El català és una llengua ridícula?

“Quan arriben a l’institut, els nois tendeixen a parlar entre ells en castellà”. “En converses de dos, de vegades enraonen en català però en colla, mai”. “Davant dels companys castellanoparlants, els catalanoparlants s’avergonyeixen de la seva llengua”. “El castellà és guai i enrotllat, i el català, no”. La conversa s’acaba en aquest punt. Sempre. No som capaços d’avançar. Estem lligats a aquesta sínia.

Sabem que una proporció notable de nois catalans entre 12 i 18 o 20 anys (això és, l’ESO, el batxillerat i els cicles mig i superior) tendeixen a abandonar el català en les converses amb altres nois. Detectem el fenomen sobretot els que tenim fills d’aquestes edats però també els professors. La gran majoria d’aquests nois saben català i responen en català quan un adult se’ls adreça en aquest idioma. Però sovint tenen un català poc fluid, insegur, estantís, sense recursos propis (ni col·loquials ni juvenils), és una llengua formal i molt vacil·lant (en aquest sentit, no fa gaire un noi catalanoparlant de 13 anys, barceloní, em va preguntar “Els préssecs són els melocotons?”). Una llengua que no es fa servir habitualment, sense registres col·loquials, queda enxubada, resclosida. Per a molts d’ells el català és, sobretot, acadèmic i adult.

No sabem com reaccionaran lingüísticament tots aquests nois en les etapes vitals que els esperen. Abandonaran aquests cercles reduïts de la joventut i coneixeran àmbits, grups socials, molt diferents, gràcies a la feina, la parella, els fills, les entitats a les que pertanyin, els llocs on visquin. Si associen el català a un progrés econòmic, social i cultural per a ells i els seus fills, se’l sentiran més seu i el parlaran més. Calen les tres potes del tamboret, només amb una caus a terra.

Els catalans detectem el fenomen i no sabem avançar. Per això repetim les diagnosis com lloros i tot seguit ens endinsem en articles i entrevistes amb tot de dissertacions

Si el fenomen tingués lloc a qualsevol altre país (Holanda, Dinamarca, Noruega –agafo països amb un nombre de població semblant als catalans-), els seus governants i el món cultural i educatiu ho haurien encarat amb preocupació i s’haurien aplicat mesures dràstiques per intentar resoldre-ho. Però els catalans, no. Els catalans detectem el fenomen i no sabem avançar. Per això repetim les diagnosis com lloros i tot seguit ens endinsem en articles i entrevistes amb tot de dissertacions a partir de conceptes com ‘cohesió’, ‘identitat’, ‘convivència’, ‘marc mental’, ‘diglòssia’, ‘autoodi’, ‘bilingüisme’ (el passiu i l’actiu, el que dona i el que rep). Tots tenen molta ciència, com deia la meva àvia Carmen.

L’únic una mica pràctic que hem aconseguit traçar i en part aplicar són dues vies de solució que, segons sospito, no seran prou decisives. Una d’elles és l’audiovisual (des d’ara en direm AV): la programació del Club Súper 3 durant els anys 90 va ser clau perquè nois castellanoparlants s’incorporessin al català i va prestigiar, difondre, la llengua entre els nois catalans, perquè hi van trobar AV –manga, més que res- per a ells. Frívolament, el canal juvenil es va tancar el 2012. El va tancar un govern nacionalista, independentista, com no podia ser d’una altra manera. Catalunya és un sainet.

La jugada, doncs, seria aquesta: recuperem un AV juvenil contemporani i prestigiarem la llengua entre els nois (altres haurien escrit ‘noiesa’, ‘noiam’ o ‘noiania’, jo no tinc estómac). Però el món ha canviat: ara hi ha Youtube, TikTok, Twitch, xarxes de tot pèl, etc. Caldria fabricar estrelles mediàtiques de 14 a 20 anys –i no tiparracos de 37 que simulen tindre’n 20-. Actualment s’ha d’apostar per aquesta via, però serà molt menys impactant que abans.  

En un país ple de sociolingüistes reputats, pedagogs il·lustres i psicòlegs infantils, és preocupant que no surtin i s’apliquin accions efectives per intentar revertir-ho.

Una altra via d’actuació és la que et repeteixen alguns professors amb el cor encongit per haver incomplert la immersió lingüística durant dècades: cal augmentar la presència del català als centre educatius. Hi ajudaria, però sospito que també seria molt insuficient: que els professors d’un institut passessin d’un ús del català d’un 63’2 a un 72’9 –és un exemple- no crec que influís gaire en la llengua entre els alumnes (la del pati, no la de l’aula amb Herr Professor). Si, com em comenten, en molts mòduls el català és pràcticament inexistent, aquí sí que l’impacte s’hi notaria més. També hi ajudaria que els treballadors no-docents (menjadors, entrenadors, zeladors, monitors de lleure, etc.) parlessin sempre en català amb els alumnes, però tampoc no acabo de veure clar que fos decisiu. Els nois van molt a la seva bola. Que és una bola gregària i adotzenada.

No em serveix que m’argumentin que els nois es limiten a reproduir el que veuen fer als adults. En famílies que els pares mantenen el català davant de castellanoparlants, els fills entre 12 i 20 no el mantenen i giren al castellà. Només desitgen integrar-se al grup i que els acceptin. Molt difícilment trencaran les dinàmiques grupals. Encara hi ha un altre punt, que és delicat: en algunes colles de nois, de vegades he detectat assetjament contra els catalanoparlants i burles de la llengua catalana –que, en alguns casos, sospito que procedeix d’actituds familiars-. S’estrafà el català i es pronuncia amb un accent tancat i pagès, per riure, es fan veuetes odioses i imbècils, se’l menysté amb bromes i acudits. Els nois riuen i una cosa els queda molt clara: a ningú no li ve de gust parlar una llengua estúpida i ridícula. Una actitud semblant contra els homosexuals, els trans o els immigrants seria, anant bé, rebutjada violentament i proscrita. Però amb el català tothom s’hi veu amb cor. Total, el català és aquesta dèria dels catalans. No cal amoïnar-s’hi gaire.  

En un país ple de sociolingüistes reputats, pedagogs il·lustres i psicòlegs infantils, és preocupant que no surtin i s’apliquin accions efectives per intentar revertir-ho. Caldria que tota actuació destinada als joves –instituts, lleure, esport, entitats, AV, etc.- tingués el factor llengua clar i present. No podem continuar donant voltes a la mateixa sínia. Per desgràcia, tot el que acabo d’escriure és, encara, una altra i merdosa volta a la sínia. A veure si li calem foc.