Per què m’he comprat un megàfon

Ser agraït és de bona criança. Per aquest motiu dedico un agraïment sincer a tots els que vau votar ‘tiet,-a’ a la campanya del neologisme de l’any convocat per l’Observatori de Neologia, en la modalitat ‘Paraula normal i corrent d’estar per casa amb batí i plantofes comprades a La Casa de les Sabatilles’. Va guanyar ‘tiet,-a’ en una victòria esclatant i rotunda només comparable a la de Samotràcia i a la tieta de “Poble Nou”. Tinc notícies de bona font que molts lectors de Núvol hi van participar activament, com a votants i també com a activistes en piquets informatius, repartint octavetes. A tots ells, una abraçada cordial i els meus millors auguris per aquest any que tot just ha començat.

         Però un altre assumpte ens reclama imperiosament l’atenció: l’aparició del terme ‘policia lingüística’, que es va obrint pas gràcies a aquells enemics declarats i esforçats de la difusió del català. Carlos Mazón, el president del País Valencià, va considerar l’Oficina de Drets Lingüístics com una “Oficina de Policia Lingüística”. També hi han recorregut Carlos Carrizosa i Daniel Sirera, entre altres. ‘Policia lingüística’ és un d’aquells termes que neixen, no en tinguin cap dubte, en els ‘tinc tancs’ de l’espanyolisme estatal (‘tinc tancs’ és una adaptació castellana de l’anglicisme ‘think tancks’, que expressa molt millor el seu caràcter autèntic).

De vegades t’aclareixen en un to més o menys amable “El catalán no lo entiendo…” i tu et demanes com és possible que faci una feina d’atenció al públic sense saber català.

         Actualment, aquests i altres individus consideren propi d’una hipotètica ‘policia lingüística’ explicar públicament que en una botiga, un bar, un restaurant, un taulell d’atenció al públic o bé per telèfon, et diuen “¡En castellano!” per instar-te que tu, com a client o usuari, deixis d’enraonar en català i ho facis en castellà. Sovint és una ordre dita secament, com si hi tinguessin dret. De vegades t’aclareixen en un to més o menys amable “El catalán no lo entiendo…” i tu et demanes com és possible que faci una feina d’atenció al públic sense saber català. Si els preguntes quants anys fa que viu a Catalunya, et responen que sis, vuit, deu, dotze anys. No m’he trobat mai ningú que fes uns quants mesos que hi visqués. Si fos així, la solució seria parlar en català a poc a poc, amb algunes petites traduccions a un altre idioma –en un oriental del carrer París ens vam mig entendre en una alternança de català i francès-. Tots els que ho hem fet públic alguna vegada a les xarxes som, doncs, ‘policies lingüístics’.

         L’objectiu és que els catalans que defensem els nostres drets –polítics, culturals, històrics, lingüístics- siguem considerats uns racistes,  xenòfobs, intolerants, supremacistes, classistes, retrògrads, tancats. Només es deixen assassins i copròfags. Perquè els sembla inadmissible que els catalans pretenguin parlar en la seva llengua, que és la pròpia del país, i siguin entesos en un botiga o un local. Ens recriminen que els que ens atenen són immigrants –pobres, insisteixen caritatius- i que és cruel exigir-los el català, tot i que no troben excessiu exigir-los un bon servei. Si el cambrer els porta un biquini socarrimat, ser immigrant no li evitarà la queixa. Si el taxista els diu “No tengo ni idea de donde está la calle Aribau”, ser immigrant no li evitarà l’estupor i la protesta.

         Fer-ho públic a les xarxes és una manera d’intentar capgirar-ho i aconseguir que en aquestes botigues i locals entenguin que no és adequat que tinguin treballant-hi empleats que intentin fer canviar de llengua els ciutadans que hi entren. Gràcies a la divulgació de cada cas, sovint s’acaba resolent. Sobretot pel que fa a grans magatzems, cadenes, botigues amb molta dependència, etc. No és tan senzill en locals petits. Encara que tothom que té dos dits de front entén que a Catalunya el català tard o d’hora s’ha d’aprendre. Perquè no hi ha catalans sense català. Si vols que et considerin català, aprèn la llengua pròpia del país. No aprendre-la, i fer-la servir amb naturalitat, i apreciar-la com una riquesa i com una llengua convivencial, et converteix en un immigrant perpetu. De vegades de tercera i quarta generació.

         Com a policia lingüístic que soc, perquè sempre que em trobo un cas així ho comparteixo a les xarxes i els demano que ho solventin, ja fa un temps que m’he comprat un megàfon elèctric per practicar a casa. A mitja tarda, em poso a un cap del passadís, m’acosto el megàfon als llavis i exclamo: “No intentin res! No tenen escapatòria! Vagin sortint un per un amb les mans enlaire i la llengua a la boca!”.