Ester Xargay, morir és ser infinitiu per sempre

«Tot muda de sentit / quan surt per la boca / i el mot és dit». Aquest és un dels versos que configuren Desintegrar-se, poemari amb què la transgressora poeta Ester Xargay ha guanyat el Premi de Poesia Rosa Leveroni – Cadaqués 2018. Un premi que any rere any enriqueix el seu prestigi sumant a la nòmina de guardonats plomes d’indiscutible finesa com Lluis Calvo, Sala-Valldaura, Jordi Julià, Victor Sunyol, Anna Montero, Dolors Miquel, Quim Curbet, Joan Duran o el traspassat Carles Hac Mor, entre altres. Aquest dilluns 29 d’abril Ester Xargay és la poeta convidada al cicle Dilluns de Poesia, a l’Arts Santa Mònica, a les 19h. Jordi Marrugat serà l’encarregat de presentar-la.

Nascuda a Sant Feliu de Guíxols (1960) i llicenciada en Història d’Art a la Universitat de Barcelona, es va criar a França i va tornar a Catalunya quan tenia 18 anys. Poeta, videoartista i agitadora cultural, també cultiva la novel·la, l’assaig i la traducció. Conrea sovint el gènere de l’acció poètica amb performances i happenings. Els àngels soterrats (1990) va ser el primer poemari amb què batejà la seva veu lírica. Entre l’àmplia producció literària destaquen el subtil Salflorvatge de l’any 2006 i Aürt, un llibre extraordinari, el 2009. Publica el celebrat Infinitius, el 2017, on, fent honor al títol, tots els verbs es presenten en infinitiu. En col·laboració de Carles Hac Mor, parella sentimental i literària, coescriuen Un pedrís de mil estones (1992), Epítom infranu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp) (1997) i Zooflèxia (el bestiari més veritable de tots) (2007). Així mateix, amb ell, ha traduït poesia de Raymond Queneau, els Pensaments de Blaise Pascal, i altres. Ha col·laborat en revistes com Reduccions, Barcelona Review i Núvol i ha participat en multitud de festivals de poesia. Va escriure guions per a BTV i amb el poeta Lluís Calvo signà, el 2013, el curtmetratge L’Edat de pedra.

A Desintegrar-se llegim una poesia totalment exempta d’afectació, instintiva, que rebutja la metàfora més ortodoxa i els feixucs adjectius sense perdre mai de vista la màxima segons la qual el llenguatge, per essència, sempre és metafòric: «calar foc als dogmes / atiar contradiccions / arborar teoremes». Així és com aviva un extens relat amb paraula molt tibada que agombola la veu. Un llenguatge que crea llenguatge. Desplega una àmplia i heterogènia mirada sense limitacions que, sens dubte, solidifica el discurs. «Il·lustrar-se amb l’absurd / lliure d’inconveniències / amb un riure ardent / la boca ben oberta / tot ensenyant les dents».

La mètrica, tècnicament impecable i amb gran varietat de registres, apuntala una refinada música de fons: «cada mot batega per si sol…és l’alè que el fa so i el món el fa ser». Experimenta la hibridació amb l’encaix de dues formes mètriques per construir-ne el que ella anomena el haiku ensextinat, la quinta essència de la sextina que, ja de per si, domina a la perfecció. Una clau de volta que ja havia abraçat anteriorment amb Haikus amb aires de sextina. La mixtura de diversos registres destil·la, per tant, un de nou. «Escac i mat a l’experiència».

Per haver estat concebuts i rimats entre el seny més escolàstic i la desraó més eixelebrada, molts dels poemes reclamen a crits una acció (una HACció!!): ser recitats en veu alta. Com bé diu la poeta, es tracta de poemes escrits per ser cantats o bé cridats a veu alçada -àdhuc alçurada-, en especial els de la darrera secció, més compromesos i amb caire de tribulació social.

Imaginant l’abstracte, Xargay rebla el sentit de l’axioma: l’art és artificial. Així transfereix mecanismes de creació interdisciplinaris de tal manera que sacseja amb comoditat la plàstica i la música en el seu dir. És en aquest sentit que Jordi Marrugat diu d’ella que «la poeta gosa jugar a convertir el poema en quadre, i viceversa».

A Desintegrar-se el llenguatge es tensa per, a partir de les tradicions, crear formes noves que s’empelten entre si, experimentar i explorar «l’ànima de la llengua». Juga i balla amb l’objectiu de subvertir la paraula recreant-se en l’absurd i en el contrasentit. «Al cor clos del silenci / preval una energia / que gesta l’infinit».

Ester Xargay és una poeta que ressitua la poesia dins l’art contemporani. Construeix qüestionant el seu propi sentit. Capgira el missatge fent veure que hi ha un motiu al qual s’arriba sense haver dit res, tot jugant amb una particular ironia no mancada de coherència. Una provocació.

Desintegrar-se, un poemari que dignifica un premi i consolida una veu molt viva i singular.

P.S.: És una llàstima que hem d’esperar tant de temps -gairebé un any!!- a veure impresa aquesta petita joia. Emplaço als organitzadors que resolguin aquesta estranya anomalia.