Diana Roig Sanz: “Vull trencar amb la idea de centres innovadors i perifèries imitatives”

Quantes persones han intervingut en la consagració de García Lorca? Per què Jaume Cabré va rebre més atenció a Frankfurt que a Madrid? Tot això ho investiga Diana Roig Sanz, filòloga i coordinadora de GlobaLS a la UOC, que ha guanyat un dels finançaments d’investigació més prestigiosos d’Europa. Es tracta d’un grup de recerca en estudis literaris globals, que aborda la literatura des d’una perspectiva àmplia amb la intenció de trencar la idea de centre i perifèria, i de treure a la llum figures que han estat imprescindibles en la transferència cultural. Parlem amb ella sobre la literatura que hi ha dins i fora del text.

Els estudis literaris globals són un camp emergent. En què consisteixen?

Fa un temps, vam arribar a la conclusió que les aproximacions de la literatura comparada, basades només en la nació com a unitat d’anàlisi ja no servien perquè la literatura viatja més enllà de les fronteres nacionals. Per exemple, les literatures de la diàspora o de la immigració no responen a aquest marc nacional. Això també es veu cada cop més amb la globalització. Ho veiem en àmbits com les ciutats, els governs o la salut, que cada cop tenim una mirada més global. I això ha traspassat a la literatura. Això no vol dir que calgui estudiar totes les literatures del món, cadascú té la seva expertesa, però sí que cal connectar diferents escales.

Per exemple?

Pots observar com la literatura catalana es visualitza al món, quines són les relacions de poder que pateix la literatura, sovint subordinada a les directrius del al mercat, quins són els autors que viatgen i circulen més i per què. La Fira de Frankfurt és molt important en aquest sentit. També pots observar quins són els agents que participen en tota aquesta circulació, quines novel·les funcionen… Hi ha un diàleg entre el que és local, nacional, regional i global. Pascale Casanova, deixeble de Bourdieu, a La república mundial de las letras (Anagrama), no va aplicar la noció de camp literari als camps nacionals, sinó a l’espai transnacional, en el qual les literatures circulen, dialoguen entre elles i tenen moltes direccions que no sempre passen pels centres de producció cultural que tots tenim al cap (Londres, Nova York, abans París). Una regió pot ser el Mediterrani, ara hi ha moltes novel·les relacionades amb els refugiats, que no tenen una nació sinó el mar Mediterrani com a espai.

Això juga a favor de trencar jerarquies entre les literatures centrals i les més petites o perifèriques?

Sempre s’ha comparat una literatura amb una altra des d’una perspectiva de dependència o d’asimetria. Però quan una literatura circula es produeix el que s’anomena transferència cultural, que és un concepte de Michel Espagne, un historiador francès. L’objecte que circula, sigui un llibre o una pel·lícula, es transforma en el seu desplaçament i adquireix un nou significat en la nova cultura que l’acull perquè s’apropia de les seves especificitats. Espagne volia superar els binarismes per donar pas a un altre tipus de relació. Sovint s’utilitza el concepte de literatura perifèrica per a qualsevol que no és l’angloamericana, l’alemanya o la francesa. Aquests tres centres són els que consagren. Però el que es té menys en compte és que les literatures perifèriques també estableixen relacions de mercat entre elles i tenen canals d’intercanvi cultural que no passen pels centres tradicionals, o que tenen altres centres. El que vull és trencar amb la idea de centres innovadors i perifèries imitatives.

La literatura de la diàspora o de la immigració no responen a un marc nacional

Quins són aquests canals que es consideren perifèrics?

Les xarxes socials sempre han existit. Abans no hi havia Instagram ni Twitter, però la gent s’escrivia cartes i ressenyava els llibres que s’escrivien. Jo estudio aquests canals a l’espai iberoamericà al projecte Social Networks of the past. Mapping Hispanic and Lusophone Literary Modernity, 1898-1959. El que intentem és mapejar com diversos mediadors iberoamericans van participar en la construcció de la modernitat a partir de la pèrdua de Cuba. La narrativa mainstream diu que la modernitat es va construir a París, Berlin i Londres i que nosaltres vam anar a remolc. Però hi ha estudis concrets que demostren que això no va ser així. Alguns autors rellevants com Freud o Kafka es van traduir abans al castellà que a l’anglès o el francès. Quan analitzes això a gran escala, t’adones que ha passat més vegades. No m’interessen tant Le Corbusier, Picasso ni García-Lorca com aquests mediadors, que poden ser traductors, editors o crítics, que han influït en la seva popularització. Especialment, m’interessen les dones mediadores, perquè han estat invisibilitzades.

Hi ha alguna que puguis posar d’exemple?

L’Elena Sansinena de Elizalde, que és argentina i té una història molt inspiradora. La majoria de col·legues que conec a l’Argentina en saben molt poc, d’ella. Hi ha una fotografia on ella apareix amb Neruda i García-Lorca. Va ser gràcies a ella que els dos es van trobar el 1934 a Buenos Aires. També va crear La Asociación de Amigos del Arte, que entre 1924 i 1942 va organitzar moltes exposicions, conferències i concerts. Era una associació formada per moltes dones de classe alta, com ara Victoria Ocampo. De moltes no en tenim cap informació. Convidaven conferenciants estatunidencs i europeus a Buenos Aires, com ara Keyserling o Stravinski. Alhora, participava al primer cineclub de Buenos Aires i va participar en xarxes institucionals a través de l’Institut Internacional de Cooperació Intel·lectual, un organisme precedent de la UNESCO. Va ser una dona que va desplegar una activitat intel·lectual increïble per a la seva època, que va permetre l’entrada de molts artistes, compositors, escriptors a Buenos Aires, que creiem que també van irradiar la seva influència a altres països de l’Amèrica Llatina.

Quina conseqüència té el fet d’acostar-se a la literatura des d’aquesta mirada global ?

Que es transforma la literatura. Hi ha alguns investigadors que parlen d’autors globals, que són els que publiquen pensant en un lector global i no pas nacional. La idea és que algú que és del Japó pot sentir com a seva una novel·la escrita a Sud-àfrica, perquè hi ha temes comuns a causa de la globalització: les crisis migratòries, el cosmopolitisme, el canvi climàtic… Aquest tipus de temes apareixen sovint a les novel·les que la crítica anomena novel·les globals. Roberto Bolaño, Murakami o Paul Auster entrarien en aquest cànon.

Quin és el paper de la traducció en tot això?

Els estudis de traducció permeten comparar com s’ha traduït un text, en les seves diferents versions, si és una traducció literal, o bé estrangeritzant… Però l’aparició de la sociologia de la traducció com a camp d’investigació ha estat molt rellevant perquè ha permès observar els condicionants polítics, econòmics, culturals i socials que determinen la circulació d’un llibre i expliquen per què s’ha traduït en determinants països i no en d’altres, o quins són els condicionants econòmics que han fet possible que algunes traduccions es converteixen en un best-seller. Alhora, els condicionants religiosos o polítics poden també impactar la circulació d’un llibre. Per exemple, les traduccions i traductors de Salman Rushdie van patir diferents incidents arreu del món a partir de la publicació dels Versos satànics, i la publicació del Doctor Jivago de Pasternak va ser prohibida a Rússia; la primera vegada que la novel·la va veure la llum és en traducció a l’italià publicada per Feltrinelli. 

És important la idea de best-seller?

El condicionant econòmic és determinant, perquè tenim un mercat globalitzat que està regit per grans conglomerats editorials (Penguin Random House, Planeta, etc.). El lector de Barcelona vol l’última novetat de Paul Auster al moment que es publica. Normalment, els best-sellers es tradueixen alhora a moltes llengües, i això és un condicionant important. L’acadèmia sovint ha deixat de banda el concepte de best-seller perquè es veu de forma negativa, es relaciona amb el tipus de novel·la d’Ildefonso Falcones, però hi ha molts tipus de best-sellers. En canvi, es parla de les novel·les globals d’Auster, Murakami o Coetzee. Però jo penso que el factor econòmic i el valor literari no són excloents i cada vegada estan més relacionats, perquè Auster o Murakami també han estat best-sellers. Hi ha molts tipus de lectors i l’acadèmia ha de ser capaç d’estudiar les pràctiques de consum i de lectura a tots nivells

Què pot fer que una literatura considerada menor com la catalana surti del marc nacional?

És molt important el paper dels traductors i les seves propostes personals. També dels governs: a l’Argentina hi ha un programa de traducció que impulsa el govern, es diu Sur. Un altre agent important són els instituts com el Ramon Llull. També les fires. Jo no soc especialista en literatura catalana, però el salt de Jaume Cabré, per exemple, segurament no s’entén sense la fira de Frankfurt. Les veus del Pamano (Proa) es va publicar a Madrid amb una tirada molt petita en castellà, però el fet que fos un autor consagrat a Alemanya i Holanda va fer que Jo confesso (Proa) tingués una tirada més important fora de Catalunya. Ja no el venien com un autor català, sinó com un escriptor europeu, perquè havia estat avalat per la fira de Frankfurt i els mecanismes de consagració i prestigi que capitalitza aquest esdeveniment. El problema és que una literatura molt local interpel·la un públic menys ampli. És un tema que no té res a veure amb la qualitat del text. Per arribar a un públic més ampli, s’està creant un estil que inclou uns temes, un llenguatge i unes inquietuds que són de tots. Estic segura que d’aquí a cinc anys hi haurà una producció enorme de novel·les sobre els efectes de la pandèmia com fa uns anys va passar amb el tema del gènere. Els estudis literaris globals recullen tots aquests moviments.

No m’interessen Le Corbusier, Picasso o Lorca, sinó els mediadors, que poden ser traductors, editors o crítics, que han influït en la seva popularització

Què guanyem amb aquests tipus de literatura global?

Ara s’estan llegint molts autors llatinoamericans arreu del món. Sobretot autores que estan escrivint novel·les sobre feminicidis, el #MeToo… els scouts i els agents literaris internacionals saben que Llatinoamèrica és un planter de producció de ficció d’aquest tipus i estan atents al que es publica. S’estan difuminant una mica les literatures centrals, perquè hi ha altres epicentres que estan prenent força. Tenim més interès a conèixer el que es fa en altres llocs. A més, també s’estan difuminant els orígens. La Valeria Luiselli, per exemple, és mexicana i viu als Estats Units. Hi ha una generació d’escriptors i escriptores que són signe del nostre temps i les seves vides i trajectòries estan caracteritzades pel desplaçament, la connectivitat, l’arrelament a altres indrets que no són els seus llocs d’origen i, per tant, afavoreixen la transferència cultural. Les seves vides estan marcades per aquesta identitat híbrida entre les arrels i el lloc on viuen. Aquesta barreja és bastant interessant i permet que estiguem a l’aguait dels temes que interpel·len argentins, alemanys i barcelonins alhora.

Creus que això implica una renúncia al localisme?

Una aproximació transnacional té la nació dins del mateix terme. És important mirar el teu objecte des de diferents angles. El que canvia en els estudis literaris globalsés més aviat la manera de parlar-ne. Podem trobar exemples de novel·la global on es faci referència de la dictadura de Videla o de Pinochet, però barrejar-ho amb uns temes que interpel·len la gent d’arreu del món. Per exemple, moltes d’aquestes novel·les sovint inclouen viatges. La idea de road movie i de mobilitat és un signe del nostre temps.

Ara que ho dius, l’última novel·la de Valeria Luiselli, Desierto sonoro (Sexto Piso) anava per aquí.

Sí, i la Mariana Enríquez ha fet una cosa semblant a Nuestra parte de la noche (Anagrama). Les dues tenen la idea de recorregut.

El problema és que les antigues perifèries s’han d’adaptar al que els demanen els centres.

Sí, l’altre dia comentava amb companys i companyes del grup que moltes d’aquestes novel·les del sud global s’escriuen pel nord, perquè encara és on hi ha els circuits de consagració editorials. En el cas de la literatura catalana, preguntar-te per a qui escrius és important si vols visibilitzar-la. Escrius per un públic català o vols accedir a un altre públic? Tanmateix, és cert que hi ha molts centres i moltes perifèries. La fira de Guadalajara a Mèxic és molt important per al mercat espanyol. També la de Bolonya amb la literatura infantil. Als països àrabs, Beirut és molt rellevant en l’àmbit editorial. Ens oblidem d’aquests altres centres, però hi són.

Abans has dit que analitzes tot això en termes quantitatius i amb l’ajuda del big data. Com ho fas?

Jo soc filòloga de formació, però segurament soc una outsider del meu àmbit, perquè he treballat amb sociòlegs i historiadors. Quan estudiava, volia nodrir-me de fonaments sociològics i també més quantitatius per entendre millor el fenomen literari més enllà del text. Per descomptat, el text és l’eina principal que tenim els historiadors de la literatura, però a mi m’han interessat també altres perspectives: la sociologia de la traducció, estudis globals, la transferència cultural, i anàlisi de dades aplicada a l’estudi d’objectes històrics, en el meu cas la literatura i la traducció. Totes aquestes aproximacions m’han permès construir els fonaments de la meva recerca. Al grup de recerca, treballem amb científics de dades per extreure resultats a gran escala. Com a investigadora, jo puc analitzar un corpus de textos limitat. Però si aprofito la màquina per analitzar un corpus digitalitzat que potser té milers de textos, les conclusions són més rellevants. Tot això ve del distant reading de Franco Moretti, que analitzava novel·les a gran escala a partir de paraules. És un repte, el fet de treballar amb bases de dades internacionals, sobretot si treballes amb Llatinoamèrica, perquè moltes d’aquestes dades no estan estructurades. Però estem experimentant, i això ens permet fer avançar la disciplina.

Hi ha certa reticència en l’àmbit literari a aquest tipus d’estudis?

Els investigadors que tenen perspectiva en humanitats digitals entenen que val la pena comprovar a gran escala algunes de les hipòtesis que ja tenim. Cal triar si vols una fotografia concreta o si vols una mirada àmplia. Moltes vegades, quan m’han convidat a fer conferències amb col·legues que duen a terme una investigació més tradicional m’he trobat sovint que la idea de les anàlisis quantitatives els sona llunyà, però hi convisc bé i ho entenc.

L’escala territorial és l’única que trenqueu?

No, hi ha també una escala no humana. Per exemple si pensem en Latour i la seva teoria de l’actor-xarxa. O en un altre sentit el que coneixem com les narratives de l’Antropocè. De fet, un altre vessant dels estudis literaris globals són les humanitats mediambientals. És l’interès per les representacions dels espais naturals i la crisi climàtica a la literatura i al cinema. Els estudis literaris globals observen com la literatura s’apropia dels problemes del segle XXI.