Àlex Ollé, del fang del carrer amb la Fura dels Baus a l’Olimp operístic

El director de La Fura dels Baus emprèn un 2013  farcit de projectes. Àlex Ollé estrena any a la Sidney Opera amb la première mundial del seu primer Verdi, Un ballo in maschera, on se centre en el sentit polític de la peça.

La primavera li arribarà a França, per estrenar a l’Opéra de Lyon el doble programa Il prigioniero /Erwartung, una proposta de música dodecafònica amb què s’endinsa a la ment. Al juny dirigirà un altre Verdi, juntament amb Carlus Padrisa, Aida, per inaugurar el festival del centenari de l’Arena di Verona. Alguns dels seus muntatges més celebrats, como Le Grand Macabre o Quartet continuen de gira internacional. D’aquells espectacles de carrer de La Fura als grans coliseus operístics d’arreu del món han passat més de 30 anys d’intensa carrera artística teatral i operística, sense oblidar els macro espectacles marca de la casa.

Mirant la seva agenda i amb la situació actual vostè és un privilegiat.

Sí i en sóc conscient. Però bé, és fruit de 33 anys de trajectòria. Des del principi vam sortir a fora, vam crear un circuit i ara ens va a favor. Hem invertit, de vegades viatjant a molts llocs sense gairebé beneficis. I ara també ho estem fent, per exemple a la Xina.

¿La Fura se’n va a Orient?

-Ja vam fer Windows of the city  amb Carlus Padrissa, l’espectacle temàtic de l’Exposició Universal de Xangai 2010. Aquí gairebé no va sortir, però nosaltres estàvem al·lucinats en ser escollits. Imagina’t, nosaltres, amb els milions que són ells. No ens ho podíem ni creure, va ser l’hòstia. Ara altres companys de La Fura como Pere Tantinyà o Pep Gatell estan allà invertint, i bé, cobrint costos però conscients que és una aposta de futur.

Segur que els polítics van estar contents, perquè aquí sempre es parla de la internacionalització de la cultura catalana.

Doncs no, no va passar res. No sé fins a quin punt des d’una visió de política cultural s’hauria pogut aprofitar des de les institucions i establir lligams amb la Xina, no ho sé. Però als polítics no els va interessar.

Potser perquè va bé fer el discurs de la internacionalització per tapar que aquí no s’aposta en ferm per la cultura. La teva carrera i la de La Fura estan fora. Com veus la situació d’aquí?

Sí, estem totalment a l’estranger. La situació és lamentable, no només en cultura sinó en general. Tenim una classe política nefasta, sense cap visió de futur, en aquest sentit ho veig malament. Però no sé fins a quin punt pot succeir el que va passar durant el postfranquisme.

¿Per què?

Quan vam crear La Fura dels Baus en 1979, d’alguna manera hi havia un desert cultural, sí que existia evidentment teatre polític i reivindicació, però nosaltres vam ser com una ampolla de cava sacsejada, volíem trencar amb el que es feia i explorar. Teníem la voluntat de pervertir i en certa manera ens vam convertir en revulsiu.

Pot passar ara amb altra gent?

Amb el descens dels pressupostos i l’IVA igual es genera un futur pròxim amb gent que va endavant amb la imaginació. Hi haurà artistes que treballaran pel seu compte, com férem nosaltres, ajuntant-nos i formant una companyia independent sense cap suport. La gent si no els paguen un sou de la tele, el teatre o l’empresa de torn doncs haurà d’espavilar-se.

Vist així fins i tot sonaria bé

No, es per buscar-li alguna cosa en positiu. De vegades si hi ha acció es provoca la reacció. Desitjo que passi, que es generi molta creativitat. La llàstima és que no vagi acompanyat de les institucions que haurien d’adonar-se que no es tracta d’una qüestió de diners.

No?

Clar que no, fixa’t en Barcelona. Només amb que cedissin algun dels espais tancats que té l’ajuntament per poder ser autogestionat això ja seria fer planter. El que és intolerable és que hi hagi companyies que fem 30 anys però darrera hi ha qui no en pot complir dos ni tres. S’han de facilitar les coses, i això no és diner. S’ha fet una política nefasta de cara al futur, perquè s’ha invertit en pedra, en contenidors i no en idees, però aquests espais tenen unes despeses fixes que ofeguen el fet de posar diners per a crear. Ara no es tracta de diners, sinó de voluntat, que no la tenen.

El noto bastant crític. Aquesta actitud és la que ha adoptat també en el seu primer Verdi perquè a la seva proposta la història d’amor és molt secundària. Cert?

De Un ballo in maschera m’ha interessat la part política, perquè he trobat una peça on puc adquirir cert compromís, fins i tot donar-li actualitat. També pel posicionament vital de Verdi, compromès amb el Risorgimiento. En aquesta concretament fa una crítica a les monarquies absolutistes, a més que li van censurar. Es una obra que molts cops se centra només en la història d’amor. Jo no la descarto, perquè hi ha un moment en què la parella es treu la màscara fet que per mi també és donar-li un símbol a l’amor.

Però la resta de la peça van emmascarats

Clar, perquè el meu punt de partida és un futur pròxim. Arrenco de la situació actual per fer una mica el que plantejà Orwell a 1984,  pensant, si seguim així ¿on arribarem? Genero un espai típic d’arquitectura feixista o comunista, de ciment, com un gran búnquer.

Per tant et mires l’actualitat de manera crítica

Més que crítica és una mica de gènere fantàstic, com a 1984. La intenció és plantejar que si políticament les coses segueixen com ara poden tornar una sèrie de dictadures o règims populistes, bé només cal mirar Rússia o Egipte, camuflades sota l’aparença d’un sistema democràtic. D’aquí la màscara como a símbol de alienació durant tota l’obra, tots es tapen perquè ningú no diu la veritat.

Creus que l’òpera es un bon canal per llençar aquest missatge tenint en compte que sempre s’ha considerat un gènere burgés?

Segurament això es podria fer més bé amb un bon text, amb teatre. Jo jugo, d’alguna manera, no a generar una dramatúrgia paral·lela, sinó a donar-li una profunditat al tema, perquè puguis llegir entre línies, perquè la història en sí no m’atreia prou perquè està molt basada en la història d’amor.

I a Austràlia aquesta visió no els caurà tan lluny com a nosaltres Sidney?

Mai no em plantejo on estreno. No em condiciona res, parteixo de les meves inquietuds personals cap a la peça i la seva música i em deixo portar absolutament. Tot i que sóc conscient que el públic de Sidney, per les dues vegades que hi he estat, està acostumat a propostes més clàssiques o conservadores estèticament parlant. No sé com anirà però no em preocupa gens.

Ets el primer director català que estrena a Austràlia

És fruit d’haver estat fa tres anys amb Le Gran Macabre en el 50è Festival d’Adelaida. El director és un amant de Ligeti, va sentir parlar de la peça i va voler obrir el festival amb nosaltres. Allí vaig conèixer al director artístic d’Opera Australia, organisme privat amb suport públic que gestiona tota l’òpera, no únicament la de Sidney.

Llavor la cosa és, vas de gira, funciona y després t’encarreguen una producció

Més o menys, bé, també m’ha passat a Lyon, Brussel·les i Milà. Si allò que fa té èxit després el director d’aquell espai vol tornar a treballar amb tu. Sobretot a partir de El Gran Macabre, és a dir, del 2009, perquè fins llavors sempre he treballat amb Carlus, des de la cerimònia dels Jocs, hem fet carrera professional conjunta tant en teatre amb XXX, amb la pel·lícula Fausto 5.0, com en òpera.

Diguem que la vostra benedicció operística és Salzburg estrenant La damnation de Faust

Bé, vam tenir un gran èxit de crítica i públic, gràcies a la invitació al festival per part de Gerard Mortier que, per casualitat, va veure la nostra primera òpera L’Atlàntida i encara que l’obra musical en sí no li va entusiasmar gaire sí que li va interessar la direcció de Carlus i meva, perquè més que una òpera és una cantata escènica i és molt difícil de muntar. Mortier ens va dir que l’havia sorprès molt el nostre treball i que veia un gran potencial en nosaltres, per això ens va convidar a Salzburg.

I la Fura que va començar al carrer salta als coliseus operístics

Crec que la pròpia estètica i l’univers  visual de La Fura dels Baus encaixa molt bé a l’òpera. Per exemple l’ús del públic movent-se a les nostres obres fureres l’hem traslladat al cor de l’òpera. A les Olimpíades vam adquirir experiència movent 3.500 persones. Se’ns dóna bé el moviment de masses i a l’òpera hi ha grans cors, i has de saber moure’ls. Teníem des de l’inici l’experiència directa amb el públic i el màster de les Olimpíades. Respecte la música als nostres espectacles furers no hi havia text, però sí una dramatúrgia musical, un ritme, i en òpera ens va ser fàcil deixar-nos portar per la música, ser conscients que els moments musicals eren bons per fer grans moviments i les àries, per exemple, tractar-les més delicadament.

Com a director d’actors, és molt complicat dirigir una estrella operística?

Cada cop estan més acostumats. Sí que alguna vegada m’he trobat amb una mica de divisme d’algú però depèn molt de com els tractis, si tens clar què vols, com transmetre-ho i com els motives. Molts cops el problema és que a aquests cantants se’ls han donat poques pautes o se’ls ha tingut massa respecte i han fet el que han volgut. Com nosaltres veníem del teatre no teníem aquest respecte excessiu, no n’érem conscients, igual que quan Mortier ens convidà a Salzburg no sabíem qui era ni que hi havia un festival d’òpera. Ell ens va venir a saludar al final i estàvem ocupats. Li vam dir que era mal moment però d’acord, si vols quedem a tal bar després. Imagina’t. Nosaltres el que hem aportat és espontaneïtat i amb el tracte amb els cantants això ens ha anat bé, no tenir-los por els descol·locava d’alguna manera.

Y amb el cor també? Perquè és més rígid

També, però és més complicat per treballar que amb els solistes. El cor és la part negativa de la paraula i alguns fan mal a la resta, perquè hi ha gent que porta molts anys, està cremada, no vol fer res, no els interessa res. Aquí el treball de motivació és doble, però també, no sé, com, fem coses que altres directors no aconsegueixen jo crec que justament per aquesta ingenuïtat. Ara què passa,  que tenim un nom i una fama i quan arribem a un lloc tenen ganes de treballar amb nosaltres.

Per tant la teva carrera continuarà a l’òpera

M’hi trobo còmode i cada cop m’agrada i n’entenc més. És un mitjà que desconeixia totalment quan vam començar, i encara em costa, no em resulta fàcil. Com en tot quan ho coneixes ho estimes i l’òpera de seguida te l’estimes perquè una mica reuneix allò que nosaltres buscàvem amb La Fura, un espectacle total de sensacions. Després dels anys descobrim que aquest concepte ja l’havia inventat el senyor Wagner. Quan en una òpera tot conflueix en una mateixa direcció i aconsegueix aquesta fusió de totes les disciplines és brutal, realment emocionant, el que passa és que és difícil.

Aquest any no pares d’estrenar i al març estaràs a Lyon. Com va amb el sistema dodecafònic?

A mi la música contemporània em costa molt més d’entrada, suposo que perquè no tinc l’oïda acostumada. Però vaig fer una immersió a Ligeti amb Le Grand Macabre i em va encantar.

Al Ballo apostes por una visió social, col·lectiva però a Il prigioniero /Erwartung et centres en l’individu?

Tracto l’exploració de la ment.

Això és molt ambiciós

Sí es molt complicat. A Erwartung de Schoenberg és més fàcil perquè està molt clar que és el món mental d’una dona que va passant per molts estadis, té tocs de psicoanàlisi. A més hem generat un espai que ajuda molt, és un cercle mòbil sense principi ni fi, facilita explicar com busca el seu amant i què li passa a ella. Es troba enmig de dues projeccions, ella queda entre les imatges i genera un espai mental.

¿I Il prigioniero de Dallapicola?

És el més difícil. Feia anys que no em trobava amb una cosa així. És un gran repte perquè té una dramatúrgia molt concreta, parla de Flandes, dels indigents, de la Inquisició. Sempre s’ha representat de manera molt clàssica, ell a la presó lligat, amb el sacerdot, el carceller. Jo vull sortir d’això, fugir i conduir-lo al món mental, como a Erwartung evitant-li la interacció amb els personatges que apareixen.

Què aportes aquí?

El meu objectiu és portar-lo a l’espai mental i veure un individu no torturat per la Inquisició, sinó per ell mateix i el carceller pot emular la figura del pare, el poder o simplement el pànic a l’exterior, a la societat.

Un programa doble ja el vas fer abans amb Diari d’un desconegut / El castell de Barbablava

Una molt bona experiència. Allí vam abordar les peces parlant a totes dues d’una relació de parella, però temàticament no les vam voler portar al mateix nivell. Y ara sí i  aquesta és la dificultat amb què em trobo, perquè no sempre durant els processos creatius allò que has treballat a la taula després, quan estàs a escena, sorgeix. I clar, apareix la crisi creativa.

En aquest treball tan col·lectiu igual és una crisi més fàcil de portar. Tu normalment  treballes amb el mateix grup

Quan dirigeixo sol amb escenografia sempre treballo amb Alfons Flores, que és veritablement un escenògraf, ho ha viscut des de petit, és pur ofici. Amb el Carlus treballem amb Roland Olbeter que és més artista, més d’inventar maquinària. Jo estic acostumat a treballar en equip amb La Fura i bona part del nostre èxit són els col·laboradors. Igual amb Lluc Castells per al vestuari. Jo dono el punt de partida, de vegades són idees o conceptes, o una imatge i de seguida ens posem a treballar junts. Altres directors prefereixen donar-ho tot fet, jo no. No entenc la creació sense fricció, m’agrada proposar alguna cosa i debatre perquè em porta a fer una feina de reafirmar-me amb la meva idea o no, reconèixer que és un error.

Aquest any treballes Verdi per primera vegada amb el Ballo però també amb Aida

Un dels atractius d’Aida, que és l’òpera que més es representa tot i que no ho entenc perquè no em sembla la millor de Verdi musicalment i com a dramatúrgia em resulta menor però és així, és que en el moment de la seva creació existeix aquella fascinació per l’exotisme, per Egipte i també pel progrés, les grans construccions, el canal de Suez. Per això sempre s’ha fet d’una manera molt fastuosa i espectacular i això i ha donat una mena d’aura superior a la peça que en realitat no té.

¿Quina és llavors la vostra aposta com a Fura?

Apostem per l’espectacularitat, como als macro espectacles de carrer, pots donar contingut però no dramatúrgia complexa, perquè llavors no funciona i a més perquè no és el que vol veure el públic.

La direcció és amb Padrissa i inaugureu el centenari de l’Arena di Verona

Sí. Pensa que abans a Verona Aida es feia amb elefants, camells i altres animals a escena, nosaltres ho farem amb animals mecanitzats dissenyats per Roland, sumant-nos a aquesta tradició. Ja que estem a l’Arena amb un aforament entre 15 i 20 mil espectadors volem que la gent s’ho passi bé.

Semblaria més un dels vostres macro espectacles

Com a les Olimpíades volem fer un gran espectacle. Generem una escenografia de grans proporcions, un desert de dos mil metres quadrats. Partim del fet que totes les representacions que es fan a l’Arena estan limitades i condicionades perquè no és un teatre, el nostre repte és transformar l’espai. Quan entra el públic no hi ha res, dues grues al centre només i a partir d’uns inflables a mesura que avança l’obra creem un desert. Després de la marxa triomfal, quan l’exèrcit arriba victoriós amb el tresor, aquest són unes peces platejades amb què es construirà una central energètica solar en directe, amb el risc que comporta. Després té un joc escènic que la central es converteix amb tomba pels dos amants i també omplirem l’espai amb aigua per a recrear el Nil.

Sembla impossible portar-lo de gira, però algun dels altres muntatges vindrà a Barcelona o Madrid?

Lamentablement per ara no, i això en òpera són anys perquè ja saps que es programa  amb molta antelació.