Dels amors passats, dels desitjos presents

«En què et fixes quan t’atrau algú?» «Quins són els denominadors comuns entre les teves parelles?» Sempre he considerat oportú llançar aquestes dues preguntes als alumnes de diàleg socràtic quan parlem sobre l’amor. Són dues preguntes que poden semblar cursis, anecdòtiques o tretes de la revista Cosmopolitan. Però penso que no són ni una cosa ni l’altra. Reflexionar sobre qui hem triat o ens agradaria triar per compartir part de la vida no és una qüestió menor. Les preguntes que ens fem d’adolescents són sovint aquelles que ens haurien d’acompanyar sempre. En canvi, sembla que ens en desfem tan aviat com podem. Només cal veure els alumnes quan les reben: perplexes i carregats de dubtes, no saben anar més enllà de subratllar un parell de trets físics i algun atribut de fons.

Què és l’amor? Què vol dir estimar? A El convit de Plató, Diotima, per veu de Sòcrates, ens diu que l’amor és «el desig de la inacabable possessió d’allò que és bo». Traduint les seves paraules a un present en què ja no creiem en les veritats universals, diríem que estimem i «desitgem tenir» a les persones que encarnen allò que nosaltres considerem que és important, que és bo, bell i admirable; de la mateixa manera que quan deixen d’encarnar-ho, el nostre amor se’n va.

Posem per exemple, jo estimava l’Adam perquè el considerava una persona divertida, tranquil·la i afectuosa i això són valors que per a mi són importants; i vaig deixar d’estimar-lo quan va convertir-se en algú avorrit, irat i distant. L’amor i el desig de «possessió» van néixer de l’admiració envers allò que per a mi és bo i es van esvair quan va desaparèixer. Una desaparició que podia deure’s a tres motius. El primer, el més immediat, quan de debò vaig conèixer la persona a qui estimava (o creia estimar) em vaig adonar que no era qui pensava que era. L’amor no és cec sinó que és la porta al coneixement, però les il·lusions, les expectatives i les esperances ens enceguen. Tal com deia Walter Benjamin: a una persona la coneix només aquell qui l’estima sense esperança. El segon motiu, contemporani al tercer: perquè l’Adam va canviar i va deixar de ser allò que admirava. O bé, el tercer: perquè jo he canviat i, de sobte o gradualment, m’importen i em preocupen altres coses.

Tornem a la pregunta: què és el que valorem en una persona que ens fa estimar-la? Fa uns anys, en Josep Maria Lozano em va fer notar que la millor declaració de valors d’una empresa és el seu pressupost; la manera com reparteix els diners dels quals disposa és el vertader indicador d’allò que li importa: no val a dir que li preocupa el medi ambient si després no dedica ni un cèntim a cuidar-lo. Pel que fa a les persones, aquells a qui triem per compartir la vida són també una mena de declaració de valors. Especialment les parelles, que són (en principi) un nombre més reduït que els amics i, per tant, impliquen una tria més substantiva.

El que passa és que en això dels valors hi ha molta façana, de correcció política i d’autoengany: una cosa és el que diem quan ens pregunten què considerem bo i una altra de ben diferent és el que es posa en relleu quan observem el que triem o fem. Aristòtil ja ho va deixar molt clar a la seva ètica: tu no pots dir que ets una persona generosa si no et comportes de forma generosa amb el teu entorn. Per dir-me que ets solidari, m’has de poder demostrar que dus a terme actes repetits de solidaritat. Si la teva vida és un sac de CO₂, has d’admetre que, en el fons, no t’importa tant el medi ambient, o que aquest no és un dels teus valors primordials.

Hi ha doncs una distància entre qui penso (o dic) que sóc i com em comporto. El desig sovint contradiu allò que racionalment diem que ens importa. Per exemple, tornant a les alumnes dels cursos de diàleg socràtic, quan els preguntes si creuen en la igualtat de gènere i si volen tenir les mateixes oportunitats que els seus companys, naturalment, totes responen que sí, que «només faltaria». Ara, si després els preguntes per quin tipus de noi desitgen i les fas imaginar al costat d’un home que treballa o ingressa molts menys diners que elles o que decideix quedar-se a casa, a moltes de les que abans deien un sí emfàtic, amb aquesta imatge, se’ls apaga tota la flama.

És clar, això ens fa vergonya admetre-ho perquè és políticament incorrecte i perquè posa en relleu un desig que és contrari a allò que considerem que ha de ser. El desig, al capdavall, pot ser molt políticament incorrecte. I amb això no estic dient que les dones sempre desitjaran que els homes treballin més que elles. Dic, senzillament, que avui en dia, en aquesta qüestió, encara hi ha contradiccions entre allò que diem que ens importa i allò que triem finalment. Tots som éssers contradictoris i cada època té les seves contradiccions específiques, potser aquesta és una de les nostres. Demà en tindrem unes altres.

Ara, per què té algun interès reflexionar sobre el que valoro i emmirallar-ho amb allò que desitjo i trio? Si anem a Sòcrates i escoltem la màxima dèlfica «coneix-te a tu mateix», és evident que no podem fer-nos l’orni. El nostre desig parla tant o més de qui som que allò que racionalment diem que ens importa. Per això, si el que estimem és la nostra idea de bé, tindrà sentit preguntar-nos: quina idea de bé es posa de manifest si analitzo què tenen en comú les persones que he desitjat? I les que han estat les meves parelles? Què van deixar de tenir quan vaig decidir allunyar-me’n? O bé, què té la meva parella quan la miro i m’enamora? I què té quan la veig i no la puc suportar?

Les respostes sinceres a aquestes preguntes fan vergonya. La mateixa vergonya que sent Alcibíades al final d’El convit quan, de sobte, veu Sòcrates. El mestre li ha ensenyat allò que hauria de fer i ser, allò que hauria de triar. En canvi, ell s’adona que quan se n’allunya, les mostres d’estima de la majoria el condueixen a apartar-se d’aquest «camí recte». A Alcibíades, el desig i la multitud el separen d’allò que sap que hauria de ser. De la mateixa manera que a nosaltres el desig ens fa triar coses, persones, que estan lluny d’allò que nosaltres mateixos diríem que «és bo».

El que és interessant de la vergonya és que és el primer pas per descobrir la distància que ens separa del que racionalment creiem que hauríem de ser. El desvergonyit no té consciència de la diferència. Quan sento vergonya és perquè he pres consciència que alguna cosa no faig bé. Aquesta vergonya obre la porta a, com a mínim, dos possibles camins: el de buscar escurçar la distància entre allò que creiem que hauríem de fer i allò que fem; o bé el d’ajustar qui diem que som a allò que fem. En ambdós casos, haurem guanyat en consciència. Per això no és cap estupidesa preguntar als alumnes: «en què et fixes quan t’atrau algú?» «Quins creus que són els denominadors comuns entre les teves parelles?» Amb això no haurem resolt tot el misteri de l’amor, ni de com i perquè ens enamorem, però sí que haurem descobert una part del misteri que som nosaltres per a nosaltres mateixos.

Que aixequi la mà qui tingui la resposta…

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.