alumnes de tercer de carrera. El corrector tenia raó en les observacions que feia, sí, però eren observacions desenfocades, que no s’ajustaven als paràmetres de correcció de les PAU.

En segon lloc, vaig constatar l’opacitat consubstancial del sistema. En una època en què, suposadament, la transparència és un valor, i sobretot en les administracions, resulta que els alumnes que no estan d’acord amb la nota rebuda ni tan sols poden veure el seu examen. El professor tampoc. Els exàmens només es poden veure –ja ho he mencionat–un cop estigui tot dat i beneït.

Forma part també d’aquesta opacitat el fet que, avui dia, encara no sabem qui és aquest corrector (o correctora). No ens ho volen dir, i en certa manera ho entenc, ara bé: quines conseqüències hi haurà –si és que n’hi ha– per a aquest excels corrector? A tot estirar, aquest any no el «convidaran» a corregir exàmens de selectivitat.

També em vaig plantejar si aquest corrector aplica els mateixos criteris de correcció a l’aula que quan va a la selectivitat, on cobra un extra per la correcció i se li garanteix l’anonimat, faci bé la feina o no. Una de dues: o els aplica i la classe és ingovernable (hauria de suspendre un 80 % de l’alumnat, com a mínim) o, de manera deshonesta, a classe aplica uns criteris menys exigents que els aplicats a selectivitat. És comprensible, humanament comprensible: els exàmens de selectivitat no tenen noms ni cognoms, són mers codis de barres, però en canvi el corrector té la certesa que, entre els exàmens que corregirà, els seus alumnes no hi seran.  

Finalment, em va fer molta gràcia –és un dir– trobar aquesta frase a les pautes de correcció, cito textualment: Cal que tingueu present que a un bon estudiant que treu un 9, 9,5 o 10 en matemàtiques o en català li ha de ser igualment possible, i no pas més difícil, treure un 9, 9,5 o un 10 en filosofia.

No crec pas que en d’altres matèries –com ara Català, Castellà, Anglès o Història, entre d’altres–, els correctors topin amb una frase així. No els cal. Aquest problema –el problema de tenir correctors excelsos, d’aquells que apliquen els seus propis criteris esbiaixats, subjectius i autoreferencials– és un problema nostre, un problema dels de Filosofia que ja ve de lluny, un clàssic, perquè la Filosofia ha de ser, per a alguns puristes conceptuals, una matèria abstrusa, incomprensible, apta només per a iniciats…

És clar que en tenia, jo, d’alumnes excel·lents, cada any en tinc, afortunadament! I enguany en torno a tenir. Però aquest cop recomanaré a tots els meus alumnes, sobretot als alumnes excel·lents, que no s’examinin d’Història de la Filosofia a les PAU. I em sembla que no seré l’únic.