L’Orfe dels Zhao. La bondat retorna bondat

Els Premis Butaca de Teatre de Catalunya ha distingit el muntatge L’orfe del clan dels Zhao, que s’ha endut els sis Premis Butaca als quals estava nominat: millor muntatge, direcció, actor (Julio Manrique), actor de repartiment (Pablo Derqui), il·luminació (Pep Barcons) i vestuari (Berta Riera). Recuperem la crítica que en va fer a Núvol Alba C. Coll.

A l’antiga Xina dels Regnes Combatents, la família Zhao va ser exterminada en un acte de traïció. Després del suïcidi lleial dels seus progenitors, l’Orfe dels Zhao queda en mans del metge ambulant Chen Ying, que sacrificarà la seva propia voluntat per mantenir viva la sang del clan i fer possible la venjança.

La nova creació de La Perla 29 és la materialització d’un gran repte. No és fàcil per a un espectador occidental del segle XXI identificar-se amb uns personatges capaços d’immolar-se i sacrificar tot allò que estimen per deure i lleialtat. Segons el pensament de l’autor Ji Junxiang, cada acte implica una sèrie de conseqüències contra les quals no s’hi pot lluitar. L’univers sencer es conjura perquè tot fet sigui retornat al seu executor. Igual que els herois de Sòfocles, conscients de la seva desgràcia però incapaços de contradir la voluntat dels déus, Chen Ying es pregunta el perquè de la seva desgràcia, sent com una brasa de dolor dins seu i malgrat tot segueix endavant amb el pla, com mogut per un ens superior que posa cada peça al seu lloc. La mort no és la fi. És gràcies a ella que existeix la vida. És a causa de la sang vessada d’un infant que la d’un altre podrà bategar. És per la permanència constant de tot fenomen que no hi ha final. És per la consciència desperta dels vius que podran els morts romandre en pau.

La manca de referents no ha facilitat tampoc la posada en escena. Molt lluny del que hauria estat la forma original, Oriol Broggi ha articulat tota la seva sensibilitat i poesia entorn un espectacle magistral que no ens deixa indiferents. El director s’ha servit d’elements que li són propis i que ens recorden a anteriors realitzacions, com ara Incendis, i no únicament per la sorprenent disposició de la platea del teatre Romea. Essent difícil destacar-ne un per sobre dels altres, el treball dels actors és brillant. Amb l’emoció a flor de pell, aconsegueixen que l’espectador se summergeixi fàcilment en l’obra i acosten un text que podria quedar molt llunyà. Música, escenografia i interpretació s’entrelliguen com els espectres es fusionen amb els vius per crear una unitat de temps i d’espai.

Cal reconéixer també el valor que té treure a la llum una obra de tal magnitud, essent encara més important la necessitat de fer conéixer a Occident que la nostra no és la única manera d’entendre el món i la vida, que hi ha molt més enllà dels Balcans i que és tot un honor poder conèixer la filosofia ancestral d’una cultura que actualment ens és veïna.