Abans de les cinc som a casa

Aquest dimecres 26 d’agost, Edicions 62 ha posat a la venda Abans de les cinc som a casa, d’Albert Forns Canal, que ha guanyat amb aquesta novel·la el Premi BBVA Sant Joan de Literatura Catalana 2020. Núvol us n’ofereix en primícia el primer capítol.

El 21 de juny de 2015 vaig comprar una vida.

Era diumenge, i com la majoria de diumenges jo voltava pel mercat de Sant Antoni, remenant llibres vells, quan en una de les parades vaig trobar una pila de llibretes relligades amb una goma de pollastre. I mira que al costat hi havia primeres edicions de clàssics catalans introbables, i una mica més enllà uns quants pamflets de la Segona República, i al fons treia el cap una col·lecció de manuals d’excursionisme fantàstics, però jo em vaig anar a fixar en les llibretes, l’aneguet més lleig de la parada.

La de dalt de tot només tenia una etiqueta a la coberta i hi posava «Diari 1970-1971». La vaig deslliurar de la goma elàstica i vaig començar a fullejar-la. Era tota escrita a mà, plena des de la primera pàgina fins a l’última, en català normatiu i amb una lletra clara i entenedora. Centenars d’anotacions, de les anotacions d’algú, ves a saber qui. En aquella primera llambregada hi vaig veure viatges per Europa i descripcions del dia a dia a la Barcelona de llavors. I n’hi havia més: «1969-1970», deia el segon quadern, «Diari de l’1 de gener al 7 de juny de 1979», posava el tercer, i així fins a tretze. Tretze llibretes. Els diaris personals d’algú, venuts de qualsevol manera.

—Què coi són, aquestes llibretes, mestre?
—Són els diaris d’un de la Telefònica —em va dir el llibreter, un paio eixut i amb barba—. L’home hi anotava el que feia cada dia…
—I de quins anys parlem?
—Crec que acaben el 1980, són uns quinze anys.
—Quant en demana?
—Tres-cents euros.
—Au, va! Deunidó!

El cor m’anava a cent per hora, perquè tres-cents euros no eren cap ganga, per un picatecles precari com jo, però allò era una troballa única. Que en fa d’anys que vinc i no els havia vist mai, els diaris de mitja vida. I encara millor, els diaris de mitja vida… en venda! Qui se la ven, una cosa com aquesta? M’hi vaig entretenir una estona més, fullejant-los sota la mirada burleta del llibreter, que em guaitava amb els ulls del pescador quan sap que la presa ha queixalat l’ham i només és qüestió de paciència. Crítiques cinematogràfiques, acurades descripcions d’esglésies. En una entrada hi parlava d’una tal Grazia, més endavant d’una Angelina. Quan és a Ginebra apunta que fan una «fondue desmesurada: no podem acabar-nos-la» i el que li costa en francs suïssos. Un dia va al dentista per un queixal «que em fa la guitza», l’endemà compra òperes a Discos Castelló i una mica més enllà anota el saldo de mitja dotzena de comptes d’estalvi. Tiquets de tota mena enganxats entre els textos, ara un bitllet del tramvia de Düsseldorf, ara l’entrada dels museus del Vaticà. Les pàgines anaven numerades, i la primera llibreta en tenia dues-centes. Això volia dir que tot el feix de quaderns devien ser unes dues mil pàgines. Hi ha material a manta, recordo haver pensat, una infinitat d’escenes. També vaig imaginar-me la mà d’hores que s’hi devia haver passat el telefonista aquest per escriure-les. Només per això ja valien tots els euros que en demanaven. Finalment, fent un gran esforç, les vaig tornar a deixar allà on eren. «Haig de pensar-m’ho», li vaig dir a l’amo, i ell em va fer que sí amb el cap, sorneguer, mentre tornava a empresonar-les amb la goma elàstica.

Em vaig allunyar uns metres del mercat, necessitava aire i distància. Primer devia felicitar-me, molt bé nano, per una vegada no has cedit a la compra compulsiva, però de seguida va arribar l’angoixa: vindrà algú altre i te les fotrà. Vaig trucar a l’Emma, que aquell diumenge treballava, i li vaig explicar la troballa. D’aquella telefonada només en recordo que li deia «és una vida per escrit», i que tota l’estona afegia «però són massa diners». El veredicte? Que no m’ho pensés tant i ho fes, just el que necessitava sentir. Vaig anar a treure quartos del caixer i en tornar a la parada vaig fer un últim intent.

—Miri, que em penso que me les enduc, les llibretes aquestes. Però oi que m’arreglarà una mica el preu? Deixem-ho en dos-cents euros, ni per tu ni per mi!

—No puc, ja has vist que són una peça única… Són tres-cents euros, no ho puc rebaixar més —em va dir el llibreter de la barba, mantenint-se ferm.

La negociació estava acabada, però tot i això vaig executar els darrers passos de la dansa, fent veure que m’ho pensava uns segons més. Durant l’estira-i-arronsa m’havia fixat en un títol que li havia fullejat la setmana abans, La klàxon i el camí del Carles Sindreu, vallesà com jo, i vaig tenir una idea desesperada.

—Va, doncs ho deixem en tres-cents euros si em regala el Sindreu.

L’home va remugar, però finalment va deixar anar un «entesos», i a mi em va quedar una sensació de victòria agredolça: m’enduia les llibretes, que és el que volia, tot i haver-ne pagat una calerada considerable. De fet, n’esquitxava fins a l’últim cèntim, sense ni una trista rebaixa, cosa que deia més aviat poc de la meva capacitat negociadora. I el Sindreu? El Sindreu feia molta patxoca, però al costat de les llibretes era un plat de segona.

✽

Aquell diumenge 21 de juny de 2015 no només vaig comprar quinze anys del dia a dia d’un barceloní anònim. Amb les tretze llibretes també comprava el protagonista d’aquest llibre. Vist amb perspectiva, tres-cents euros per una vida no estan gens malament.