Manuel de Pedrolo. El temps que no passa

Potser la millor manera de deixar aquest 2017, que desembocarà en l’Any Manuel de Pedrolo sigui començar a re-descobrir-lo. I potser no hi pugui haver una millor manera de fer-ho que recobrant una de les seves obres menys desconegudes, la tetralogia La terra prohibida, que publicà la tristament desapareguda Editorial Laia ara fa quaranta anys, el 1977, i que ara resulta quasi impossible de trobar.

Per fortuna, Editorial Comanegra ha decidit avançar-se a la tan imprescindible commemoració pedroliana reeditant-la en dos volums, el primer dels quals, La terra prohibida, Volum I, ja podem trobar a les nostres llibreries, amb un molt interessant pròleg de la ja enyorada Patricia Gabancho. Inclou les dues primeres novel·les del cicle, Les portes del passat i Les paraules dels botxins, on se’ns presenten els protagonistes, que se’ns aniran fent tan i tan familiars.

Familiars, en primer lloc, perquè l’escriptor de l’Aranyó ens els els fa tan propers com entranyables, perquè els atorga personalitat i vida, humanitat, però, també, en segon lloc —i, en aquest cas, hauríem d’afegir, per desgràcia— perquè, tot i haver estat escrites ara fa seixanta anys, en un 1957 que d’entrada no ens pot semblar més distant i allunyat de nosaltres, ens resulta del tot actual. No tan sols perquè ens parla de l’exili i de la presó sinó, sobretot, perquè l’estat espanyol que ens descriu és tan idèntic al que vivim (patim, més aviat) actualment que no ens podem sentir més identificats —de fet, segurament més que identificats, impel·lits, impel·lits a reaccionar.

Tant és així que n’hi hauria ben bé prou amb canviar “tretze anys” per “seixanta anys” en el paràgraf inicial de Les portes del passat —“Tot continuava igual i el temps, semblava, no havia alterat res a desgrat dels tretze anys transcorreguts. Ara manaven uns altres, i feia molt de temps que ocupaven el poder, però el carrer [i l’estat, afegeixo jo] era el mateix de sempre, intemporal i vagament retret”— per imaginar-nos que parla de l’actualitat.

Quan alguns afirmen, quasi per costum, per no dir, per mandra de constatar-ho, que Pedrolo no només escrivia massa de pressa —la qual cosa és innegable, i en ocasions es nota— sinó que escrivia massa —una realitat que ell no tan sols admetia, forçat per les circumstàncies, per la necessitat de salvar-nos els mots (i la literatura) sinó que ja proclamava (i pronosticava) al conte “El millor novel·lista del món”— i que això havia de repercutir, obligatòriament en les seves obres, farien bé de fixar-se en la cura i en l’atenció amb que les preparava i les redactava.

Si ho fessin, s’adonarien, per exemple, que no és pas casualitat que decidís començar el primer llibre, titulat precisament Les portes del passat, al portal d’un edifici, d’un edifici que havia tingut una importància cabdal abans d’haver d’exiliar-se com a conseqüència de la Guerra Civil. Un edifici on ni llavors ni ara —i aquí tampoc no hi ha cap casualitat ni cap fortuna de l’autor, sinó una obvia planificació, que té molt i molt en compte el sentit metafòric o simbòlic del que escriu, del que diu sense haver-ho de dir— no passarà del portal.

No avançarem, per descomptat, els motius pels quals no el traspassava llavors, malgrat que la seva parella sentimental vivia en aquella escala, ni tampoc els motius pels quals tampoc en el present no li caldrà en l’actualitat —això ho haurà de descobrir cada lector—, però sí volem deixar constància que la força i la petja que deixa aquest inici tan simbòlic en la novel·la és indeleble; que no únicament els autors existencialistes francesos o Franz Kafka sabien que una de les maneres més eficaces de retratar una realitat tan escàpola és recorrent al símbol.

I, sens dubte, si la terra és prohibida és, per una banda, perquè les portes del passat no es poden tornar a obrir, perquè els temps les ha closes per sempre més, però, també, per una altra banda, perquè, en un règim dictatorial i venjatiu, on els vencedors ni van perdonar ni perdonaran mai, ans al contrari, esperen la més mínima oportunitat per passar comptes amb els vençuts, haver tingut tancades les portes del passat suposa, inevitablement, tenir-les tancades en el present —i per sempre més.

I tenir-les tancades suposarà, més tard o més aviat, que haguem de caure en les mans —i, sobretot, en els punys i sota les botes— dels botxins. Dels botxins que se serviran de les paraules —i d’ací, de nou, l’encert del títol del segon llibre: Les paraules dels botxins— per sotmetre (i humiliar, per degradar-los a un estat infrahumà) els seus adversaris; per assegurar-se, fent ús de la raó de la força i no de la força de la raó, vencent altra vegada però no convencent, que els derrotats de la Guerra Civil segueixin tenint, per sempre més, prohibida la terra que van haver d’abandonar; per garantir que el derecho de conquista militar romangui inalterable.

En síntesi, se m’acudeixen poques maneres més adients d’acabar l’any i d’emprendre el nou que llegint aquesta tan poc coneguda com essencial obra pedroliana.