Per què cal actualitzar la norma

El passat diumenge 12 d’abril l’ARA va dedicar les pàgines principals del diari a abordar la següent qüestió: per què és necessari actualitzar la normativa? Sota el lema “Per un català del segle XXI”, va aplegar un grapat d’articles en què diversos lingüistes i traductors d’arreu del territori catalanoparlant hi deien la seva —Gabriel Bibiloni, Miquel Boronat, Neus Nogué, Xavier Pàmies, Bel Olid, Gemma Rigau, Albert Rossich, Jordi Ginebra i Joan Costa—. Albert Pla Nualart, va dedicar dos articles, “Per què convé actualitzar la normativa” i “Els heavy contra els light, una polèmica d’arrels decimonòniques”, a parlar àmpliament de la qüestió.

Pla Nualart, com la resta de divulgadors lingüístics que han fet les seves aportacions a Canvi d’agulles, sota la cura d’Enric Gomà, creu que és important que els lingüistes puguin dir-hi la seva abans que surti la nova edició de la gramàtica catalana, que substituirà l’encara vigent gramàtica fabriana. Així ho exposava Pla Nualart: “La revisió de la norma —i, sobretot, la del seu nucli— demana rigor, consens i gradualitat. Si no vol fer més mal que bé, s’ha de situar als antípodes d’un pim-pam-pum en què tothom hi diu la seva. Seria una falta de respecte als acadèmics i especialistes que no han parat de treballar-hi que el que proposem aquí no valorés la seva feina ni busqués la seva complicitat. Però, tot i valorar-la, els lingüistes dels mitjans creiem que podem i hem d’aportar-hi una dosi de realisme que és també fruit de molts anys de debat i reflexió. Som testimonis privilegiats de com i en què la norma no és assimilada, o entrebanca la llengua, o limita els seus registres […]”.

Aquest diumenge, però, ha sigut Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, qui ha fet la seva aportació al debat, on ha exposat algunes idees i alguns plans. Segons Cabré, les llengües “no són sistemes particulars ni propis d’un organisme sinó de tota una col·lectivitat”; per tant, la llengua és i forma part dels seus parlants, ja que “sense parlants, la noció mateixa de llengua no tindria cap sentit”. Però cal posar “certes restriccions” —unes normes— per garantir una comunicació eficient. Aquestes restriccions, els mateixos parlants les imposen de manera natural, “a favor de la viabilitat comunicativa i la cohesió lingüística de la comunitat parlant”, articulada gràcies a l’educació, la comunicació pública i la divulgació de coneixements.

Cabré, que considera que totes les aportacions que últimament s’han fet a debatre qüestions de llengua —Canvi d’agulles i el dossier “Per un català del segle XXI” a l’ARA— són benvingudes, ha volgut subratllar en aquest article que l’objectiu de la Secció Filològica de l’IEC és “elaborar la normativa lingüística”, és a dir, “proposar formalment la fixació d’un model que ha de ser fruit d’aquesta construcció continuada i participativa de l’estàndard”, registre que la institució que vetlla pels interessos lingüístics s’encarrega d’elaborar a partir dels usos.

Per això, la Secció Filològica procura “establir una normativa prou clara, però també prou flexible, perquè, en primer lloc, sigui el resultat d’una reflexió sobre aquest estàndard construït col·lectivament; en segon lloc, que sigui prou operativa i eficient perquè serveixi de vehicle de comunicació en els diferents escenaris comunicatius; i, en tercer lloc —i no per l’ordre el menys important—, perquè serveixi per al conjunt dels territoris de llengua catalana. Així, les característiques de composicionalitat i polimorfisme de les obres normatives pretenen assegurar aquesta triple perspectiva: recollir el procés de construcció i selecció dels usos, adequar-se a diferents situacions sense perdre el caràcter eficient de vehicle d’intercanvi i sentir-se com a pròpies en els diversos àmbits territorials en què es parla català.”

Una de les tasques principals, doncs, que assumeix l’entitat, i en la qual està treballant, és l’elaboració de la gramàtica, que té en compte moltes de les qüestions de les quals Canvi d’agulles tracta. Ara bé, “que s’hi abordin no significa pas que s’hi donin necessàriament solucions idèntiques a les proposades pels divulgadors comunicatius, però hi són tractades, argumentades i presentades a partir dels usos que es realitzen socialment”, matisa. Això sí, un cop la gramàtica oficial estigui enllestida, caldrà fer-ne una d’essencial que es pugui adreçar a un públic ampli. La gramàtica oficial s’adreça, en canvi, “a persones que puguin interpretar-ne les propostes i aplicar-les de la manera més adequada a cada tipus de situació i territori”, puntualitza Cabré.

Finalment, la presidenta de la Secció ha destacat que una de les “voluntats” que la Secció sempre ha tingut present és “reforçar encara més i estructurar intercanvis sistemàtics amb tres col·lectius”: els mestres i professors, els creador —traductors correctors i escriptors—, i, finalment, els responsables lingüístics dels mitjans de comunicació i divulgadors lingüístics. D’aquesta manera, l’entitat pretén establir “unes relacions bidireccionals entre la institució normativa i els col·lectius professionals de la llengua a fi de sistematitzar més estretament l’intercanvi d’informació”.