#ElMurDeLesPlamentacions

Aquest cap de setmana hem publicat a Núvol una crònica de David Parreño sobre la indignació que ha provocat a Palafrugell una falta d’ortografia. A aquestes altures ja no ens hauríem d’escandalitzar, tenim la vista tan cansada de topar-nos amb aberracions lingüístiques en rètols i parets que ja no ens fereix res. No fa gaire i no gaire lluny, a Palamós, un botiguer es va inventar la c geminada, i l’Agustí Mas en va deixar constància en un impagable peu de foto a Núvol. Des que els pisos es posen en lloguer, les mutacions sintàctiques i lèxiques han passat a ser habituals. Hem desenvolupat una mena d’immunitat, semblaria. Fins que un atac paraortogràfic ens fa baixar les defenses i ens crea una immunodeficiència sobtada.

És el que ha passat a Palafrugell, arran del grafit de l’artista Enric Farrés, que ha dividit la població. Uns ho han trobat divertit, transgressor. D’altres, s’han ofès i demanen una rectificació. Hem demanat a un parell d’enigmistes que ens fessin la seva interpretació del grafit, no fos cas que se’ns escapés alguna cosa. Pau Vidal ha respost amb contundència: “És obvi que això és obra d’una colla d’estudiantes que s’han gastat la beca en vi ranci, és a dir, de becades begudes”. Màrius Serra, en canvi, veu en la pintada monumental de Farrés una reivindicació: “Pla i català: ja era hora que algú destaqués la feinada ingent dels desprestigiats correctors de Josep Pla! Ells van fer de la prosa planiana una de les més plausibles que coneixem en la nostra llengua”.

És sabut que Pla era un cas amb l’ortografia. Un exemple preclar que el geni i la correcció no sempre són compatibles, i que més aviat no solen anar de bracet. No fa gaire, Adrià Pujol escrivia a la revista El Procés un article preciós que vam recollir a Núvol en què parlava de Josep Pla a través de la figura del seu pare, Jordi Pujol, a qui devem la correcció de bona part de l’obra de Pla.

“Tornant al pare, li demano que m’expliqui coses d’en Pla, xafarderies”, explica Adrià Pujol a ‘El fill del corrector‘. “Em diu que quan el corregia, l’escriptor se li queixava, amb bonhomia, que no n’hi passés ni una. Es van conèixer l’any 1951, presentats per Jaume Vicens Vives, i de seguida li va encarregar de mecanografiar els originals de Peix fregit. Amb el temps, en Pla li va donar permís, aviat és dit, per afegir-hi frases de collita pròpia, perquè, fei i fet, el pare ja sonava a Pla: «l’haurien suspès d’ortografia. Jo no li tocava l’estil, però substituïa castellanismes per mots seus. En Pla em semblava prodigiós. El llegies i es convertia en el teu pensament». Com el Diable”.

Anna Aguiló, directora de la Fundació Josep Pla, ha assegurat que quan s’acabi el festival Flors i violes corregiran aquesta falta garrafal. És lícit intervenir així en l’obra d’un artista un cop se li ha donat llibertat per crear? Què en diria Pla de tot plegat si aixequés el cap? Diria que és una collonada. Ho escriuria així o més aviat diria que és una kullonada?

Sigui com sigui #ElMurDeLesPlamentacions s’ha convertit en un hashtag i va proliferant mutant gràcies al photoshop de @Trazzto en versions cada vegada més endimoniades i aberrants. La citació de Pla que Enric Farrés ha inscrit al mur ja no és únicament un text, sinó que s’ha convertit en una imatge, una icona que ja ha fet el salt en samarretes i se’ns ha enganxat a la retina. I pretendre corregir una icona que ja ha entrat en fase viral em sembla una empresa del tot vana. Al capdavall, desmentir la nostra retina és una feina tan àrdua com lluitar amb el Diable.