Flors, arbres i altres herbes en l’obra de Jacint Verdaguer

L’interès per flors, arbustos o arbres és ben present al llarg de tota la producció de Jacint Verdaguer. En són bona mostra uns quants dels seus títols: Roser de tot l’any, Flors del Calvari, Espines i flors, Flors de Maria, Brins d’espígol i algun més. No hi incloc La pomerola, perquè sembla que finalment el poeta es va decantar, després de donar-hi algunes voltes, per posar-li el títol de Primavera, però en tot cas l’arbre hi té un paper central com a desencadenant de l’evocació que estructura tot el poema. En alguns dels llibres esmentats el terme vegetal del títol simplement s’ha d’entendre com a ‘recull’ o ‘florilegi’. En d’altres, per contra, com la primera part de Flors de Maria o Brins d’espígol, les plantes hi exerceixen un protagonisme clar, malgrat que el vessant al qual es dona més pes no sigui pròpiament el botànic, sinó l’al·legòric, el component moral que Verdaguer atribuïa a les diverses plantes.

Més enllà d’aquests llibres, els esments vegetals recorren el conjunt de la producció del de Folgueroles. Miquel de Garganta (1968) va fer l’inventari de plantes que apareixen a L’Atlàntida i Carles Bastons el de Canigó (1974; al costat d’animals i minerals), mentre que Joan Vallès (2003) s’ha fixat en la relació amb Estanislau Vayreda, que va regalar al poeta un exemplar del seu Catàleg de la flora de la Vall de Núria. També han parlat d’aspectes vinculats amb l’interès de Verdaguer per la flora Maria-Reina Bastardas (1996) o Joan Veny (2006).

Que el tema dona per molt, ho mostra M. Carme Barceló amb l’extens, i en tants aspectes extraordinari, Les plantes en l’obra de Jacint Verdaguer. Es tracta d’un volum de més de 400 pàgines, en un format generós de 22.5 x 20 cm, en color i magníficament editat, com ens té acostumats Edicions UB. L’autora hi ofereix el mostrari general de les plantes citades pel poeta al llarg de tota la seva producció. En poesia i en prosa. Barceló, després de fer un repàs exhaustiu pel conjunt de l’obra de Verdaguer, hi ha detectat més de tres-centes espècies de plantes diferents, a les quals ell es refereix amb diverses denominacions. Els noms comuns de plantes que hi ha superen els quatre-cents. Abret, bàlec, cabell de la Mare de Déu, dàlia, enciam, faig, galdiró, herba de la creu, incens, jacinto, lilà, maduixa, nap, olivarda, palma reial, raïm, saboritja, tamariu, ull de perdiu, vares de Jessè, xarpolla, per citar només els primers fitònims de cada lletra de l’abecedari.

M. Carme Barceló, botànica i professora de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona no s’ha limitat a llistar les plantes verdaguerianes. De cadascuna n’ha elaborat una fitxa amb el nom científic, la família a la qual pertany, altres denominacions, l’hàbitat i l’època de floració. La fitxa s’acompanya d’una imatge de la planta (la qualitat de les fotografies, sobretot obra de Salvador Butí, mereix un esment específic), i d’un o diversos fragments literaris verdaguerians on es menciona la planta en qüestió.

Verdaguer, de la mateixa manera que en les seves sortides recollia informació folklòrica o geogràfica, es va interessar per la terminologia, i va arribar a posseir uns coneixements lingüístics gens comuns. Necessitava una llengua que estigués a l’altura de la seva obra i va fer tot el possible per procurar-se-la. Aquest llibre, que no sols satisfarà els amants de la botànica, que en aquest país són gernació, ho fa evident. També pot ser un suport valuós per a aquells que, amb menys coneixements botànics que el poeta, s’interessin per la seva obra. Identificar l’aspecte, les característiques i algunes propietats de totes les plantes esmentades per Verdaguer ajudarà extraordinàriament els seus lectors a comprendre’n les implicacions. I, per tant, a interpretar-ne correctament els poemes.