De refugiats a ciutadans

Europeisme i solidaritat és el títol d’aquesta xerrada, que va tenir lloc el passat 23 de novembre, i que s’inscriu en el cicle de debats sobre els refugiats i l’acollida, organitzat per l’Observatori Social de la Fundació “la Caixa”, en col·laboració amb l’Associació Catalana de Sociologia. El col·loqui, moderat per Marta Soler, es va desenvolupar al voltant de les reflexions de Roberta Ricucci, professora de la Universitat de Torí especialitzada en la immigració, i Adnan Abdul Ghani, un refugiat de Síria a Suècia des del 2014, i expert en migració.

Segons Ricucci, els països d’Europa, especialment els del sud, són zones geogràfiques que es veuen implicades en els grans moviments migratoris. A causa de diferents factors, com la crisi dels refugiats originada per les guerres de Síria, el Brexiti la covid, juntament amb la crisi econòmica i les polítiques dels partits nacionals, les persones migrants han patit una mala rebuda per part dels ciutadans. Malgrat reivindicar el multiculturalisme des d’una perspectiva democràtica, les societats europees tendeixen a connotar negativament  els refugiats. Se’ls acusa de ser persones que no comparteixen els nostres valors, que no participen de la nostra identitat cultural, o que no han rebut una educació. Aquests prejudicis culturals deriven en una por a la invasió, incrementada per les imatges mediàtiques, i promouen arguments com la creença que el fet d’acollir refugiats implica grans costos de manteniment que hauran d’assumir els locals, o el temor que els immigrants puguin esdevenir competidors dins del mercat laboral. Afortunadament, però, tal com va apuntar la professora, hi ha moltes organitzacions, voluntaris i experts que treballen per canviar la nostra perspectiva i que desenvolupen projectes que els permetin actuar en el camp de la migració i la integració, una gestió poc visibilitzada però molt complicada. El grau de dificultat que comporta aquest procés de cohesió social varia en funció de la identitat cultural, la llengua, la religió o els trets culturals amb què s’identifiquen les persones acollides. 

Els docents han de transmetre el seu coneixement sobre les mobilitats internacionals a classe, perquè la forma de parlar sobre els refugiats pot marcar la diferència

Ricucci apel·la a la necessitat de comptar amb el suport de les generacions futures per millorar les polítiques de recerca. És fonamental que la gent jove sigui conscient dels canvis demogràfics que actualment tenen lloc arreu del món, i que concebin la diversitat com una forma molt rica de capital humà. Els prejudicis negatius que qualifiquen els migrants de persones sense habilitats ni formació universitària, comporten una pèrdua tant per la societat com pel mercat laboral, ja que no ens permeten beneficiar-nos de la seva experiència i de les seves aptituds professionals.

Abdul, basant-se en la seva experiència personal, va explicar que els refugiats es veuen forçats a abandonar el país, en el seu cas per fugir d’una dictadura i poder oferir una millor vida als fills. Ningú esdevé refugiat per decisió pròpia, de la mateixa manera que ningú emigra, per més difícil que sigui la situació política de la seva nació, mentre continuïn havent-hi oportunitats.

El camp de refugiats en el qual van ser acollits Abdul i la seva família estava als afores d’una petita ciutat, fet que reforçava el sentiment d’exclusió social que patien els 1.500 immigrants que hi vivien, dels quals gairebé un terç eren infants. A més, l’allotjament era molt precari: cinc persones compartien una habitació, vint un lavabo, i trenta una cuina. Davant d’aquest panorama, i de la manca de recursos per part de l’Estat, que únicament els enviava dues voluntàries a ensenyar-los suec en grups de 150 persones, Abdul decidí organitzar diversos tallers, perquè els refugiats poguessin ensenyar les seves habilitats als altres. Al cap de dues setmanes, tenien muntades vint activitats per dia, gràcies a les quals tenien un propòsit que els feia sentir útils. L’objectiu d’aquest projecte era reivindicar la voluntat que els refugiats tenien de connectar amb la comunitat local, ja que als diaris només se’n transmetia una imatge negativa. No volien ser tractats com a víctimes d’una guerra o d’una dictadura, sinó que s’autoreivindicaven com a supervivents, i amb orgull. Segons Abdul, pretenien que l’Estat i els voluntaris els tractessin d’iguals, “equal partners”, i els proporcionessin eines per garantir la seva integració a la comunitat sueca. 

En la xerrada, el ponent va emfatitzar que els immigrants tenen dret a participar en les polítiques d’integració i d’inclusió, que han de ser plantejades com quelcom bidireccional. Gràcies a la seva emprenedoria i bona voluntat, però també als recursos que li van proporcionar, al cap de sis mesos Abdul ja havia transmès aquesta idea fonamental a setze camps de refugiats de la zona, fet que va promoure que moltes persones adoptessin una actitud activa, i es comprometessin políticament, socialment i culturalment amb la seva ciutat d’acollida. Segons un estudi que compara els refugiats de diferents camps, tal com va explicar l’expert, el 90% de les persones compromeses continuen sent actives un cop l’Estat els ha concedit una residència permanent, i col·laboren amb organitzacions que treballen per donar la benvinguda als nous refugiats. Nogensmenys, Abdul va haver de fer front a alguns obstacles, atès que algunes organitzacions rebutgen l’ajuda dels refugiats i la seva proposta per organitzar activitats que fomentin la integració dels nouvinguts, ja que monopolitzen el procés d’integració social.

Ningú esdevé refugiat per decisió pròpia, de la mateixa manera que ningú emigra, per més difícil que sigui la situació política de la seva nació

Per concloure, Roberta Ricucci va afirmar que des de l’Acadèmia es poden dur a terme diferents accions per fomentar la inclusió satisfactòria de les persones acollides. En primer lloc, els professors especialitzats en aquest camp de recerca poden aprofitar els seus coneixements per aportar quelcom que vagi més enllà de les estadístiques periodístiques. Una altra alternativa que Ricucci va proposar seria l’involucrament per part dels centres educatius en diferents actes, seminaris i festivals oberts al públic, ja que esdevenen una oportunitat per interactuar amb diversos voluntaris i ciutadans compromesos, que poden canviar la nostra mirada envers els migrants. Finalment, Ricucci va opinar que els docents han de transmetre el seu coneixement sobre les mobilitats internacionals a classe, perquè la forma de parlar sobre els refugiats pot marcar la diferència en la forma que tant els estudiants com les famílies conceben aquesta problemàtica. Abdul va comentar la necessitat d’incloure les opinions dels refugiats en la recerca acadèmica, ja que a vegades es tendeix a passar per alt el fet que tothom té un valor, alguna cosa a ensenyar o a retornar.

El 30 de novembre, a les sis de la tarda, se celebra al CaixaForum Macaya el tercer debat que tanca el cicle, que versarà sobre Catalunya i l’acollida dels refugiats.