La paraula del Senyor tanca el Jazz Festival de l’Estartit

“Ja em puc morir”. Això va proferir una veu anònima del públic. Per suposat, no manifestava cap tendència suïcida, sinó que va utilitzar l’expressió per fer palesa la gran satisfacció (unànimement compartida per la resta d’espectadors) que van provocar les notes dels Golden Gate Quartet. Diumenge, els nord-americans van oferir un concert únic que va servir també per tancar la sisena edició del Jazz Festival de l’Estartit, una cita obligatòria per a melòmans.

El nivell musical que programa el festival és un factor de pes a tenir en compte. I, possiblement, el principal motiu del seu èxit. Però no és l’únic, perquè si una particularitat posseeix l’esdeveniment, és que els artistes es cobreixen amb una atmosfera màgica. Un ambient on el mar, les estrelles del firmament i les illes Medes són el teló de fons, i on la brisa estival escolta amb atenció els músics i, fins i tot, balla al seu compàs.

Així va succeir amb la parella formada per la trombonista i cantant Rita Payés i la guitarrista Elisabeth Roma (acompanyades per Magalí Datzira al contrabaix i Juan Rodríguez a la percussió), que van oferir un concert sensacional: el primer capítol d’un somni d’una nit d’estiu. Amb ritme de jazz, bossa nova i un estil original i fresc, mare i filla van meravellar el públic amb un recital jovial que va incloure clàssics com “Algo contigo” o “Drume negrita”. Dues generacions lligades per Imagina (2019), un disc entendridor que inclou tresors com “A Rita” o “A Senhorinha”.

La gent estava saciada amb el primer quartet. Però el segon plat va arribar igualment. I quina sort que vam tenir. The Golden Gate Quartet, institució absoluta del gòspel, fan justícia al seu nom i representen una porta a la música negra com a llenguatge universal. Frank Davis (tenor), Timothy Riley (tenor), Paul Brembly (tenor) i Terry Francis (baix), amb un trio de músics de fons que completen la família, van aportar una lliçó no només vocal, sinó també ètica, apel·lant el rebuig del racisme i les lluites entre races: «There’s only one race, the human one», predicava un dels components amb contundència entre “Change” i “Place in My Heart”, dos temes amb un clar missatge de justícia, amor i respecte.

Predicar és un bon terme per definir l’actuació de The Golden Gate Quartet. Les seves lletres estan carregades de contestació, i suposen una crida a la veu crítica, com ho demostren, per exemple, temes com “Working on the Building” o “The End of My Journey”. Per això, probablement, van arrencar el concert aconsellant al públic que deixés els mòbils de banda i, senzillament, gaudís de la música.

Referències bíbliques, lletres dedicades a Jesús o algunes històries de religió van ser també clares protagonistes de la vetllada. En són exemple temes com “Didn’t it Rain” o “Run On”. Però la delicadesa, la suavitat i la fragilitat d’un quartet que té més de 80 anys de vida (i que, per tant, ja formen part del saló de la fama de la música gòspel), van xocar contra la força, la joventut, l’optimisme vital i l’alegria que desprenien els seus músics. Els timbres i l’harmonia, resultants de la unió de quatre veus cantant com una sola, va enlluernar els espectadors. La polifonia perfecta. En un primer moment, vaig trobar a faltar els “amen” tan característics en aquesta música. Però, “oh Lord”, després vaig recordar que estava en un concert i no en una església evangelista de Nova Orleans.

No hi van faltar els clàssics com “Wayfaring Stranger”, “When the Saints Go Marchin’ In”, o els himnes del tall de “Nobody Knows the Trouble i’ve Seen” i “Down by the River Side”. Algun esquelet no va poder contenir la intensitat del ritme i es va animar a ballar al costat de l’escenari. No n’hi havia per menys. No acostumo a portar barret, però per Jesucrist juro que, en cas de tenir-lo aquella nit, me l’hauria tret amb molt de gust.