A favor de la paraula (i el pensament) “queer”

Tot i el seu afany inclusiu i benintencionat, el terme LGTB (i les seves mutacions en LGTBQ, LGTBI o LGBTIQ+) sempre ha estat problemàtic: tanta sigla resulta un pelet corporativa i definitivament cacofònica, i a més amuntega en el mateix sac la reivindicació de les polítiques identitàries amb la posada en qüestió d’aquestes. Amb l’arribada del matrimoni igualitari, les distàncies entre les dues primeres lletres (LG) i la resta han anat augmentant, i potser toca fer un replantejament de la nostra manera de pensar les persones pel que fa al desig o la identitat de gènere. Si més no, crec que és important preguntar-nos què significa avui dia dir que ets lesbiana o gai, i si això té les mateixes connotacions que identificar-te com a queer (ja ho avanço: no és el mateix).

Començaré amb una aparent paradoxa: el febrer de 2014, Facebook va ampliar les opcions de gènere amb les quals els usuaris es podien definir fins a 58 (sí, cinquanta-vuit). Amb aquesta ampliació, la xarxa social pretenia que tots aquells que no es definissin com a “dona” o “home” tinguessin una etiqueta amb la qual es poguessin identificar. Al mateix temps, però, tots coneixem casos on Facebook ha vetat imatges amb parts del cos humà que la xarxa considera indecents – no només d’usuaris: l’empresa de Zuckerberg ha censurat quadres de Picasso i perfils de tribus indígenes, entre d’altres. Una plataforma que pretén lluitar contra l’homofòbia ha tolerat l’existència de perfils d’extrema dreta, que fomenten la violència contra gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals.

Allò que la nostra societat accepta i allò que considera immoral va canviant amb el temps. I Facebook, paradigma del gust més normatiu, n’és una bona mostra: els nus, l’erotisme visible, encara pertanyen a l’àmbit d’allò impúdic; en canvi, una parella d’homes o de dones, avui dia, no escandalitza gairebé ningú. Ni tan sols la dreta neoliberal de Ciutadans o els miserables de VOX estan en contra d’aquestes parelles, sempre, és clar, que no s’anomenin matrimoni i es comportin amb els codis de decència que ells han fixat.

Admetem-ho: en general, ser gai o lesbiana, estar fora de l’armari, ja no és, en el nostre país i en l’àmbit urbà, revolucionari. De fet, amb l’assoliment del matrimoni i l’adopció s’ha fet palès que hi ha un cert grau de conservadorisme en la subcultura gai-lèsbica. N’hi ha per tots els gustos: hi podem trobar fòbia a la ploma, rebuig a les relacions afectives i eròtiques que van més enllà de la parella, prejudicis cap a persones que viuen amb el VIH, transfòbia, racisme, menyspreu cap a determinades relacions interracials o intergeneracionals… definitivament, mostrar-se com a lesbiana, però sobretot com a gai, ja no implica, de manera automàtica, un acte de reivindicació social. Es pot ser gai i ajustar-se sense problema a la normativitat; de fet, en la nostra societat és el més habitual. La identitat gai normativa s’ha acomodat en els privilegis construïts sobre segles de lluita contra la discriminació, sobre un activisme que comencem a oblidar: tots sabem que la memòria social i històrica és de molt curt abast.

He mencionat la paraula comunitat. Ho som, realment? Som una comunitat? Què tenen en comú, per exemple, Javier Maroto o Jorge Javier Vázquez amb Paul B. Preciado o Bel Olid? Una vivència del desig? Una identitat de gènere? Tot això té cabuda en alguna de les lletres que trobem en el terme paraigua LGTBQ (i derivats), però l’acumulació creixent d’etiquetes comença a treure-li sentit a aquesta paraula. La suma indiscriminada de sigles ha acabat transformant el terme en una mena de monstre que ho pot abastar gairebé tot – probablement, a excepció de l’home blanc, cisgènere i heterosexual de classe mitja-alta: el tradicional paradigma del privilegi, vaja.

Personalment, fa temps que tinc clar que no és el mateix ser gai o lesbiana que ser queer. Simplificant la cosa: podríem dir que ser gai, bàsicament, és ser un home que desitja altres homes i que ho fa fora de l’armari (i ser lesbiana, el mateix però amb dones). La identitat trans, en canvi, no està fonamentada en el desig eròtic, sinó en un gènere que desafia el sexe biològic assignat en néixer. Fa uns dies, per exemple, vaig coincidir amb el meu amic David, un home trans gai, a l’estrena de la darrera pel·lícula d’un altre amic, T, que també és home trans, però en aquest cas heterosexual – de fet, està casat amb una dona fantàstica, i comparteixen l’educació de les seves dues filles: una família que passa per tradicional.

Ser queer implica una actitud d’inconformisme amb l’heteronorma, i també amb la nova homonorma; implica veure que amb el matrimoni igualitari no està tot aconseguit – ni legalment, ni pel que fa a la igualtat social; vol dir ser crític contra el capitalisme i el règim neoliberal que beneficia aquells que tenen poder (adquisitiu i social), a costa de perjudicar i precaritzar altres individus; demana lluitar contra la transfòbia, la serofòbia, la plumofòbia que encara existeixen en la nostra societat; implica veure i lluitar amb col·lectius minoritzats i sovint invisibilitzats.

Cal dir-ho: la paraula “queer” té molts detractors. Hi ha qui diu que no és prou precisa, i si pensem en la taxonomia mastegadeta que ens ofereixen les polítiques identitàries tradicionals, l’afirmació és certa. Però això, en el món líquid i fluid en què vivim, és necessàriament dolent? També hi ha qui diu que és una paraula culturalment aliena, i sí, també és cert. Tanmateix, tota llengua viva s’alimenta de paraules i expressions que vénen originalment d’altres cultures (principalment l’anglosaxona), les digereix i les incorpora al seu lèxic i a la seva vida: no tenim problemes a fer-nos selfies i líftings, a parlar dels milènials i a participar en flashmobs. Alguns teòrics culturals, dins l’àmbit del llatinoamericanisme, han fet servir el neologisme “cuir”, però en el cas del català el terme donaria peu a equívocs relacionats amb la pelleteria. A Espanya, fa anys, es va parlar de “lo torcido”, però la cosa no va quallar. També s’ha volgut substituir “queer” per “marica” (“marieta”, aquí), que tindria una trajectòria d’apropiació lèxica similar, però “marica” i “marieta” estan massa vinculats al gai masculí i deixen de banda altres identitats. “Transmaricabollo”, que també es fa servir en espais de pensament sorgits del 15M, és un terme poc pràctic. Per què no ho deixem en “queer”, doncs?

A mi, francament, m’agrada el terme queer. Vivim en un món globalitzat on les paraules flueixen de cultura en cultura. Un neologisme, a més, ens manté alerta, fa que ens anem plantejant quines són les fronteres del terme. En un context global, l’activisme i la cultura queer ens obliguen a pensar en tensions i dinàmiques internacionals, els neocolonialismes derivats del capitalisme, en la dinàmica d’opressió del(s) Nord(s) contra el(s) Sud(s). Només cal llegir el xilè Pedro Lemebel o l’argentí Néstor Perlongher per entendre a què em refereixo.

Al final, penso que hem de diferenciar entre dues preguntes: “Qui sóc?” i “Quines són les meves lluites?”. Pel que fa a la primera pregunta, no hi ha una resposta única. En el meu cas: visc entre dues ciutats (Barcelona i Chicago), i entre diverses cultures. A Barcelona, sóc català (per via paterna), espanyol (per via materna), gai, queer però també marit, home de teatre, etc. A Chicago, hi ha altres identitats que entren en joc: sóc acadèmic, europeu, mediterrani, i al mateix temps també pertanyo a una idea inclusiva i transversal de llatinitat. Vaig fluint, em vaig transformant, parts meves van sortint a la llum tot depenent dels contextos i els interlocutors: la meva relació amb l’entorn canvia, als Estats Units, quan interactuo amb amics blancs, llatins o negres. La meva identitat gai va ser i continua essent molt important: vaig créixer en una època on era necessari reivindicar-la, on calia combatre homofòbia amb activisme, i per tant vaig haver de lluitar per reivindicar-me com a gai. Vaig tenir una sortida de l’armari precoç, traumàtica i a sotracs dins l’entorn familiar; he hagut de defendre’m, a mi i a d’altres, d’agressions homòfobes; he sortit al carrer amb pancartes reivindicatives a Tallin, mentre els neonazis ens tiraven pedres. A través d’aquestes experiències, la meva identitat com a gai es va anar reforçant. Orgull contra les injúries. Si hagués nascut en el mateix lloc (Lleida, Catalunya), quinze o vint anys més tard, la meva trajectòria seria, de ben segur, considerablement diferent. En l’actualitat, és lògic que hi hagi una altra manera de negociar el pes del nostre desig com a configurador identitari.

“Queer” és un terme l’abast del qual costa de delimitar. De fet, ja va néixer així: evasiu. El seu punt de partida són els desigs i les identitats de gènere no normatives, però se n’ha anat deslligant o s’ha anat enriquint amb altres interseccions (als Estats Units: queer black o queer latino, per exemple; Gloria Anzaldúa, Cherríe Moraga o Essex Hemphill en parlen, d’aquests encreuaments interessantíssims, i crec que aquesta manera de pensar arribarà, més d’hora que tard, al nostre país). Ser queer implica un posicionament crític amb el sistema, una manera d’ésser, de pensar i de conviure en el món. Ser un home que se’n va al llit amb altres homes no et fa queer. Ser queer implica qüestionar la dinàmica entre centre i perifèria, pensar en els mecanismes socials que fan que algunes persones tinguin privilegis i d’altres no. I les fronteres de la norma, si interessa, es modifiquen.

Per tant, siguem conscients que LGTBQ és un terme que comença a ser massa vague i contradictori. I que em podeu dir gai o em podeu dir queer, però en aquesta societat nostra estareu indicant dues coses que, en realitat, són ben diferents.