Parking Shakespeare: Treballs d’amor perduts

Tothom ho hauria de saber: Al nostre país tenim una gent que cada estiu fa Shakespeare a l’aire lliure, gratis, sense escenografia, sense il·luminació, sense equipament de so, i el que és més important, sense cap por.

Aquest és el quart any que la companyia de teatre Parking Shakespeare aconsegueix el que d’entrada sembla impossible: per començar, portar a escena textos del clàssic entre els clàssics, amb multitud de personatges, constants canvis d’escenari i llenguatge complex i recargolat.

I per continuar, fer-ho gratuïtament i amb gran (i creixent) èxit de públic.

Des que es va inaugurar el projecte ara fa quatre anys, la gent de Parking Shakespeare, amb el manresà Pep Garcia-Pascual al capdavant,  ha estrenat l’Amansiment de la fúria (2009), La comèdia dels errors (2010), Somni d’una nit d’estiu (2011) i Treballs d’amor perduts (2012), que tancava temporada ara fa una setmana a la Fira de teatre de carrer de Tàrrega.

La proposta conserva des dels inicis els mateixos integrants i la mateixa filosofia, però cada temporada estrena director. Aquest any ha estat Marilia Samper qui s’ha posat al capdavant d’un projecte que, com tots els que valen la pena, és una autèntica bogeria: dirigir una comèdia de més de quatre-cents anys d’antiguitat, en un escenari a 360 graus i sense més suport tècnic que els cossos i les veus dels actors.

Una hora abans que comenci l’espectacle, ja hi ha gent asseguda a terra formant un cercle. Quatre punts de la circumferència han de quedar oberts per a l’entrada i sortida dels actors. No estan acotats amb cap element escenogràfic, ni tan sols estan marcats al terra, però l’encarregada de producció ha avisat els primers en seure i la directriu ha anat passant dels que ja porten una estona als que acaben d’arribar. La gent s’apinya encara una miqueta més per respectar les quatre portes invisibles; és el públic mateix qui delimita l’espai escènic.

Però de fet, tant és: els actors apareixen de ves a saber on, d’enlloc, de tot arreu, i de cop ja són al centre de la plaça. L’espectacle acaba de començar.

Treballs d’amor perduts és una de les primeres comèdies que va escriure William Shakespeare; la va escriure el 1592, fa quatre-cents-vint anys. L’espectacle dura vuitanta minuts, i la gent, asseguda a terra, els que han tingut sort a l’ombra i els que n’han tingut menys a ple sol, se’l beu sencer com si fos aigua, sense respirar.

Paraules escrites fa cinc segles reviuen davant nostre, i el que és millor, ens fan riure. I el que és encara millor, ens fan riure de com som de maldestres, de com som avui igual de maldestres que fa quatre-cents-vint anys, perquè al cap i a la fi, en qüestió de relacions sentimentals no hem avançat gaire des del segle XVI…

Tot i això, és precisament en la poca vigència del conflicte que viuen els personatges on podria fer aigües l’equació: encara que els protagonistes ens siguin propers, encara que ens hi reconeguem, encara que tots portin ulleres de pasta i s’enviin missatges de text, ens costa moltíssim veure un autèntic problema en haver d’infringir un jurament, que és la trama principal de l’obra i el que desencadena tota l’acció. Per molt que ens puguem veure reflectits en els personatges, ens costarà molt participar del patiment per un fet avui tan nimi com haver de faltar a la seva paraula…tot i que no ens quedi clar si això és un problema de l’època en què es va escriure l’obra o de la nostra…

Però el més estrany de tot és que, en realitat, ens importa poc. Com el to és lleuger, el gran conflicte tampoc no és tan gran. I sembla clar que l’objectiu és passar-s’ho bé, tant ells com nosaltres. El text s’entén, el ritme no baixa, els personatges es posen el públic a la butxaca…i l’equació funciona, tot i tractar d’un problema que no podem veure com a tal. Succeeix el miracle: l’obra agrada i molt, la comèdia de 1592 diverteix el públic de 2012. I en aquest cas no fa falta més.

És per això que penso que Parking Shakespeare són un exemple. És cert que són una rara avis entre les companyies de teatre de casa nostra… però també són un exemple a l’hora d’aprendre a perdre el respecte. El respecte als escenaris nus, als espectadors propers, als textos difícils i als grans autors. El respecte a allò que diuen que ens queda gran o que ens queda lluny o que no es pot fer. El respecte que no és respecte, sinó una mica de por mal entensa.

És per això que penso Parking Shakespeare és un exemple fantàstic de com “perdre el respecte”, però en el millor dels sentits possibles.

Twitter Raquel Loscos: @frilancejant

Blog: Sobreactuar