Casar-se amb la lletra

I tradueixo: “Ja he decidit que no puc casar-me amb un escriptor o un artista […] M’adono de com podria resultar de perillós el conflicte d’egos, especialment si la dona és la més reconeguda!” (Sylvia Plath. Diarios completos, Alba Editorial, 2016). Aquesta és una de les reflexions que la llavors universitària abocava en el seu diari a l’hora d’avaluar alguns nois que podien ser marits potencials. El 1956, quan no havien passat ni quatre anys d’aquell pensament, va escriure: “I aquí estic, convertida en la senyora Hughes. La dona d’un poeta publicat. Ah, sí, sabia que passaria… però mai vaig pensar que arribaria tan increïblement aviat.”En una carta al seu germà Warren reblava: “Per fi, he trobat l’únic home al món fet a la meva mida” (Cartas a mi madre, Grijalbo Mondadori, 1990, trad. M. Abelló i M. Bofill).

Ja emmaridada, Sylvia confessava : “M’enorgulleix molt que Ted sigui el primer. Totes les meves teories trillades contra el matrimoni amb un escriptor s’han dissipat amb Ted: cada vegada que li rebutgen un poema sento el doble de pena que quan rebutgen els meus, i cada vegada que li publiquen m’alegra més que si em publiquessin. […] Cadascun li ofereix a l’altre una extensió de la vida en la qual tots dos creiem: no permetre mai convertir-nos en esclaus de la rutina, els treballs segurs, els diners, sinó escriure constantment, recórrer el món amb tots els porus oberts i viure plens d’amor i fe.” Eren temps de viure en un núvol tan vàlid com una operació a cor obert.

Recentment casats, sota el sol valencià que els cremava, Sylvia va descriure la taula en què treballaven: un gran rectangle amb ales abatibles en el centre del qual hi havia un espai “que no hem aconseguit ajuntar”. Ell s’asseia al cap de taula enmig del caos de papers, llibres, quaderns; ella, en un racó amb llibres, llibretes i diccionaris amuntegats ordenament. A la tornada, Sylvia explica: “[Ted] Ha criticat el meu poema Earthenware Head. Mal moment per a crítiques, quan encara no tinc cap nou poema llest”. I parem. Retrocedim. El 6 de desembre de 1816 Mary W. Shelley escrivia a Percy (que era a Marlow buscant casa): “He acabat el quart capítol de Frankenstein, que és molt llarg i crec que t’agradarà”.

És així com ens obren la porta i, com voyeurs que no es penedeixen de reconèixer-se’n, observem les trifulgues tant de la logística domèstica com de la creativa en un parella tocada per la lletra. Entrarem a les cases museu (Dickens a Londres, Shelley-Keats a Roma…) com a fetitxistes confessos, però no hi apreciarem les entranyes d’aquesta peculiar vida a dos (segons Colette, sinònim de presó). 

Les influències entre ells han de ser òbvies? No existien com a autors abans del coup de foudre? Han de ser forçosament una unitat legal (o no) i artística? L’anell únic esborra tota autonomia o és punt de partida? Es tracta d’afirmar-se en el criteri de l’altre? I els “amics, coneguts i saludats” (com qualificava Josep Pla) se salven d’aquesta suposat biaix? Per tant, de la pretesa adulació cega a la crítica exigent, en compartir sostre i lletra, no hi ha marge. Però, i el text?

Hem parlat d’ànimes creadores, però també cal insistir en la tasca invisible, a voltes ingent i desagraïda, de l’altre, d’aquell (sobretot aquella) que mecanografiava, editava, revisava, esperonava… Aquí: Verá i Vladimir Nabokov i Katia i Thomas Mann, per exemple. A banda, Leonard Woolf va tirar endavant, amb la seva dona, Hogarth Press. Només els va caldre una impremta instal·lada a la taula del menjador. Durant set anys, George Houghton Gilman va editar una revista íntegrament escrita per la seva dona, Charlotte; de fet, el nom de Charlton Company va sortir de la fusió entre els noms de la parella: “Charl (otte)” i “(Hough)ton”. 

I d’exemples els que vulgueu i cadascun tan particulars com ho són les relacions personals, pel que tenen d’íntimes i de públiques. Clementina Arderiu i Carles Riba, Anna Murià i Agustí Bartra, Helena Valentí i Gabriel Ferrater,  Zelda i Scott Fitzgerald;  Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre, Gertrude Stein  i Alice B. Toklas; Truman Capote i Jack Dunphy , Allen Ginsberg i Peter Orlovsky, Octavio Paz i Elena Garro, Lydia Davis i Paul Auster (i després Siri Hustvedt)… 

Mary Karr clamava: “Deixin de preguntar-me sobre David Foster Wallace”. Segons ella, en aquell moment (perquè la seva obra aniria a més), la seva contribució a la literatura es basava en haver-se’l fet un parell de vegades a principis dels noranta. Aquí ni hi havia contracte (una altra línia fina en què formalitzar o no la relació pot condemnar textos a causa de l’entorn de Cruyff). Sofia Bers (Sofia Tolstaia) va repicar  (fins a set vegades) Guerra i pau. Al final del camí tortuós va escriure ¿De quién es la culpa? (Xordica Editorial, 2019), novel·la molt lligada a una circumstància, però amb un títol que dona per a molt.