Celeste Alías diu Chavela Vargas

Nascuda a Costa Rica, però mexicana per elecció, la cantant Chavela Vargas (1919 – 2012) va passar a la posteritat per la seva singular biografia, per l’enginy amb què responia a les entrevistes —famoses són algunes de les seves sentències—, però també, i sobretot, per ser una de les veus més colpidores i estremidores de la cançó popular del segle XX; més enllà, fins i tot, de la seva adscripció a la música llatinoamericana i, més concretament, al món de la ranxera i, és clar, el bolero.

La «dama de poncho rojo» (Sabina dixit) va ser una dona lliure, avançada al seu temps, que va deixar en herència un seguit de cançons immortals. Peces d’autors com ara Alfonso Camín («Macorina»), Agustín Lara («Piensa en mí»), Tomás Méndez («Paloma negra»), José Alfredo («El último trago») o la tradicional «La llorona». Van reviure a les mans de Chavela Vargas i avui formen part del, diguem-ne, inconscient col·lectiu de diverses generacions. Cantants de generacions posteriors han cantat «els temes de la Chavela», i cineastes reconeguts l’han incorporat a les bandes sonores de diversos films; per exemple, Pedro Almodóvar, de qui es diu que va fer encara més popular a Chavela Vargas.

A casa dels Alías és més que probable que les cançons de «la Chamana» sonessin abans que el realitzador manxec inclogués «El último trago» a La flor de mi secreto (1995). «Les ranxeres són el meu folk particular», explica Celeste Alías, per a qui la Vargas «té una força indescriptible». Segons Alías, destaca per la seva manera de dir, d’expressar, amb tots els ets i uts el contingut de cada cançó; de donar sentit al text que s’està cantant i fer realitat el significat del mot ‘interpretar’. «És una cosa que explico a classe», diu la també professora de cant al Conservatori del Liceu.

Amb un peu a l’escena del jazz i l’altre al de la lliure improvisació, ara fa gairebé una dècada Alías va fer una interpretació heterodoxa d’una altra figura de la cançó llatina: Antonio Machín. Jazz Machín és com s’anomenava un espectacle que va donar peu al disc Celeste canta Antonio Machín (Whatabout Music, 2014). Dos dels tres músics que hi participaven, Santi Careta (guitarra) i Oriol Roca (bateria), reincideixen ara a Tranquila amb el mateix esperit que aleshores, és a dir, amb un ànim, segons com, transgressor —no és en molts moments una recreació fil per randa del repertori de Chavela—, però, adverteix Alías, respectant, tothora, l’«essència de cada cançó». «S’hi reconeix el tema, però hi ha molta llibertat a l’hora de triar la sonoritat», aclareix.

Neoranxeres, boleros galàctics i versions tal com som

Sense baix, a veu, guitarra i bateria, Celeste i els seus interpreten —o reinterpreten— una selecció a partir de criteris representatius i estètics. «Teníem una llista de vint temes», explica Alías, «i hem triat una mica [les cançons] pels arranjaments que anaven sortint». Així, per exemple, «a “Macorina” —explica— estic amb el loopstation, em gravo i hi ha molts moments que me’n vaig cap a un món salvatge, allà on penso que el tema ho necessita». D’altres, com «Juan Charrasqueado», sonen sota un fons marcat de percussió i amb rampells decibèlics per part del guitarrista Careta.

També hi ha versions que apunten la cadència típica de la ranxera, com ara «Ella». Amb tot plegat, i des del més profund respecte i estima a Chavela Vargas, Celeste Alías confessa la voluntat de dir-hi la seva: «Quan canto em sento molt jo, i no fent com si fos la Chavela», diu, i afegeix, «no podia fer un projecte a on només cantés les ranxeres de manera tradicional, sinó que necessitava trencar una mica», és a dir, que «hi ha l’essència de la cançó, es reconeix el tema, però a la vegada hi ha molta llibertat a l’hora de triar la sonoritat, que potser és una mica neo». D’aquest estil, Alías i els seus companys en diuen «neoranxeres» i «boleros galàctics». És una manera de fer, «molt despullada», apunta Celeste, «amb Careta a la guitarra elèctrica i tota la pedalera, Oriol Roca a la bateria i jo a la veu», és a dir, amb tres músics versàtils que juguen amb sonoritats, textures i estructures.

Ara bé, no tot són versions d’autor, sinó que també hi ha peces com ara «La enorme distancia», que al disc sona a guitarra clàssica i veu, al mode més tradicional possible. «Hi ha els dos extrems: per exemple, un bolero com “Tú me acostumbraste” el fem tal com és», diu Celeste fent referència a una altra peça ortodoxa del repertori.

En aquesta línia, a cada concert, la cantant manresana busca a l’escola de música del lloc on actuen, una secció de vents. L’objectiu és interpretar «Tú me acostumbraste» amb un arranjament per a tres trompetistes de guàrdia. Al Barnasants hi haurà tres bufadors del Liceu i, a més, hi intervindrà a «Mi segundo amor» un cor de veus, alumnes també de l’escola del Raval. També sonarà una peça que no està al disc, «La llorona», a duet amb la mare de l’artista. «La llorona», per cert, és un dels talls del primer treball de Celeste Alías: La veu de la guitarra (Propaganda Pel Fet, 2011).

Més que un concert

Tranquila, a més d’un disc, és un concert-espectacle, amb dramatúrgia de Martí Torras i Sadurní Vergés, escenografia de Txema Rico i projeccions de Teo Campos i Feliciano GZ. Durant vora 90 minuts i, a través de cançons i interludis —textos recitats per la mateixa Celeste entre cançó i cançó—, es traça un recorregut conceptual basat tant en la personalitat de Chavela Vargas com en alguns dels temes més recurrents del seu univers.

«Un cant de llibertat, d’amor i de vida, una festa pels difunts, una celebració, de la vida i de la mort, d’una figura cabdal dins del món de la música popular». La cita pertany al full promocional del disc Tranquila i expressa el sentit més profund d’aquest treball i espectacle. Celeste Alías canta —diu— Chavela Vargas amb la mateixa intenció, amb el mateix esperit amb el qual interpreta els estàndards de les grans dames del jazz. Es pot establir alguna mena de vincle entre Chavela Vargas i les grans jazzwoman nord-americanes? «Aquestes dones feien el que fos per cantar; cantar era per elles com respirar», respon, i conclou: «A partir de la veu, ve tota la resta».

Més informació i venda d’entrades al web de Branasants.