El sotstinent Susdit i la seva existència

Adesiara Editorial acaba de publicar El sotstinent Susdit, de Iuri Tiniànov (1894-1943), escriptor i teòric de la llengua i la literatura, i fundador de l’anomenat formalisme rus. El traductor Jaume Creus acompanya aquest relat amb una magnífica introducció que posa en antecedents al lector d’aquesta breu novel·la de Tiniànov.

Els lectors que coneguin la narrativa de Sergei Dovlàtov, un escriptor nascut el 1941 en la Rússia soviètica i mort 49 anys després a Nova York, trobaran en aquesta novel.la de Iuri Tiniànov uns trets que, pel que sembla, són força comuns en aquelles contrades, ja sigui que parlem de l’adolorida Santa Rússia dels tsars, o de la fosca etapa del règim soviètic. En ambdues s’hi esdevenen fets despòtics, tirànics, així com situacions arbitràries fins a l’absurd i pràctiques burocràtiques que semblen el conte de l’enfadós.

Si en la lectura de Dovlàtov un, una, no sap si riure o plorar, o totes dues coses alhora a causa de les situacions kafkianes que s’han d’empassar els protagonistes dels seus relats, una cosa ben semblant li esdevé en la lectura d’El sotstinent Susdit, de Tiniànov.

Per començar, el sotstinent Susdit pren existència mercès a l’error d’un escrivent principiant, alhora que, fruit de la mateixa imperícia d’aquest pipioli apressat a redactar l’ordre del dia del seu regiment, un tinent viu, en Siniukhàiev, és declarat oficialment mort. La cosa no hauria passat d’aquí si l’ordre del dia no hagués estat ratificat pel mateix emperador Pau I, el qual, en haver-se despertat malament de la migdiada, comença un dels seus episodis de gran còlera, temuts per tothom.

A l’ordre del dia hi ha escrit: “El sotstinent Susdit, Stiven, Ribin i Azantxéiev han estat nomenats…” L’emperador corregeix, ratlla algunes lletres i escriu al damunt: “El sotstinent Susdit a la guàrdia”. La resta del text passa sense objeccions. Però a partir d’aquest moment, l’inexistent sotstinent Susdit comença la seva existència fent la guàrdia. Existència que ningú no gosa interrompre, sempre complint ordres fins a la ‘mort’ del sotstinent a fi i efecte que no sigui descoberta per l’emperador la seva inexistència. El sotstinent passa així per totes les situacions més o menys habituals, relatades amb gràcia per Iuri Tiniànov: “Així fou enterrat el sotstinent Susdit, havent dut a terme tot el que es pot fer en la vida i ple d’aquestes coses: joventut, aventures amoroses, càstig, deportació, anys de servei, família, sobtat favor de l’emperador i fins enveja dels cortesans.”

Sí, el sotstinent Susdit també rep càstig i deportació a Sibèria que, per cert, en aquella època l’emperador hi enviava els deportats a peu. Sibèria, a l’altre cap de món i amb un fred de glaç, és sinònim de càstig, de presó, de purga, de deportació en totes les èpoques.

I en paral·lel a la peripècia vital del sotstinent Susdit, contemplada per tothom com si fos real, es va donant la lenta desaparició del tinent Siniukhàiev, oficialment mort -hi ha un paper que ho diu!-, fins al punt que s’ho creu ell mateix i es posa en camí. Desposseït de tot i convertit en un rodamon, els altres ignoren la seva existència o el foragiten perquè porta malastrugança: “Si tornes, que sigui ahir!”

En aquest breu relat (que va tenir la seva versió cinematogràfica en un film titulat El tinent Kigé), amb la seva gran habilitat narrativa Iuri Tiniànov mostra una perversió, un joc d’equívocs que resulta hilarant, però que és esgarrifós quan es contempla des del punt de vista real. El qui és declarat mort no té més remei que fer-se fonedís, i el qui tan sols té un nom de paper ‘viu’ una vida construïda pels altres mercès a la comèdia d’anar obeint ordres d’un cap a l’altre, fins arribar a l’emperador, i a la inversa. El més terrible de tot plegat és que la història pot ser real, com sabem no només a través de la literatura culta, endreçada i formalista de Tiniànov, o de la rialla etílico-glaçada sorgida de la ploma de Dovlàtov, sinó també a través de tants episodis de la història recent.