Javier Olivares: “El públic d’El Ministerio del Tiempo és el mateix que mira Breaking Bad”

Dilluns 13 d’abril es va emetre l’últim episodi de la sèrie que està revolucionant el panorama de la ficció televisiva espanyola, El Ministerio del Tiempo. La sèrie explica com un ministeri secret s’encarrega de protegir la història d’Espanya a través d’un viatge en el temps. N’hem parlat amb un dels seus creadors, Javier Olivares, que aquest dijous 16 d’abril participa a la xerrada Pirateria i nou consum audiovisual al Claustre de l’Arts Santa Mònica les 18.30h.

Tatiana Pagà: A la sèrie trobem molts referents a altres obres com Regreso al futuro, Atrapado en el tiempo, Doctor Who, fins i tot Pulp Fiction. D’on sorgeixen aquests referents i per què els heu inclòs? En tens algun de favorit?

Javier Olivares: A veure, això de Pulp Fiction va ser cosa del director. El Ministerio del Tiempo fa alguna referència a Torchwood, un spin off de Doctor Who, encara que jo no crec que tingui molt a veure amb Doctor Who, només el concepte de sèrie pop. També hi ha referències al cine com Time after time de Nicholas Meyer. Però del que més hi ha és literatura, per exemple Las Puertas de Anubis de Tim Powels, que sempre ha sigut un llibre referencial. També hi ha un llibre de 1875 d’un escriptor espanyol, José Gómez de Arteche, que es titula Un soldado espanyol de veinte siglos que explica la història d’un soldat espanyol que es passa vint segles al camp de batalla. Com veus hi ha una barreja de moltes coses.

T. P: A part d’aquestes referències, explica’m com se us va ocórrer barrejar història, viatges en el temps, Espanya, un Ministeri… Com va sorgir el concepte?

J. O: Tot va sorgir ja fa 14 anys. Pablo i jo sempre dèiem “hauríem d’escriure alguna cosa de gènere fantàstic” i vam començar a ajuntar tot el que ens agradava. El primer que va pensar Pablo va ser la idea d’un ministeri, sobretot per barrejar allò fantàstic amb allò quotidià, els funcionaris, els problemes, les hores extra, etc. El que buscàvem era donar-li un toc berlanguià similar al cine espanyol dels cinquanta. A partir d’aquí se’ns va ocórrer això dels viatges pel temps, que evidentment implicaven la història, sobretot perquè des del principi ja ens vam plantejar que no es podria viatjar al futur. Ho vam concebre tot com si fóssim en un vaixell en què la proa és el present i tot allò que hi ha darrere és el passat, però el camí és el futur. Llavors ja ho teníem tot: fantasia, quotidianitat i història. El problema va ser que teníem molta feina i no ens hi vam posar fins després d’acabar la primera temporada d’Isabel, perquè a Pablo li havien diagnosticat ELA. Llavors ens vam centrar en això perquè Pablo tenia un desig molt gran per deixar-ho acabat. La sort va ser que a TVE els va encantar.

T. P: D’on ve la vostra passió per la història?

J. O: Pablo i jo de carrera som historiadors. Ens vam llicenciar en història de l’art. Jo, de fet, he sigut crític d’art abans de ser guionista. I s’ha de dir que tot guionista és argumentalista. Amb Isabel ja vam fer una sèrie d’història rigorosa, et parlo de la part de la qual en sóc responsable: la creació de la sèrie durant la primera temporada. El 95% de la sèrie està basat en bibliografia. Després vam fer Víctor Ros, que era una adaptació d’una novel·la de policies, però vam demanar a la cadena canviar-la d’època per poder fer la nostra aportació històrica. La novel·la de Jerónimo Tristante transcorre durant el període de 1880 i 1890, i nosaltres la vam canviar a 1895 per fer un paral·lelisme. Volíem que el públic entengués que l’Espanya de final de segle prèvia a la crisi de 1898 s’assemblava molt a l’Espanya actual. El tercer projecte on hem tocat la història ha estat El Ministerio del Tiempo i es tracta d’una fantasia històrica. Els fets històrics estan documentats, l’esperit de la història és el que contem, però també parlem de la història de la gent que no és famosa. És un concepte d’història de fantasia, amb elements molt lliures a nivell narratiu.

T. P: Esteu posant de moda la història d’Espanya…

J. O: Malgrat haver-se quadruplicat les visites a Viquipèdia de l’Empecinado, Lope de Vega, etc. Crec que més de parlar de posar de moda la història espanyola, diria que hem posat de moda el sentit de curiositat per allò cultural. Perquè nosaltres quan parlem de la història d’Espanya ho fem des d’un punt de vista irònic, de vegades amarg. Estem explicant la història mitjançant una aventura perquè ho vegi el major nombre de públic possible, però és la nostra visió de la història. No hem d’oblidar que El Ministerio del Tiempo és una sèrie pop, com ho és Doctor Who en el sentit que durant un mateix episodi pots citar Rosendo y Lope de Vega o Luís Aragonés y l’Empecinado. Jo crec que aquest és l’esperit de la sèrie, fer que per primer cop estiguin mesclats tots els sentits de la cultura pop amb la història.

T. P: A quin tipus de públic va dirigida la sèrie?

J. O: El meu germà, mentre escrivia, em va dir: “És la primera sèrie familiar que ens surt sense voler”. Jo sé de nens que miren la sèrie o famílies, aquesta sèrie la veu gent de moltes edats. El que passa, que és cert, és que ens dirigim al públic que té curiositat per la cultura. I aquesta curiositat no només sorgeix a una edat determinada, pot ser de molta gent i de moltes edats. Ara bé, si és per tots els públics, per què no liderem els audímetres d’audiència? Doncs, no ho sé, perquè estem dominant a la resta de llocs.

T. P: He vist a Twitter que sovint sou trending tòpic.

J. O: Sí, sí i no només a Twitter. Surto al carrer i una veïna em diu alguna cosa, vaig al centre a comprar tabac i el de l’estanc em comenta la sèrie, vaig un dia a l’escola i també en parlen. El més impactant no és sobresortir a les xarxes socials, el millor és que parlin bé de nosaltres. A Twitter és increïble, mai havia vist un fenomen on més del 80% dels comentaris siguin positius. Després, hi ha més dades, al web de TVE, hi ha una mitjana de més de 250.000 espectadors que consumeixen la sèrie els set dies després de l’emissió. Només a Espanya, som el més venut en vendes de sèries de televisió. A Amazon estem els primers en vendes de sèries de televisió i els sèptims dins l’apartat de cine. Fins i tot s’estan fent jocs de rol a les escoles per ensenyar història amb els nostres personatges, es fan còmics, relats curts, etc. Aquest fenomen m’ha superat completament, no m’esperava aquest ressò amb una sèrie. A Espanya, amb el tercer o quart capítol ja ho teníem i em sembla apassionant. El Ministerio del Tiempo ens està fent qüestionar com mesurem l’audiència en aquest país i si ho fem de manera correcta. Perquè el públic que mira El Ministerio del Tiempo és el mateix que mira Breaking Bad. És un públic que mira les sèries a l’ordinador. Aquest fenomen de sèrie implica un públic diferent, però gràcies a la resposta hem pogut renovar per una segona temporada. He de dir, però, que l’audiència del dia de l’estrena és més o menys igual que amb Víctor Ros, però a la pàgina web gairebé ho dupliquem.

T. P: Parla’ns de la productora Cliffhanger i dels teus orígens com a guionista.

J. O: Cliffhanger, la productora amb la qual hem gravat El Ministerio del Tiempo i que coproduïm Anaïs Schaaff, Abigail Schaaff i jo, té seu a Barcelona. Jo vinc de treballar amb sèries de TV3, com Infidels, Kubala Moreno i Manchón, que marquen molt la meva carrera, perquè a TV3, sobretot treballant amb Monica Terribas, em va deixar una llibertat que probablement em va fer créixer molt com a guionista. Ara he arribat a un punt en què o faig sèries d’una determinada manera o prefereixo quedar-me a casa escrivint una novel·la o el que sigui. Respectant tot tipus de sèries, és clar, però jo faig sèries per explicar allò que sento i allò que m’emociona. I crec que així es creen les sèries amb identitat.

T. P: Parlant d’altres sèries com Infidels que duren uns 40 minuts per capítol, creus que el format de El Ministerio del Tiempo (70 minuts) és massa llarg?

J. O: Nosaltres volíem fer capítols de 60 minuts i vam estar a punt d’aconseguir-ho. Però al final vam haver de tornar a fer-los de 70 minuts. En realitat a mi la mesura de 40 minuts em sembla poc. Si t’adones, totes les sèries d’HBO, AMC, Netflix, BBC, duren més o menys entre 55 i 60 minuts. Jo crec que la mesura perfecta és aquesta. Ni els 40 americans estàndard ni els 70 espanyols.

T. P: El Ministerio del Tiempo és una sèrie molt completa, els decorats, les referències històriques, personatges diferents a cada capítol. Com ho feu? Com és el procés d’escriptura i el treball posterior? Quant de temps costa escriure el guió d’un sol capítol?

J. O: Primer escrivim. Després ve la part de producció, parlar amb el director de la sèrie, Marc Vigil, triar com volem que es faci tot, quin estil volem, llavors ell comença a pensar, també comença a crear a la seva manera, tria al seu equip i anem dialogant entre direcció i guió. Després nosaltres el que vam fer durant aquesta temporada, i que m’agradaria tornar a fer a la segona, és dedicar dues setmanes al càsting dels quatre o cinc primers capítols. De manera que buscàvem els actors que volíem exactament. Si són nazis han de parlar alemany, si hi ha un americà dolent ha de tenir l’accent exacte. Tot això porta temps, un càsting i amb un bon director de càsting com ho és Amado Cruz que ens ha ajudat molt.

El temps d’escriure els guions, al final se’ns va barrejar amb la producció i anàvem més lents i més o menys fèiem un guió al mes, però el temps normal són dos guions al mes. Normalment es farien en equips de dos guionistes, amb els quals jo treballaria en l’escaleta prèvia i en les revisions dels capítols. En aquesta segona temporada serà així. A la primera era impossible, perquè la sèrie era el somni del meu germà Pablo, però clar ell no es podia comunicar, i això ha sigut molt dur perquè no podies dialogar amb algú amb qui era absolutament necessari parlar. Pablo va escriure els dos primers capítols, després jo els vaig editar i després va escriure el cinquè, el del Guernica, tres setmanes abans de morir.

T. P: El del Guernica és un capítol molt emotiu …

J. O: És increïble, el meu germà escrivia els guions amb un ratolí ocular. Lletra per lletra. Jo sempre ho revisava, però clar el meu objectiu era que les línies del meu germà no es toquessin perquè eren els últims guions de la seva vida. I així, i amb l’ajuda de TVE hem aconseguit capítols tan peculiars com el de Lope de Vega o el primer, que és un pilot completament inusual en la història de la ficció espanyola. El del Guernica era un capítol d’una emotivitat i una positivitat increïble, malgrat que ho estava escrivint algú que sabia que s’estava morint, traspassa la pantalla. En la primera temporada, no hem pogut treballar en equip perquè no tocava, perquè jo havia de defensar la creativitat de Pablo.

T. P: I quant de temps costa gravar un episodi?

J. O: Vam començar a rodar el 20 d’octubre i el 17 de febrer ja estava gravat. La mitjana de cada episodi era de més o menys deu dies. De vegades anàvem tan ràpid que havíem d’escriure escenes extra per arribar al temps que ens demanava la cadena, perquè no hi arribàvem.

T. P: Continuareu fent que cada capítol es tanqui un problema o una trama?

J. O: Sí, potser farem capítols dobles, però continuarem igual com fins ara. Crec que cal donar a l’espectador el plaer del capítol acabat, tal com fan a Doctor Who o Torchwood. Continuarem barrejant capítols amb personatges històrics, moments històrics i seguint el desenvolupament dels personatges, perquè si a cada capítol haguéssim de conèixer un personatge històric acabaríem semblant un sketch i arribaria un punt en què se’ns acabaria la gràcia. De moment intentem fer veure al públic que, com ja passa a altres sèries, en aquesta no hi ha un dolent dolentíssim o un bo boníssim. Tots tenen el seu protagonisme i tots tenen el seu costat fosc i les seves mentides. Ens agrada barrejar la comèdia amb el drama emocional i el gènere d’aventures.

T. P: Ara parlem dels viatges pel temps, de vegades poden crear una mica de paranoia. Es pot canviar el futur dels personatges? Quines són les normes del joc?

J. O: És veritat que de vegades poden crear paranoia, però sempre hi ha truc. A qualsevol sèrie o pel·lícula famosa, veuràs que són codis que s’han plantejat abans. I hi ha vegades que es pot canviar el destí, però d’altres que no. Nosaltres no considerem necessari explicar ni tècnicament ni científicament res, perquè el que ens importa és prendre l’excusa dels viatges en el temps per desenvolupar els personatges. Però és cert que hi ha una tradició de tornar al passat a la literatura, ja ho va fer Mark Twain amb Un ianqui a la cort del Rei Artús o a la cultura jueva el fet de viatjar al passat per veure els teus errors i no tornar-los a cometre. Hi ha una línia cultural que ens ha portat a triar aquest tema. Però tampoc volem tornar boja la gent.

T. P: Creus que El Ministerio del Tiempo marcarà un abans i un després en les sèries espanyoles?

J. O: No en tinc ni idea, el que sí que es plantejarà segur és la manera de mesurar l’audiència. I probablement marcarà un abans i un després en el sentit del fenomen fan. Sempre hi ha hagut molt bones sèries abans que arribessin les privades. Curro Jiménez o Los gozos y las sombras eren sèries fresques, millors fins i tot que sèries que es fan ara. També es van fer 7 Vidas, Cuéntame, que les primeres temporades eren magnífiques, Desaparecida o Crematorio. Hi ha molt bones sèries espanyoles. Per tant, em mosqueja quan la gent parla malament de les sèries espanyoles perquè hi ha professionals que saben fer les coses molt bé. El problema és que quan tothom diu això, cal analitzar per què. Potser hi ha algun motiu i podem corregir alguna cosa per millorar la ficció espanyola.

T. P: Hi haurà alguna novetat a la segona temporada? Repartiment, canvis d’argument…

J. O: No ho sé perquè de moment hi ha moltes ofertes respecte actors, redactors, directors i equip tècnic. Però en un principi la meva idea és que no hi hagi variacions.