Llengua, poder i revelació

Vaig aprendre la paraula hort amb cinc o sis anys. Rere la petita botiga d’esports, els pares d’un amic de l’escola n’hi tenien un, encaixonat entre els laterals de totxo vist d’alts blocs de pisos dels anys seixanta, nodrit exiguament de les llums zenitals dels migdies metropolitans. Allà encara demanaven hortalisses a la terra ja morta de Sant Adrià de Besòs. El meu amic pronunciava hort amb excitació i molt ràpidament. Hi havia trobat alguna cosa antiga i valuosa, o ho feia veure, però jo confonia hort amb or. I una tarda, il·lusionat, mentre la meva mare i la seva s’entenien per la comanda de xandalls que demanaven els gabrielistes —la seva passant-se al castellà per atendre la meva—, ell em va conduir per entre les capses de sabatilles fins al seu hort, i allà vaig saber que ho havia entès tot malament. No havia trobat or, el meu amic. De fet, no recordo en quina ferralla rublerta de fang la seva imaginació hi va veure una relíquia perduda, però aquell dia, de la terra amagada sota la ciutat, per mi hi va brotar una paraula.

El meu amic també em parlava de Pujol. I ho feia intuint més que no pas entenent, tot repetint el que sentia als pares, dos estevets de l’auca. Jo li replicava amb bocins esparsos del que el meu pare socialista li hauria bramat al seu. Però allò que ell em salmodiava, assajant la vehemència que els anys li havien de conferir, transmetia la gravidesa d’una impertorbable hegemonia. Més de vint anys més tard, me n’adono que entre aquell poder solemne i aquella pols arqueològica que cobria les meves primeres troballes d’un català veritable i natural, s’hi covava una qüestió que ara i aquí on som trobo transcendental. 

I és que durant molts anys, des de l’esquema simplificat d’un infant de la corona urbana de Barcelona, vaig percebre quelcom d’apòcrif en la llengua catalana, quelcom que fins i tot més tard em feia sentir textura i color de pergamí perdut en una ruïna del desert a les cobertes d’Edicions 62 de clàssics literaris que ara es retroben a totes les Rereads. Amb l’enyorada excepció d’un Club Super 3 vivaç, feia llum de vella llàntia la catalanitat genuïna que a mi m’arribava, la que s’escolava escassament en aquella ciutat, perquè es manifestava poc en les coses pràctiques, era absent als prestatges dels supermercats i a les joguines, mitològica al cinema, grisa en l’administració, impostada en el pregó de la nit de Reis surant sobre la xiscladissa i els paraigües invertits per arreplegar caramels; pedagògica a l’escola i rebuscada i opaca en qui la volia fer viure des d’un activisme voluntariós que era com veure un salmó remuntant el riu, i que allà sempre evidenciava que el català necessitava crosses, que no pertanyia a la normalitat i a l’espontaneïtat. 

La resposta senzilla a aquesta anormalitat ja sé que l’apuntaran en la vida d’una ciutat nascuda de la immigració massiva, on els catalanoparlants com el meu amic eren la raresa. Però quan un s’adona que la predominança clara en la crònica de la nostra democràcia l’ha ostentat sempre el catalanisme polític; quan m’adono que el que votaven els meus pares, que encara se sentien andalusos abans que altra cosa, i el que votaven els pares del meu amic de la botiga d’esports eren gradients d’un mateix espectre catalanista; és possible preguntar-se què fa que la llengua catalana es presenti a qui encara no l’ha fet seva sempre vestida de dol. Per què del poder polític, econòmic i cultural, no n’irradia una llengua segura de si mateixa. 

“Què fa que la llengua catalana es presenti sempre vestida de dol?”

Crec avui, i malgrat tots els malgrats que ja sabem que clavetegen el nostre mal, que l’hegemonia política, cultural i gran part de l’econòmica d’aquest país encara és eminentment catalanoparlant. És encara viu un cor fort de la nació, que fins i tot el 21 de desembre de 2017 va impossibilitar que es rendís el Palau, i que el 3 d’octubre del mateix any va poder veure que a l’hora de la veritat l’envoltava un gran cinturó social que si bé no té una adscripció nacional ferma, en cap cas li és hostil. Si obrim, doncs, els ulls, per sobre de la nostra acostumada realitat, podem trobar inversemblant que la llengua pròpia del bo i millor del país en tots els àmbits demani parlants com una ONG que persegueix vianants en un carrer de botigues, interrompent converses per pidolar un minut d’atenció ensenyant fotografies de la mort, demanant que facin espai a les seves vides per a la nostra angoixa. No se’ns correspon aquesta actitud amb l’àulica aureola d’un poder consolidat, per minses competències que tingui. Que som al nostre país, que no només som bona part de les classes baixes i mitjanes, sinó que també entre tots fem els estrats més alts de la cultura i l’economia. Que en plena ofensiva espanyolista no vam cedir, per més que no tinguéssim ni la menor idea de com tirar endavant. Que els vam amagar milers d’urnes i vam votar el que ens va donar la republicana gana davant dels seus arrogants nassos. Que aquí manem nosaltres, redéu. No, no s’entén la nostra actitud amb la llengua.

No pretenc amagar les armes immensament poderoses que l’estat que mira d’assimilar-nos té al seu abast; la més secreta de totes, la demografia que respon a una arquitectura econòmica de baix cost, una màquina prodigiosa de precarietat i desarrelament, en la qual part dels nostres gestors ha trobat beneficis més ràpids i tangibles que la posteritat d’una cultura. Però assenyalo, dins el camp dels nostres possibles, una dissociació entre la preeminència del catalanisme polític i la migrada correspondència en acció governamental efectiva que se’n deriva; tant com la lamentació diària amb què la nostra intel·lectualitat tracta la llengua del país com un nen malalt, tancant-lo a casa i condicionant-ne el creixement, fent que no li toqui el sol, condemnant-lo a fer servir rodetes a la bicicleta i a no saber nedar, quan no directament pronosticant-ne la mort amb morbositat a tothom qui passa per davant. Costa d’entendre que qui escriu, qui opina setmana rere setmana a la plaça pública, no entengui que la seva responsabilitat cap a la resta és fer viure la cultura, no dissenyar-ne la pompa fúnebre. No s’escriu per morir, s’escriu per viure. 

Governants, gestors, creadors i remenadors de cultura, tots alhora, fugen d’estudi. És nociu no atrevir-se a desplegar la Llei 1/1998 de Política Lingüística o el Codi de Consum, que fins i tot compta amb aval constitucional, per portar el català a les cuines de tot el país i fer que tothom, parli la llengua que parli, s’acostumi a dir julivert al perejil. És nociu no regir les subvencions públiques segons requisits lingüístics. És nociu malbaratar milers d’euros en doblatges de pel·lícules sense forçar-ne la seva projecció. És nociu que l’audiovisual infantil i juvenil s’hagi convertit en la quimera de l’activisme, i que després de dècades de seure nosaltres al poder tinguem la mainada mirant els dibuixos en castellà com si aquí no governéssim nosaltres. I tot això esdevé pervers quan es pregona dia rere dia que la llengua és un malalt terminal. En les seves actituds s’hi congria la mateixa mania verinosa: no creure’s el poder que s’ostenta, que l’espanyolisme encara no ha sabut treure’ns ni fent-nos jugar amb les seves cartes marcades; no creure’s la solidíssima, miraculosa majestat de més d’un mil·lenni d’existència amb tot en contra. El nostre règim és colonial, però també tenim una actitud malaltissa.

“’Quan els nostres fills no parlin català…’. Que ja ho tenim coll avall?”

La qüestió lingüística enrareix la quotidianitat de les nostres vides als qui en som conscients. Per aquells que no en són, tant membres com nosaltres de la societat i del temps del nihilisme, la transcendència de la llengua els sembla una pretensió arbitrària davant del fluir voluble de les èpoques i de la manca de significat del cosmos, infeliç escut difícil de tombar per nosaltres sense fer-nos caure en raonaments de lànguid concili vaticà, que als seus ulls no fan sinó confirmar l’anquilosament que precedeix el decés. La súplica, la moralitat i el xantatge emocional se senten com el darrer refugi abans de perdre la guerra, i en l’amargor ens anem dient els uns als altres: “quan els nostres fills no parlin català…”. Que ja ho tenim coll avall? 

Aquells que no hem obtingut la llengua per herència directa sinó fora de casa, aplegant petites revelacions aquí i allà d’entre la pols, sabem fins a quin punt la seva adquisició és essencial per a fer-nos possible una vida en profunda connexió amb el que ens envolta. Les bosses de ciutadans catalans als quals aquesta llengua sona tan estranya i incompatible amb la seva vida diària son les primeres a patir-ho, si bé sovint inconscientment. És a ells a qui és vedat aleshores el ressò de les coses que hereten, els perquès sobre els quals construeixen una vida, com si les fonts d’aquest país a ells no els donessin aigua. És difícil d’estimar allò que no es veu i allò que no es comprèn. Alienats de paisatge, de poble, de casa, els manca l’eina per immergir-se en la terra, per cultivar-ne les significances; les muntanyes se’ls tornen invisibles; les cales, oblidables; les pedres no els acaben de pertànyer. És impossible estimar sense conèixer. És molt difícil governar bé sense conèixer.  Els serà llunyana la felicitat en una terra muda. Jo, que sóc fill de pare i mare castellanoparlants, sé que la comprensió del país raja de la deu del català.

L’hegemonia política del catalanisme ha de traduir-se en l’epifania del català, fent-ne brillar la presència arreu. Mai com una obsessió identitària, ans com una revelació per a qui encara no sap que la llengua també és seva. Qui arribi, que dugui l’or, la mirra i l’encens del seu bagatge. Revelem-los nosaltres el nom de les coses que compartirem. Que el català els rebi com ho farà l’arquitectura modernista i el gòtic de la seu i el portal rodó del mas. La política i el poder que conservem amb tant d’esforç ens ha de servir per convidar a la vida, per regalar l’orgull de la continuïtat mil·lenària, de la supervivència, de la pau, del camp i del llibre, de l’arquitectura i la música, i no per a parlar de la mort a qui ja en té prou amb tirar endavant. I allà on ara els catalanoparlants ja es lamenten d’un ús habitual per sota del 30%, que el poder serveixi per amarar totes les coses amb la llengua que explica el lloc. Mitjans, etiquetatge, joguines, cinemes i el nom guarnit de cada plaça. Que parlin, potser, castellà, o la llengua que els plagui o bonament sàpiguen, però que respirin el català, la clau que obre tots els panys. I que el hinterland de la ciutat, que va de l’Ebre a Besiberri, la Catalunya que encara serva la llengua, li baixi a Barcelona com el Llobregat li duu l’aigua del si del Montgrony i el Puigllançada. Que tot això ho fem perquè obrim les portes i compartim les claus.