En català, perquè així ens entendrem tots

Hauríem de començar a assumir que som una societat amb força complexos i, ara per ara, sembla que som incapaços de superar totes aquestes dèries que ens fan sentir inferiors. L’actitud de menyspreu cap a la llengua que va mostrar Joan Manuel Serrat en el seu darrer concert no és una qüestió d’educació, és una mostra de la repressió que portem dins. Ara mateix som un poble vençut, literalment, perquè ens van apallissar; i fem palesa la nostra subordinació amb la llengua. Ja podem anar argumentant que és per quedar bé, per semblar més inclusius o per altres històries que ningú no es creu; perquè cada cop que renunciem al que som, actuem com un autòmat programat per acontentar l’altre: la veu de l’amo.

Ja és hora de deixar de fer veure que hi ha una convivència (inexistent) entre les dues llengües perquè conviure vol dir que viuen plegades, que estan amistançades i que quan una necessita reforç, ajuda o empenta, l’altra li’n donarà. Quan sents un bram que reclama que es parli l’altra llengua, entens que d’amabilitat no n’hi ha. Són els mateixos que diuen que el català és una llengua cooficial a Catalunya però de l’espanyol, en diuen llengua oficial. El prefix co- vol dir ensems, de manera conjunta. Ara bé, quan s’usa aquest prefix es vol transmetre que una queda en segon pla; igual que quan es diu que l’altra és oficial (sense prefix) s’obvia aquesta voluntat de suposada convivència.

Diuen que calen tres generacions per canviar la manera de fer i de pensar d’una societat però si nosaltres mateixos ho perpetrem, segur que no canviarem res. Perquè hem de ser conscients que el mal més gran a la nostra llengua no el fa qui crida amb desdeny perquè no pot suportar que es parli en català. El veritable botxí és qui cedeix i se sotmet i són molts els estímuls que ens empenyen a actuar així.

No sé si algú ha mirat la sèrie Smiley en català. M’ho demano perquè entre els nostres complexos tenim aquell mantra que diu que les sèries i les pel·lícules no es poden veure en la llengua pròpia perquè els actors de doblatge (que sovint són els mateixos que ho fan en castellà) no ho fan bé. No és el mateix, no. I es veu que hi ha qui no pot veure-ho en català de cap de les maneres… Tret de Bola de drac, és clar. Bé, els qui no tenim aquest tipus d’autoodi, podem trobar a Netflix la sèrie en català; ara bé, íntegrament no. Com que representa que la sèrie passa a Barcelona, evidentment hi ha personatges que parlen en castellà. Per què? Doncs perquè si allò de viure plenament en català és una quimera, a la ficció també ens mereixem que ho sigui. I en gairebé totes les pel·lícules i sèries catalanes hi ha d’haver el personatge que parla en castellà, com en la nostra vida quotidiana, el típic que entén el català però que no el parla; perquè des del nostre punt de vista és això la mostra de convivència de llengües: posar en relleu que hi ha el que parla castellà i fa que 15 persones canviïn de llengua.

Si quan mirem una sèrie americana, neerlandesa o turca no ens cal que ens mostrin la diversitat lingüística, preguntem-nos per què quan passa a casa no pot ser íntegrament en català? I preguntem-nos també per què els noms dels personatges no són en català. Allò que dèiem… tenim por i estem acomplexats. Qui és el botxí?