Contra els apocalipsis

No comparteixo del tot el panorama lingüístic que Gerard Furest traça en aquest Decàleg irreverent. Per tant, els insto a a llegir-lo tot seguit, sense entretenir-se. Els anys de catecisme catòlic i ideològic –marxista, sobretot- han enterbolit la naturalesa veritable del que és un assaig: una conversa argumentada, ben desplegada i una mica amena, si santa Rita de Càssia hi intercedeix, entre l’assagista i el lector. El decàleg de Furest compleix amb aquests tres requisits.

En un exercici d’implosió espectacular, els profetes de l’apocalipsi lingüístic sovint tendeixen a comprimir en una píndola tres-cents anys de vexacions de l’Estat espanyol, tot un compendi d’humiliacions, desdenys, atacs, prohibicions de tots els temps, estaments i institucions. Això és, tota La persecució política de la llengua catalana de Francesc Ferrer i Gironès. Però em sembla que erigir-nos en víctimes perpètues no ens ajuda a llegir la societat contemporània correctament. De vegades apliquem al nostre present actituds i situacions sociolingüístiques propis del passat –els anys 80, sovint, tot i que alguns encara es remeten a l’època de Franco-.

Per detectar els dèficits actuals i intentar resoldre’ls, no ens cal recórrer a la conquesta d’Amèrica, amb matances indígenes, esclavatge, evangelitzacions forçades i altres humiliacions a la carta.  No traslladaria l’actitud imperial dels segles XVI, XVII i XVIII amb el tracte actual d’Espanya amb Catalunya –només el de l’exèrcit espanyol, que és d’una constància admirable-. És temptador i alhora enganyós i simplificador.

Sovint es dibuixa una situació extrema, insuportable, indignant, per defensar d’una manera urgent i encesa els nostres postulats, observacions o crítiques. En tot els camps, sobretot en la defensa dels drets trepitjats de col·lectius concrets –el feminisme n’és un cas clar-. Tot es tenyeix d’un to exaltat, ferit, sarcàstic, enrabiat, humiliat, i el diagnòstic se salpebra amb una desesperació exasperada. Però, em sap greu si els semblo tebi com un bany maria, per veure-hi clar i actuar amb eficàcia cal una mica de serenitat. 

La diglòssia que no és

Furest arrenca el seu Decàleg amb una denúncia de la diglòssia, una situació que em sembla més pròpia de la Catalunya dels anys 80 i anteriors que no pas de l’actual. Veritat és que la diglòssia va arrelar molt durant segles a la societat catalana –i a les valenciana i balear-, però en l’actualitat no ho acabo de veure. Tenim deixes de la diglòssia dels últims quatre segles, és veritat. Però em sembla que a la Catalunya actual el català no pateix el desprestigi inherent a la diglòssia, entesa d’una manera convencional. No pas com en els bons temps diglòssics del segle XIX i XX. Penso en aquella diglòssia magnífica del doctor Milà i Fontanals! Quin un, don Manuel. 

Precisament, el que vivim els catalans és una mena de diglòssia invertida: tenim ben encimbellat el prestigi de la llengua en els àmbits més elevats de la societat –parlament, govern, cultura, societat, cursileries diverses, etc.- però no en els estrats més arran de terra: els fenòmens culturals massius, menys elevats, la vulgaritat i la grolleria, són mancances greus. És més fàcil llegir l’Odissea en català que no mirar una pel·li de terror de sèrie B en llengua catalana. Ja saben, una d’aquelles en què unes noies es banyen en un riu o un llac amb els pits a l’aire i després ve un monstre i les devora –un missatge clar en contra del top less-.

En algun moment Furest cita “el vil suïcidi col·lectiu” d’Espriu, un escriptor que va passar a millor vida el 1985. Ja ha plogut molt des de llavors. Sovint es confon diglòssia amb comoditat, indiferència i rutina. No és el mateix. Crec que molts catalans van passant els dies marcats per aquest tercet, més que per la diglòssia tradicional de tota la vida, que em sembla superada. En l’actualitat, només són diglòssics els tontos, siguin jutges, periodistes o escombriaires.

El tabú de l’esperança

Un altre aspecte sobre el qual discrepo sovint: considerar irrisori el percentatge de catalans que no canvien de llengua davant d’un castellanoparlants, que és un 12 % (exactament, un 11’8 %). Comptant-ho sobre el 36 % que tenen el català com a llengua habitual, el resultat no em sembla tan desdenyable: un terç. Seria bo créixer, i tant, i que arribés al 36 % i encara més, si fos possible. Però un terç no em sembla una proporció tan ridícula. Als anys 80, quan els catalanoparlants érem el 50 % de la població de Catalunya, no hi va haver un terç –un 17 %- que no canviés de llengua. El mateix Joan Solà va declarar públicament, uns anys abans de morir, que ell canviava de llengua davant d’un castellanoparlant, perquè l’esforç de mantenir el català li semblava excessiu (i no n’hi faig cap càrrec, a un home nascut el 1940).

No crec que, actualment, tot –dit amb aquesta rotunditat monosil·làbica- ens condueixi a la substitució lingüística. Que és un risc, hi convinc, i que s’ha d’evitar, un objectiu compartit amb Furest i molts altres (i en això treballem braç a braç, ell i jo). Però no tot hi porta, a la substitució. No ens abandonem a la desolació agònica, com la Dama de les Camèlies o els lingüistes lànguids. Alguns s’hi guanyen la vida i tot.  

No veig mai que es posin de relleu els punts forts que tenim actualment pel que fa a la vitalitat present i futura del català. Veure-hi aspectes positius s’ha convertit en un tabú molt arrelat en els sectors més radicals. Quan goso defensar una mirada amb alguns punts a favor, em responen que aquesta actitud ens porta indefectiblement a la passivitat i la desaparició de la llengua. Que em converteix en còmplice del genocidi. Tot és un desastre, segons apunten, i jo soc un irresponsable de marca. Fins i to els més furibunds conclouen: “Gomà, ets un fill de puta”. Com que se m’acaba de morir la mare, no li puc traslladar aquest punt de vista sobre la seva professió. Però, modestament, em sembla que sospesar amb encert els pros i contres del nostre estat actual ens ajudarà a trobar solucions encertades. L’apocalipsi, només el de sant Joan.

Els poders i la glòria

Coincideixo del tot amb Furest en la defensa que el futur de la llengua catalana dependrà dels graus de poder i independència d’altres instàncies de poder, forasteres, que tinguin els catalans: poder polític, econòmic, social, jurídic, cultural, etc. No tenim el poder d’un estat però en tenim d’altres: com a consumidors, com a propietaris de negocis –botigues, empreses, etc-, com a vocals d’entitats, com a membres de col·lectius, etc. Tenim a favor de la defensa del català –i els hi hauríem de tenir encara més- els ajuntaments, les diputacions, els governs autònoms (la Generalitat de Catalunya, gairebé 32.000 milions de pressupost i 300.000 funcionaris, entre altres). No parlo només d’accions i actituds conscienciades del ciutadà individual, molt respectables però ja una mica masegades. És més ambiciós.

Hem d’escapar de les construccions espanyoles –en tots els àmbits- per aixecar-ne de pròpies. Digueu-ne estructures d’estat, digueu-ne institucions i iniciatives catalanes. Però, en canvi, no comparteixo les crítiques ferotges a TV3, un recurs molt aplaudit que jo considero un lloc comú irritant. Ni comparteixo gaire les crítiques lingüístiques a sèries com Drama, L’alqueria blanca i Merlí (hi faria observacions crítiques, però no una desautorització global i enrabiada). Tinc un gran respecte i admiració pels lingüistes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que fan una feina remarcable –malgrat errors puntuals i discrepàncies concretes, esclar-. Com Furest, rebutjo la puresa i soc partidari de la barreja i l’evolució, tot assumint algunes interferències gairebé indefugibles. “Les inclinacions estupendistes han estat lesives fins avui, però ara ja són letals”, segons Furest. Això també hauria de servir per a TV3 i els seus col·laboradors més balbucejants i xafallosos. Que n’hi ha uns quants.

Furest l’encerta de ple en la reivindicació de la promoció d’una cultura infantil i juvenil audiovisual –i aquí TV3 hauria d’abandonar la mudesa persistent i tenir-hi un paper cabdal-. També reivindica una actitud més combativa, amb més empenta i astúcia estratègica que la tan esgrimida i tronada seducció, i el rebuig de l’acceptació submisa del bilingüisme, tal com es va plantejar durant la transició democràtica. El bilingüisme és l’abraçada de l’os. Ara ho sabem bé i hi hem de lluitar amb totes les nostres forces.

També demana que es compleixin les lleis en matèria lingüística, que la mateixa Generalitat de Catalunya no exigeix, en un exercici de càlcul electoral i dolce far niente (com els governs autònoms del País Valencià i les Illes Balears, aquí cadascú ha de carregar la seva creu). Pel que fa a Catalunya, ens recorda que no es pot anar a la professó independentista i repicar les campanes de la indiferència i abúlia lingüístiques.

Molt a favor, si m’ho permeten

Decàleg irreverent de Furest està escrit amb la irritació, la mala bava i l’enginy esmolat dels millors pamflets. En alguns moments la passió guanya la partida al matís. Com en tants debats sobre el present i el futur del català: qui no comparteix la furibúndia amarga, els pitjors vaticinis, la mort segura, és acusat a l’acte de traïdor, indocumentat i liró.

Cal actuar contra el quietisme, la tebior, l’optimisme banal, hi convinc. Però no per aplaudir amb fervor l’agitació estèril i el pessimisme banal. En aquest sentit, agraeixo la fermesa i la serenitat de Furest a l’hora de detectar els riscos llefiscosos del sentimentalisme (que campa pertot, no sols en l’àmbit de la llengua catalana). Quan el 2009, des del faristol del Parlament de Catalunya, Joan Solà demanava que el català fos ‘útil i necessari’, no tenia res a veure amb els sentiments tendres que a alguns els desperta l’idioma. Al català, aquests sentiments tendres li fan més nosa que servei.

Decàleg irreverent de Furest els servirà per arribar a conclusions pròpies. Perquè un assaig és un pont a un altre assaig, encara més clarivident. I, anant bé, a accions i actituds que contribueixin a avançar. Com bé assenyala Furest, les coses es fan fent-les.

Podeu adquirir un exemplar del Decàleg irreverent… en aquest enllaç. Un cop feta la compra, us el farem arribar a casa per correu postal.