Ennatu Domingo: “Estic fent l’esforç de resistir a l’oblit”

Fusta d’eucaliptus cremada (Navona) és un testimoni de l’Etiòpia rural i de les condicions de vida de la seva població. Ennatu Domingo, una dona d’origen etíop que va ser adoptada a principis dels 2000 per una família catalana quan tenia set anys, s’estrena com a escriptora amb aquest relat autobiogràfic.

Ennatu Domingo es va llicenciar en Ciències Polítiques per la Universitat Kent a Canterbury (Anglaterra) i, posteriorment, va cursar un màster en Conflicte Internacional i Seguretat a Brussel·les. Ha treballat a International Crisis Group (ICG) a la seu de Nairobi (Kenya); va obtenir una Beca Schuman per treballar al Departament d’Afers Exteriors del Parlament Europeu a Brussel·les, en l’àmbit de les relacions de la Unió Europea amb els Països de l’Àfrica, el Carib i el Pacífic; i actualment és assistent de recerca del think tank European Center for Development Policy Management (ECDPM), a la seu de Maastricht (Holanda).

A través del seu relat, que intercala memòries i visions del present més recent, ens convida a acompanyar-la en el seu viatge personal. La seva lectura desplega una xarxa de preguntes que ens porten a pensar sobre els orígens i la importància de les llengües en la construcció de les identitats culturals; a qüestionar-nos els filtres a través dels quals accedim a certes realitats i els discursos a partir dels quals llegim el món.

Quan vas saber que era el moment d’explicar la teva història?

Crec que quan vaig veure que podria servir per parlar de fets que m’importaven: reptes globals com la pobresa i el racisme, però també la violència contra les dones. La meva història em permetia explicar aquests fenòmens d’una forma molt més impactant. Crec en la força dels relats en primera persona i com adoptada que arriba a Catalunya, se’m van plantejar molts reptes. Primer saber qui era, per exemple. I després d’haver-me qüestionat preguntes com aquesta, vaig pensar: “ja estàs preparada per escriure aquest llibre”. Crec que és molt necessari; xoca molt el fet que hi ha nenes al món que encara no poden anar a l’escola, i jo volia explicar-ho al món per mostrar que hi ha gent que ho ha viscut en primera persona.

En relació aquesta pregunta anterior, quan vas decidir posar-te a escriure, vas seguir un procés creatiu concret perquè tenies un objectiu clar, o simplement et vas deixar anar?

(Entre riures) Jo crec que ho vaig deixar anar tot; o sigui, el llibre primer l’escric per mi. És un relat molt personal; jo no sóc escriptora de professió, per tant, el llibre es planteja com si gairebé tinguéssim una conversa. Jo vaig explicant les coses que m’han passat i al mateix temps, des de la meva formació en ciències polítiques, les contextualitzo. Va ser un procés bastant creatiu, perquè és un relat molt “nomàdic”: primer t’explica les meves vivències a Etiòpia, però alhora et trasllada a les vivències de la dona adulta a Catalunya, a Europa; és molt fragmentat. És un procés que començo volent explicar les coses, i a mesura que les vaig explicant, les vaig analitzant; i durant aquest procés, el lector crec que també va aprenent a la vegada que jo vaig aprenent.

Sí, de fet, no només fas anar el relat endavant i enrere en el temps, mesclant les memòries de la infantesa amb la teva visió més recent, sinó que també intercales paraules en amhàric. És com si el mateix text, d’alguna manera, es construís com la representació de la teva identitat múltiple. Com si fossis tu, no?

Com si fos jo, sí! Exacte, perquè per mi era molt important també donar a conèixer Etiòpia i, evidentment, el llibre deixa clar que jo me la conec, que tinc molt orgull d’aquest país, de la seva cultura, de la seva diversitat lingüística. Però és veritat que també hi ha aquesta voluntat que la llengua formi part del llibre; la llengua és important per entendre els orígens, per entendre tota una societat i els seus codis. Per això vaig anar tirant paraules en amhàric, moguda per un desig de fer-te entrar al meu món, al meu cap.

“La llengua és important per entendre els orígens, per entendre tota una societat i els seus codis.”

En relació al tema de la llengua, aquest mes l’Altra editorial va publicar un llibre, Reunió de la Natasha Brown, en el qual la narradora, que reflexiona sobre el racisme i les desigualtats de gènere, en el moment que decideix relatar la seva vida, es qüestiona com pot escriure la seva història amb una llengua (l’anglès) que l’exclou pel seu color de pell. Aleshores, en aquest sentit, l’amhàric no deu contemplar aquesta visió racista, entenc.

No, no. I entenc totalment la història d’aquesta noia; és això, hi ha llengües que costa molt que t’obrin la porta. Jo em fixo en la meva llengua adoptiva, el català, que normalitza cert vocabulari racista que acaba formant part del nostre dia a dia, però quan comences a ser-ne conscient t’adones que la llengua construeix tota una forma de veure el món que ja és racista i que, per tant, a mi m’afecta. M’afecta perquè la manera com parlem del meu continent és estereotipada. Està dins d’aquests marcs conceptuals que m’agradaria trencar. I l’amhàric suposo que no ho deu contemplar, però per mi, representa una cosa més aviat poètica: és una llengua que no acabaré d’entendre potser del tot, però que en el llibre se’m fa necessari mantenir-la. Estic fent l’esforç de resistir a l’oblit: resistir a l’oblit de la llengua, resistir a l’oblit de totes aquestes injustícies. També hi ha el factor del xoc; crec que l’amhàric, en el lector que no coneix la llengua, li genera una confrontació perquè no pot entrar en aquest món; i aquest joc entre català i amhàric l’he trobat bastant interessant.

Exacte, sí. A més, tot i haver el glossari al darrera, per aquelles que no entenem l’amhàric, per exemple, el fet de topar amb aquestes paraules és com si d’alguna manera se’ns estigués deixant intuir una realitat a la qual no tenim excés, però que és allà, no?

Sí, sí, exacte!

Aleshores, creus que dur a terme l’escriptura de la teva història t’ha servit per resseguir la construcció de la teva identitat, i desmuntar alhora certs prejudicis i estereotips que, com dius, ja incorpora la pròpia llengua, o l’escriptura t’ha servit només per “registrar” les contradiccions i les diverses etapes de redefinició per les quals has passat?

Jo diria que totes dues coses. De fet, tal i com ho veig, ha estat la reconstrucció d’un puzle: t’explico que marxo d’Etiòpia quan tinc 7 anys, però no sé res d’aquest país; només sé la situació econòmica en què la meva família vivia i, per tant, a l’inici tinc molts buits. A mesura que vaig creixent, torno a anar al país per poder aprendre més sobre Etiòpia i començar a encaixar coses. I és veritat que quan vaig començar el relat, jo volia explicar-lo bé; explicar “això va passar d’aquesta manera, les meves emocions eren així; en aquell moment no ho entenia, avui sí. T’ho explico.” Però alhora també és com tu m’has dit, una mostra d’aquesta redefinició constant de la identitat. Un dir “avui el meu relat és així; em defineixo tal com em defineixo, soc la persona que soc”, i sé que aquest relat canviarà, però almenys he aconseguit crear una continuïtat entre el meu relat a Etiòpia i el meu relat a Catalunya o a Europa. Sobretot crec que m’ha servit per mostrar que connectar aquestes dues cultures és possible, perquè hi ha molts nens que creixen entre dues cultures i no saben com compaginar-les.

“A mesura que vaig creixent, torno a anar al país per poder aprendre més sobre Etiòpia i començar a encaixar coses.”

Quan una escriu, és perquè espera ser llegida. En aquest sentit, començant a llegir el teu llibre va generar-se en mi certa sensació d’incomoditat. Diries que aquest era un dels efectes que buscaves quan vas decidir escriure el llibre? És a dir, esperaves que el lector reaccionés i prengués consciència de les marques que ens han deixat alguns discursos eurocentristes?

La veritat és que no pensava molt en el lector quan l’escrivia, perquè ha sigut un procés molt personal. Vaig decidir escriure aquest text perquè ho necessitava. No és un relat molt típic a Catalunya i, de fet, jo creixo sense tenir referents com aquest; i penso que si hagués llegit un llibre així a la meva adolescència, moltes coses m’haurien quedat més clares o, fins i tot, m’hauria quedat tranquil·la i hauria continuat amb la meva vida (riu). Vull dir que, com que no tenia aquests referents, jo els creo ara, perquè son històries que em sonen molt: de fills adoptats, de fills d’immigrants, de fills de la diàspora africana. I penso que té valor. Vull que, almenys, la societat ens entengui, que la gent entengui quins son els nostres orígens. Sobretot per poder fer front a aquest relat racista, fruit de l’extrema dreta, que sempre ens té al centre dels seus discursos. És a dir, explico això per mostrar que les identitats son molt complexes i a mi m’agradaria que, un o una jove com jo, entengués que n’hi ha molt més. I davant d’aquestes preguntes típiques –“d’on ets?”, “qui ets?”– que se’ns fan sempre i que hem de justificar constantment, intento explicar-ho bé i amb molta positivitat, dient: “hi ha totes aquestes cultures, jo me’n beneficio d’aquesta manera”. Així trenquem les fronteres que se’ns crea per ser nens o nenes adoptades, fills o filles d’immigrants… per tal de reivindicar i aportar coneixement en aquest debat.

“Com que no tenia aquests referents, jo els creo ara, perquè son històries que em sonen molt: de fills adoptats, de fills d’immigrants, de fills de la diàspora africana.”

Esperaves que la teva història xoqués al públic lector?

No sé si esperava una reacció de xoc, però sí que és veritat que les coses que s’expliquen son dures, i per mi ha sigut dur, així que crec que també impactaran a una persona aliena a aquestes vivències, perquè sacsegen. Així que allò que puc esperar d’un lector és que es qüestioni sobre el desarrelament, les identitats, i les desigualtats que hi ha en el món; crec que és important estar obert i ser conscient que hi ha lluites que encara no s’han assolit. És necessari reaccionar, qüestionar-se coses i pensar; o fins i tot, (entre riures) informar-se més sobre Etiòpia; això ja seria genial!

S’ha de dir que a mi m’ha generat molt interès, de voler saber més coses o viatjar-hi.

És que és això, parlem molt de la ownership, de la informació de la qual tu tens el control d’explicar. Això he intentat fer; per mi és un orgull poder ensenyar Etiòpia i la seva cultura, jo vull que la conegueu. Però vull que la conegueu tal i com la conec jo, al marge dels estereotips, intentant omplir els espais o els buits d’informació.

És clar, perquè a més, en el llibre parles d’aquesta distància, del fet que aquí ens arriba una informació, però segurament molt falsejada o molt pobra, i en canvi, tu dones la teva visió.

Exacte, a través del relat en primera persona i d’aquests salts entre l’experiència i la teoria, intento aportar més d’allò que ja sabem. És veritat que jo he crescut en un entorn que no sap res d’Etiòpia o d’Àfrica en general i les respostes o les reaccions sempre son molt estereotipades. Justament en el llibre emfatitzo molt totes aquestes contradiccions que tu has vist, entre una societat que s’està desenvolupant molt ràpid i les experiències de la nena, que son molt dures encara avui. I jo, com a ciutadana etíop i africana, tinc l’obligació d’aportar complexitat a tot això. O almenys s’intenta! (acaba rient).

En alguna ocasió et qüestiones què hauria estat de tu si no haguessis arribat al centre de les Missioneres de la Caritat de Gondar. I cito: “Semblava fet a propòsit. Com si la Yamrot d’alguna manera hagués anat a morir al millor lloc possible en aquell moment, al lloc més segur. Des que vaig marxar d’Etiòpia sempre m’he preguntat com va ser possible tenir la sort d’anar a parar a les mans de la Sister Mariska.” En el text mostres com aquesta perplexitat se’t barreja alhora amb un cert malestar quan et trobes a Catalunya envoltada de privilegis; de quina manera has hagut de fer front a aquestes contradiccions?

Simplement tornant a Etiòpia. Viatjar a Etiòpia és una forma de donar diners al país i contribuir al seu desenvolupament, però alhora m’ha ajudat a anar entenent perquè vaig ser adoptada jo i no una altra nena. Continuo fent-me la pregunta, perquè evidentment la meva vida es va capgirar, va canviar tan ràpid i en tan poc temps, que no ho sé; m’ho pregunto molt: “Per què jo? Quin atzar?”, i creixo pensant “Haig de fer alguna cosa per poder revertir això.”, perquè què faig, sinó? M’oblido i continuo la meva vida? No ho sé. Són preguntes i crec que el llibre surt d’aquí, de no saber què poder fer. Només podia escriure. I ara, esperar que el lector reaccioni actuant.

I amb la culpa, què n’has fet?

La culpa, que també me l’expliquen altres nens, me la qüestiono molt. Quan explicava la meva vida, la primera resposta que rebia és “ai, pobra nena; que vens d’un país pobre”, és un discurs molt paternalista que costa molt d’afrontar. I suposo que per aquesta resposta que rebia, jo tampoc deia res al final, i vaig créixer simplement observant. Ara veig que és possible viure una vida plena aquí, i vull explicar-ho als nens adoptats que encara senten una certa culpa d’haver deixat allà gent que vivia com nosaltres. Crec que aquesta part és de la qual em sento més orgullosa (riu), i volia que quedés ben reflectida perquè crec que és bastant universal: “Què en faig dels meus privilegis?”

Al llibre parles de la teva mare Yamrot, les missioneres, les dones de les zones rurals, però també la xarxa femenina de la teva família adoptiva; vas creant el teixit que dona veu a totes aquestes dones treballadores i cuidadores, que son part de tu.

Per mi és important crear aquesta connexió. Jo, com a filla de la Yamrot, volia crear un lligam amb les dones que m’han adoptat aquí: la meva mare, la meva besàvia…aquesta última treballava a les fàbriques tèxtils de Sabadell i a mi això m’impressiona perquè penso “aquesta és qui més em pot entendre de tota la família!” (diu rient), no l’he conegut, però la seva història s’assembla molt a la meva i és potser aquest angle i aquesta escletxa que em permet explicar qui soc a la meva nova família. També hi ha en mi aquesta responsabilitat d’haver heretat la lluita feminista de totes les dones que m’han precedit. Veure que encara ens queda molt, però alhora veure que hi ha hagut un progrés. Al llibre explico que, per casualitat, soc la dona de la meva família que més formació ha pogut tenir, tot i que tenim referents feministes molt potents, però penso que és important assenyalar que si inverteixes diners i esforç en el futur de les dones, veus resultats. Nosaltres hem arribat als privilegis que tenim avui gràcies a les dones que ens han precedit, i per mi era important fer homenatge a aquesta lluita tan silenciosa.

Podries dir que la seva memòria, tan necessària, es contraposa a la violència generalitzada que denuncies?

Crec que sí, sí. Perquè la seva memòria, sobretot la de la Yamrot, jo la veig com a fet positiu. De fet, no hi ha res que m’arreli a Etiòpia i ho reafirmo molt en el llibre; bé podria bloquejar els meus orígens, però el seu record em fa tornar i enfrontar-me a una violència que he vist i viscut en primera persona; això em permet preguntar-me com poder homenatjar-la, perquè ella no en té cap culpa. Neixes amb la condició que neixes i fas el que pots. Hi ha polítiques de desenvolupament que no funcionen i hem de poder denunciar-ho.

“Si inverteixes diners i esforç en el futur de les dones, veus resultats.”

Els teus pares, l’Anna i en Ricard, han estat fonamentals per tu a l’hora de poder refer els teus records i impedir el desarrelament absolut. Igualment, creus que si això no hagués estat així, hi hauria hagut en tu la mateixa inquietud de saber més?

Jo crec que no. A mi em va impressionar molt el primer cop que vaig anar a Etiòpia; se’m van trencar molts dels idealismes que m’havia fet. Això formava part d’aquesta constant confrontació amb la meva realitat a Catalunya. El primer viatge va ser forçat, no tenia cap voluntat de tornar, però va desencadenar moltes preguntes; preguntes que encara em faig avui. I dono gràcies que em forcessin a tornar, perquè no seria la persona que soc avui, potser ni hauria escollit la carrera que vaig escollir, si no hagués tornat aleshores. Una es pregunta molt sobre com afecta una experiència. Tot i això, suposo que hi deu haver altres experiències que t’inspiren a tornar i a confrontar el teu passat. Jo he tingut el privilegi de poder parlar amb molts nens adoptats d’arreu del món i he pogut veure experiències molt diferents; per exemple, no és el mateix ser adoptada de nadó que sent una nena de 10 anys. Els interessos pels orígens son completament diferents. Li dec molt a aquell primer viatge a Etiòpia.

En relació la publicació del teu llibre, el 2007 va ser publicada la novel·la de Rastres de sàndal que l’Anna Soler-Pont, la teva mare adoptiva, va escriure juntament amb l’Asha Miró i que després va ser adaptada al cinema. L’escriptura del llibre va coincidir amb el procés de la teva adopció. I va generar un impacte bastant fort quan va sortir. Podries comparar una mica la seva obra amb la teva?

Rastres de sàndal narra l’experiència de tres adults que venen de l’Índia, d’Etiòpia i de Barcelona, però la pel·lícula només es focalitza en la Índia i Barcelona. La part etíop queda al marge. Hi ha moltes coses que apareixen i que van ser inspirades en la meva experiència, però en el moment de la gravació ja vam deixar clar que jo explicaria la meva experiència més endavant. La meva mare em va permetre poder fer això i avui explico gairebé tot i sense escrúpols (entre riures), per dir-ho així. No sé trobar masses similituds, perquè allò era una novel·la de ficció, i el meu és un relat en primera persona. A més, en aquest cas, el relat ve de la nena adoptada, no pas dels pares. Trenca les dinàmiques que donaven les típiques novel·les d’adopció. Jo he volgut utilitzar el fet de ser adoptada i posar al centre la meva lent. Donar a conèixer que hi ha molts factors que una persona no adoptada no entén. I s’han de donar a conèixer.