Justícia lingüística

La llengua habitualment usada pels parlants d’una comunitat no es decideix en un acte de lliure elecció, sinó que s’adopta per la pressió implícita, però determinant, de l’entorn social. La llengua habitual dels individus d’una societat i per tant la llengua per defecte de la col•lectivitat, la llengua comuna i, amb el temps, d’identificació, és, en conseqüència, un fet social al qual l’individu tendeix a adaptar-se i conformar-se, com ho fa amb les normes de cortesia, els rols de gènere i familiars, les expectatives professionals, la distribució d’activitats al llarg del dia, la setmana o l’any, el gust per determinades menges o maneres de vestir i, fins i tot, les preferències estètiques, entre moltes altres coses.

Per una altra banda, tots els esdeveniments històrics tenen una expressió sociolingüística: parteixen i desemboquen en relacions de poder que es tradueixen també en relacions de dominació i subordinació lingüístiques. Les diferències quantitatives entre les llengües (nombre de parlants, demanda de coneixement, ús per part de parlants no inicials, oficialitat politicoadministrativa, extensió territorial en què es parla…) deriven ─del tot o ne bona mesura─ de factors històrics i polítics de factoque són expressions de les relacions de poder que s’estableixen entre els grups humans. No es tracta, per tant, de fenòmens naturals i espontanis i, en conseqüència, no poden adduir-se com si es tractés de fets neutrals o no intencionals. 

En el marc d’una relació poder, quan el subordinat accepta el marc mental del dominador, s’accepta com a dominat sense apercebre’s realment de la seua condició, de manera que, a partir d’aleshores, qualsevol intent d’emancipació passa a ser vist, pel mateix dominat, com a radical, fora de lloc, de dubtosa legitimitat, sospitós. Com es podrà actuar en sentit transformador aleshores? Si no s’esdevé conscient d’allò que es dóna per suposat i no s’entén el seu caràcter discriminatori, com es podrà tenir notícia segura de la subordinació i com podrà articular-se la revolta? 

Els catalans som una comunitat lingüística sota dominació, i no superarem la nostra miserable situació actual si no mirem el nostre marc sociolingüístic i politicolingüístic amb ulls crítics. Val a dir, però, que això ja ha estat fet en gran mesura (si bé les conclusions d’aquesta crítica han estat menystinguts, quan no colgats sota tones d’eufemismes fins a fer-les desaparèixer). Efectivament, s’ha fet la part negativa d’aquesta crítica necessària, la de denúncia, la de desemmascarament de fal·làcies i mites sociolingüístics, i ha estat feta amb excel·lència. Per aquest motiu en aquest escrit no penso aturar-hi. Per contra, el que em proposo aquí és formular les premisses d’un marc nou de pensament lingüístic que proporcioni criteris valoratius de lleis, usos i opinions, i que justifiqui (‘faci just’, que això vol dir justifiqui) propostes i iniciatives polítiques. Em proposo, per tant, contribuir a avançar en la part positiva d’aquesta crítica sense la qual no ens en sortirem. 

El lector faria bé de tenir ben present, en llegir aquestes premisses i pensar quines exigències se’n deriven (exigències que ens interpel·larien a tots els catalans, fos la que fos la nostra llengua inicial; perquè el català és cosa de tots), aquell imperatiu que sovint ressona en la ment de les comunitats per a les quals viure és defensar-se: si morim, que no sigui per suïcidi.

Les premisses d’un nou paradigma de pensament lingüístic a catalunya basat en la igualtat i la reciprocitat entre comunitats

I. Totes les llengües són iguals: totes les llengües humanes tenen les mateixes qualitats i potencialitats expressives i comunicatives. Cap d’elles no és d’una naturalesa superior a les altres. No hi ha, per tant, parlants i llengües de primera i parlants i llengües de menys valor.

II. Justícia és donar-li a cadascú el que li correspon: tractar igual el que és igual, tractat diferent el que és diferent. Justícia és equitat. Pensar que una llengua mereix ser usada amb llibertat i plenitud en el domini lingüístic en què ha aparegut i s’ha desenvolupat, però que d’altres parlants i llurs llengües respectives no mereixen la mateixa consideració en el si de llurs corresponents dominis lingüístics és una mostra de suprematisme lingüístic. La llengua catalana i els parlants en què existeix mereixen, en el seu domini lingüístic, el mateix respecte i consideració que qualsevol altra llengua i llurs parlants en el seu. La llengua i la cultura catalana tenen, com qualsevol altra llengua i cultura, el dret a ser plenament reconegudes i respectades internacionalment.

III. Sotmetre a discussió i, fins i tot, a votació, el dret dels membres d’una comunitat al ple i lliure ús i desenvolupament de llur llengua i de la cultura que vehicula (i per tant sotmetre aquest dret a una constant incertesa i fins i tot a l’eventualitat de limitacions, restriccions o prohibicions) només pot entendre’s des d’una posició suprematista que consideri que no totes les llengües i cultures i, per tant, que no totes les comunitats humanes són iguals.

IV. Les conductes lingüístiques, com qualsevol altra conducta, també s’organitzen entorn a drets i deures, en conseqüència els parlants tenen drets i deures correlatius i que afecten en la mateixa mesura tothom, sense privilegis, excepcions ni exempcions. Entre les comunitats lingüístiques i llurs parlants cal que s’estableixin relacions de justa reciprocitat.

V. Les llengües existeixen en el si de les comunitats que les parlen i dels individus que les componen. Qüestionar, limitar, interferir o atemptar contra la normalitat de l’ús d’una llengua en el si de la comunitat en què existeix (és a dir, contra la possibilitat que hi sigui usada amb plenitud, i llibertat) és un atemptat contra la integritat moral de les persones que pensen el món, l’expressen i el comuniquen en aquesta llengua.

VI. La renúncia a l’ús normal de la llengua pròpia en el si del territori sobre el qual s’estén el seu domini lingüístic no és mai un acte espontani, sinó l’expressió d’una situació de subordinació política i, per tant, manifestació d’un acte de força sostingut en el temps. La subordinació lingüística és una subordinació simbòlica que manifesta, en el pla cultural, una subordinació política i econòmica que descansa, en darrer terme, en la dominació política. L’individu que renuncia en la seua vida quotidiana a l’ús ple de la llengua pròpia en el seu mateix domini lingüístic admet, amb aquesta conducta, el caràcter no plenament vàlid de la pròpia llengua, cosa que entre en contradicció amb el fet que totes les llengües són manifestació d’una capacitat lingüística universal i que, per tant no hi ha diferències qualitatives entre elles.

VII. Les llengües no moren, perquè els humans som parlants per naturalesa: les llengües són substituïdes, i tot desplaçament és sempre forçat.

VIII. El bilingüisme és una possibilitat personal, individual, en cap cas social: les comunitats lingüístiques naturalment bilingües no existeixen. El bilingüisme social és sempre expressió sociolingüística d’una relació de poder subjacent i constitueix una fase prèvia a la substitució de la llengua del grup políticament subordinat per la del políticament dominant. 

IX. Els individus poden esdevenir, en funció de les seues circumstàncies o de la seua voluntat, bilingües o políglots, però quan aquest fenomen és general, afecta tots els individus d’una societat i se centra en l’aprenentatge d’una mateixa llengua, no és raonable pensar que ens trobem davant d’un acte d’espontaneïtat sinó d’un comportament induït per una coacció més o menys explícita. Quan la bilingüització és asimètrica i afecta només els parlants inicials d’una llengua però no els d’una altra, es posa de manifest quin grup ostenta l’hegemonia politicosocial.

X. Tot catalanoparlant té dret a viure exclusivament en català, sense necessitat de conèixer cap més llengua, mentre visqui dintre del domini lingüístic català, sense que això li hagi de comportar cap mena de limitació dels seus drets civils i polítics. L’obligació que tenen els catalanoparlants de saber la llengua castellana i estar en disposició d’usar-la constitueix un abús que limita la seua llibertat d’elecció. En l’actualitat cap catalanoparlant inicial pot exercir els seus drets de ciutadania sense complir amb la condició prèvia de l’adquisició de la llengua castellana. (D’altra banda, quan s’acusa els catalanoparlants d’ostentar posicions socials de poder se sol ometre que a aquesta hipotètica posició només hi hauran pogut accedir, si és el cas, després d’haver adquirit, com a condició sine quae non, un domini equivalent al nadiu de llengua castellana. La llengua del poder, certament, no és la catalana.)

XI. Llengua i territori són dos aspectes inseparables: una llengua viu en els parlants i es manifesta en les seues interaccions, i perquè aquestes darreres siguin possibles cal que existeixi un espai en què els parlants d’una llengua coincideixin i llurs interaccions es puguin produir de manera aproblemàtica. Els territoris poden créixer o minvar, però en qualsevol cas són condició de possibilitat necessària per a l’existència d’una llengua viva. Els drets lingüístics són drets col·lectius perquè la mateixa noció de “parlant” remet a una col·lectivitat, una col·lectivitat en gerundi, que és “essent” i només es pot ser en el temps i en l’espai. Remet, per tant, a una comunitat territorialitzada.

XII. Considerar els drets lingüístics drets estrictament personals, referits a l’individu en si mateix i no a l’individu en tant que parlant i, en conseqüència, en tant que part d’una col·lectivitat d’interacció lingüística, equival a fer prevaldre el poder demogràfic i a permetre que el grup més poderós en aquest sentit s’imposi al més feble, encara que tots dos siguin iguals en dignitat. En aquest cas, l’única manera d’evitar que s’imposi la força és considerant la territorialitat com un factor rellevant a l’hora de definir una relació basada en la justícia, perquè és des del principi de territorialitat que es pot contrapesar la potència demogràfica. La desigualtat pot ser motivada per múltiples factors. Quan les relacions s’estableixen entre grups de parlants, un dels factors de desigualtat pot ser el pes demogràfic. Res d’humà no és innocu, tampoc no ho és la demografia. La demografia és, per tant, un factor polític i pot ser, en conseqüència, una font de poder.

XIII. Els drets lingüístics d’un individu, en descansar sobre el principi de territorialitat, no poden viatjar amb ell quan canvia de col•lectivitat. En aquesta darrer cas, l’individu només conserva com a imprescriptible el dret a no patir un tracte discriminatori per raó de quina sigui la seua llengua inicial, i el dret personal a usar la llengua que vulgui amb normalitat sempre que aquets ús no sigui inconsistents amb els drets lingüístics de la col•lectivitat d’acollida.

XIV. Els parlants gaudeixen de drets de territorialitat en el si de la seua col·lectivitat lingüística territorial, i de drets personals quan es desplacen a una altra comunitat. En justa reciprocitat, els qui arriben passen a formar part d’una nova col·lectivitat cap a la qual adquireixen deures lingüístics, i aquesta col·lectivitat té al seu torn el deure de no fer de la llengua del nouvingut un factor de menysteniment cap a ell, a facilitar-li l’acollida i a no dificultar-li l’ús de la seua llengua inicial en aquells casos que aquest ús no entri en contradicció amb els drets lingüístics col·lectius de la comunitat d’acollida. Qualsevol alteració d’aquesta reciprocitat duu implícita la consideració que hi ha persones millors que unes altres (comunitats lingüístiques —i parlants— amb més drets que unes altres).

XV. Els nouvinguts a una comunitat han de gaudir, en relació amb els membres de la societat d’acollida, de la igualtat de drets i de deures i del dret a integrar-se en la nova comunitat, que ha de posar a la seua disposició tots els instruments necessaris per a facilitar-la, perquè aquesta integració (també lingüística) garantirà aquella igualtat de drets i deures, juntament amb la igualtat d’oportunitats. Per contra, no existeix el dret del nouvingut a no integrar-se i reclamar alhora aquestes igualtats, i encara existeix menys el dret a no integrar-se i forçar l’assimilació a un mateix de la comunitat de recepció. Els parlants inicials de llengua castellana tenen els mateixos drets lingüístics que els parlants inicials de qualsevol altra llengua quan arriben a una comunitat del domini lingüístic català. Aquests drets coincideixen amb els que els parlants inicials de català o de qualsevol altra llengua tenen en arribar a una comunitat del domini lingüístic castellà.

XVI. L’escola és una institució que juga un paper fonamental a l’hora de garantir el desenvolupament ple i lliure de la cultura i de la llengua de la comunitat a la qual serveix. Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i les comarques de llengua catalana de l’Aragó tenen dret a tenir una escola catalana i en català, de la mateixa manera com les comunitats del domini lingüístic del castellà o del francès tenen dret a tenir una escola com la que ja tenen (castellana o francesa en llengua i continguts) i que ningú no els qüestiona (com la que tenen, en castellà, les comarques de l’interior i de l’extrem sud del País Valencià, en contrast amb el que passa amb l’escola de les comarques catalanoparlants del nord, el centre i la costa de la mateixa comunitat, que no poden tenir una escola valenciana). Dintre del domini lingüístic català, tot catalanoparlant té dret a rebre educació, en tots els nivells del sistema educatiu (infantil, primari, secundari obligatori, secundari postobligatori i superior), exclusivament en llengua catalana.

XVII. Un corol·lari necessari derivat de la consideració de l’ésser humà com un animal social és que no hi ha lliure determinació individual sense lliure determinació col·lectiva. Els catalans no són lliures si el futur de la col·lectivitat catalana ha de dependre de la voluntat d’altres col·lectivitats. Una comunitat no pot negar el dret d’un grup humà a la seua lliure determinació sense que aquesta negació no suposi un exercici de poder, un abús i l’expressió pràctica d’un sentiment de supremacia.

XVIII. Catalunya, en tant que comunitat històrica amb tradició juridicoinstitucional, lingüística i cultural pròpies, té dret a existir en llibertat, és a dir, a existir, evolucionar i desenvolupar-se sense condicions ni tuteles externes forçades. Aquest dret bàsic no prescriu hagin estat les que hagin estat que els fets que hagin determinat la trajectòria històrica de la comunitat.La història explica el passat i ens permet entendre el present, però no segella el futur.

XIX. Les comunitats del domini lingüístic català i els seus parlants tenen dret a viure en la seua llengua i desenvolupar la seua cultura compartidament, sense compartimentacions forçades des de l’exterior. Negar aquest dret és un acte injustificable de dominació.

XX. Les comunitats del domini lingüístic català tenen dret a disposar de les eines necessàries per a garantir la seua existència i el desenvolupament ple i lliure de la seua llengua i de la seua cultura. Això implica, entre altres coses, el control complet del seu espai radioelèctric i el desenvolupament, sense interferències exteriors de les polítiques de suport i promoció, lingüístiques i culturals, que considerin convenient. Negar-los aquest dret suposa, per part de qui els el negui, un acte de despotisme.

XXI. Allò que les comunitats de llengua i cultura castellanes consideren bo, just i convenient per a elles mateixes, també és bo, just i convenien per a les de llengua i cultura catalanes. Pensar el contrari seria partir del prejudici que no tots som iguals.

XXII. El precepte constitucional que estableix que la llengua castellana és d’obligat coneixement per als parlants de les comunitats del seu domini lingüístic, però que alhora ho és també per als parlants de les comunitats de dominis lingüístics diferents, i que, a més, fixa que els parlants de llengua castellana tenen plens drets lingüístics, no sols en el seu domini lingüístic, sinó també fora d’ell, instaura la desigualtat legal entre ciutadans espanyols per raons de llengua i constitueix una expressió de suprematisme lingüístic i cultural que esbiaixa tot l’ordenament legal, i la jurisprudència i la doctrina jurídica posteriors, que s’hi fonamenten. Efectivament, el fet que els parlants de llengua castellana (almenys els no escolaritzats fora del domini lingüístic d’aquesta) no tinguin l’obligació legal de conèixer cap més llengua i que, a més, tinguin el dret d’usar-la en qualsevol circumstància i indret, situa aquests en una posició de superioritat i consagra la discriminació dels parlants de les altres llengües peninsulars, que s’hi hauran de subordinar en els seus usos lingüístics si aquest és el desig dels primers. No es pot ser víctima de qui és més feble que tu. Pretendre el contrari és, en si mateix, una estratègia de dominació.

XXIII. En no reconèixer-se explícitament la llengua catalana en el text constitucional i no establir-se per a ella cap estatut equiparable amb aquell que sí que s’estableix per a la llengua castellana, es consagra que els drets lingüístics dels catalanoparlants siguin sempre discutibles i sotmesos als atzars de la política. És més: el fet que les lleis estatals tinguin un rang superior a les autonòmiques, fa que siguin els no parlants de català (àmplia majoria entre els ciutadans de l’estat) aquells sobre els quals recau el dret legal de decidir els drets lingüístics dels catalanoparlants, amb la qual cosa es consagra la desigualtat entre ciutadans.

XXIV. La política lingüística de l’Estat Espanyol és una política que cerca, activament, i amb tanta rapidesa com li és possible en cada moment històric, la residualització de les llengües no castellanes i de llurs comunitats culturals. No posicionar-se activament en contra d’aquesta constant de la política espanyola és assumir-la i fer-se’n còmplice.