Pep Tosar torna amb El Mestre i Margarita de Bulgàkov

El mestre i Margarita reapareix després de nou anys de cocció intel·lectual de Pep Tosar, en un Teatre Municipal de Salt ple de gom a gom, i no deixa ningú indiferent. Butaques ocupades per l’expectació, pels dubtes, pels nervis...

Sense pèls, així és com agraden, tant als gats com als espectadors.

El mestre i Margarita reapareix després de nou anys de cocció intel·lectual de Pep Tosar, en un Teatre Municipal de Salt ple de gom a gom, i no deixa ningú indiferent. Butaques ocupades per l’expectació, pels dubtes, pels nervis, i fins i tot potser per la por de perdre el fil en algun moment degut a la complexitat de la trama ideada pel rus Mikhaïl Bulgàkov. Al sortir, però, havia valgut la pena.

Mikhaïl Bulgàkov no es podia haver imaginat, o potser sí, vés a saber, que vuitanta anys més tard la seva obra, esdevinguda gran, seria reinterpretada i posada en escena d’una manera tan o més punyent que la que ell havia ideat. Llavors es criticava un règim, una manera de fer dels que manaven. Aquest divendres, però, l’objecte no varen ser només “els de dalt”, sinó que també, en certa manera, tots nosaltres. Actualment tothom opina, i és que de coses per criticar i comentar no ens en falten. Ara bé, satiritzar amb èxit el que t’envolta avui dia mitjançant una novel·la escrita gairebé un segle enrere, la qual ha estat considerada una de les millors obres de la literatura russa del segle xx, és tot un mèrit.

No he llegit la novel·la de Bulgàkov, ni tampoc vaig ser, l’any 2003, a la representació que se’n va fer durant el Festival Grec de Barcelona. Espero sàpiguen disculpar la meva joventut. De totes maneres, aquells passats no són el que vam veure en aquesta darrera estrena de l’obra. Divendres, tot estava ple de present.

S’aixeca el teló. Un piano, una butaca, dos bancs, i un mirall. Quatre actrius, sis actors, i més d’una vintena de personatges. Resultat: Un escenari més que ple. Comença l’acció introduïda per uns versos del Faust de Goethe. La Barcelona actual de 2012. Dos personatges discuteixen i argumenten la inexistència de Déu: Són el jove poeta i dramaturg Andreu Lató (Òscar Muñoz), i Enric Granados (Òscar Molina), no el compositor sinó el vicepresident del màxim òrgan teatral públic, el CNT (Centre Nacional de Teatre). Apareix Voland, el diable (Fermí Reixach). I comença “l’embolica que fa fort”.

Un argument principal, que n’aixopluga de secundaris, ens mostra com el diable i el seu peculiar seguici format per Behemont, l’home-gat/gat-home (David Anguera), i la polifacètica i sorprenent Assassela (Alba Sarraute), es passegen sense perdre l’elegància i l’humor per la nostra Barcelona, tot revolucionant-ne els seus habitants i provocant situacions certament surrealistes. Els fils argumentals entrellaçats narraran dues històries. La primera, una història d’amor, i de lluita per la veritat, entre el Mestre (Pep Tosar) i Margarita (Maria Lanau). I la segona, els fets reals entre Ponç Pilat (Xavi Frau) i Jesús de Natzaret (Evelyn Arévalo).

Tot plegat, aquestes anades i vingudes, els malentesos provocats per Voland dins les oficines del CNT i a tota Barcelona, crea un ritme accelerat que s’endú l’espectador a dalt de l’escenari, i ja no el deixarà tornar-ne a baixar fins el final. Una petita esquerda en la constància rítmica, però, la podríem trobar en els viatges al passat, durant les representacions de la història de Ponç Pilat, i el relat de l’amor entre el Mestre i Margarita. La seva brevetat però, no els dóna rellevància. I és que un majoritari tant per cent de l’obra els avala.

La música? Piano, clarinet, saxo, guitarra, triangle, pal de pluja, violí, veus… Fet a mida. L’escenificació? Amunt, avall, coreografies, rotllanes, salts, piruetes… Sense parar. I el gat? Quin gat! Encantador i cruel a la vegada, fins i tot en deixa algun sense llengua. I cauen bitllets de cinc-cents euros del sostre! Les imatges projectades sobre un tul situat al prosceni, què ben trobades. Els nuus, encertats. Quina elegància, quin glamur en el ball de primavera sota la lluna plena de Voland. Quins convidats més fantàstics. Quina gran sàtira burlesca encobreixen tots aquests entreteniments!

En clau de conte fantàstic i a la vegada d’història real, a El Mestre i Margarita es qüestiona tot. Se satiritza, es critica, es posa de relleu, es manifesta o es fa burla de la crisi econòmica i social, de les injustícies en el model de teatre públic actual, del comportament humà deshumanitzat, de la política, de l’avarícia, de la mentida. Tot allò que som ara i allò que hem sigut, ho trobem aquí, en aquesta adaptació de l’obra de Mikhaïl Bulgàkov. I ens fa pensar. “Clínica Ca Lacansu”? “CNT”? El Trambaix? I per què Margarita? etc. Algunes d’aquestes preguntes llençades al públic des de l’escenari, troben resposta en la tradició literària europea i la de l’autor, altres, en la de qui les vulgui entendre. Pep Tosar doncs, tot seguint Bulgàkov, pretén treure a la llum, desemmascarar algunes veritats socials que alguns potser ja ens ensumàvem.

El Mestre i Margarita, un reflex curiós i interessant d’això que en diem “el nostre món” o “el món de només alguns”. Esperem que ben aviat trobin sala on instal·lar-se, i així més espectadors puguin gaudir d’aquest espectacle que no li manca res, i que està, senzillament, complet.

El Mestre i Margarita, de Mikhaïl Bulgàkov. Dirigit per Pep Tosar. Teatre Municipal de Salt, 16 de novembre de 2012. Temporada Alta.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació