Albert Juvany. El silenci del far

29.09.2014

Després del gran èxit d’Ànima i de la bona embranzida que està agafant The Leftovers, Edicions del Periscopi ha apostat per un autor novell, format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès: Albert Juvany. Sota el títol El silenci del far, Juvany irromp amb pas ferm en el panorama literari català, no només pel fet d’haver teixit una història de secrets familiars que sap atrapar al lector, sinó, per la tècnica narrativa que ha demostrat, on passat i present es confonen constantment per tancar el cercle d’incògnites que, inevitablement, s’acaba obrint en la protagonista.

Albert Juvany | Foto Jordi Ribó

Albert Juvany | Foto Jordi Ribó

 

Ella és l’Anna, una jove bibliotecària que ja de ben petita va decidir oblidar que havia estat abandonada pels seus pares. Segellada així la ferida i sota la protecció dels seus oncles, la noia va anar creixent i fent la seva vida tranquil·lament a Húsavík, un petit i silenciós poble de pescadors d’Islàndia. L’Anna és fràgil, tendra, gràcil, sensible, o almenys així es demostra quan rep una carta misteriosa signada pel seu pare, en la qual li demana que el perdoni. Però l’Anna és també silenciosa, així com ho és el poble, la gent, el seu ofici de bibliotecària, i els secrets que haurà d’assumir. “Sempre he viscut envoltada de silencis. Els de la meva família i els meus”, confessa. El silenci és, de fet, un dels protagonistes d’aquesta història. Potser no tant per allò que no se sent, sinó per allò que mai no es diu. Un silenci que només queda interromput, puntualment, per la música del piano i per la indefugible remor del mar.

Quan l’Anna rep la carta manuscrita del seu pare, que és ben a l’inici de la història, la ferida que havia decidit segellar i oblidar se li obre irremissiblement. “Aquell tall profund i de vores imperfectes s’havia tornat a esqueixar i supurava altra vegada, com no ho havia fet durant anys”. Aquestes paraules manuscrites xoquen de front amb la seva pau interior, amb la seva vida calmada i silenciosa, com a punt d’inflexió necessari per dotar la trama de la tensió justa per tirar endavant. A partir d’aquí, l’Anna comença a fer-se preguntes, a voler saber més. Això la porta a la casa del seu vell professor de piano, en Gunnar, un bon amic de la seva mare i qui, possiblement, sap més del que les seves paraules volen dir. Els secrets silenciats sembla que formin part de cadascun dels habitants del poble pescador, amb només un testimoni dels fets que hi puguin haver, espectador mut que no pot jutjar: el far.

En Gunnar actua com un personatge tòpic de la literatura, això és, el músic que ha embogit amb els anys. Qui sap si a causa dels secrets que acaben pesant massa, si l’amor insatisfet hi pot tenir cabuda, o si és simplement perquè els anys de major inspiració ja li han passat de llarg. Sense precisar-ne els motius de la malaltia, l’home va trencant, a batzegades de piano, la tranquil·litat aparent del poble, amb una música que diu més del que a simple oïda podria semblar. I és que la narració no només es conta en boca del narrador i dels personatges, sinó també a mercè de paraules musicades, de melodies crues com la vida. Com s’hi pot veure, l’aire de misteri és ben evident, amb tots els ingredients necessaris per fer-lo visible, des d’una ambientació grisa i enigmàtica, a una casa abandonada que té molt per dir, fins a uns personatges sorruts, reservats, que han sabut callar massa.

Paral·lelament a l’Anna arriba un jove biòleg al poble, en Gísli, que, com ella, intenta guarir-se de misteris del seu passat relacionats, també, amb el seu pare, que el va abandonar quan només era un nen. Un i altra dolguts per ferides similars se senten arrapats, sintonitzats per una música comuna que només ells poden entendre. Sorprèn com el narrador omniscient d’aquest relat es va col·locant estratègicament a sobre de l’Anna o d’en Gísli, per explicar-nos les anades i vingudes paral·leles d’aquests dos personatges. No és simplement que no es focalitzi en un punt de vista o personatge concret, sinó que la manera com va canviant la perspectiva narrativa és imprevista, sobtada: “La primera de les onze campanades va estripar el silenci de la nit àrtica i l’Anna es va sobresaltar. Estava plegant la roba que s’acabava de treure. La deixava ben apilada sobre la cadira. En Gísli es despullava abans de ficar-se al llit. Va abandonar els pantalons i la camisa al terra, fets un manyoc”. O “encara t’espero cabró, va murmurar en Gísli entre dents. I l’Anna maldava per entendre per què li deia que la perdonés”, situació ocorreguda mentre cadascun d’ells es troba a casa seva capficats en propis pensaments. Això és una tècnica narrativa molt personal que es caracteritza pels canvis de persona ràpids, punyents, entre frases separades només per punts i seguits. Aquest és el seu primer llibre, però Juvany ja ha volgut deixar fixada la seva senya narrativa, una manera de fer que recorda la línia de Jaume Cabré, tot i que amb aquest últim és encara més brutal, amb canvis immediats, inclús, dintre d’una mateixa frase.

L’Anna o en Gísli, però, no són els únics acaparadors de la veu narrativa de la història, la qual perd la linealitat temporal per anar a recuperar el passat i, amb ell, les respostes que la noia s’exigeix. Del present al passat, i del passat al present, el narrador torna a meravellar al lector, amb salts fugaços d’un temps a un altre produïts entre frase i frase, o entre paràgraf i paràgraf. Els pares de l’Anna, llavors, actuen com els protagonistes que són, en temps present, la mateixa Anna o en Gísli, amb els idèntics canvis sobtats de persona, o punt de vista. I no és només això el que prova la tècnica elevada de l’autor, ja que hi ha, també, la integració de diferents registres narratius per explicar uns mateixos fets: la narració del narrador en tercera persona, la narració dels propis personatges en primera persona a través de diàlegs o pensaments, o la narració també en primera persona d’un diari personal. L’altre punt a destacar és el llenguatge emprat, el qual resulta acurat, bell, poètic a estones i totalment concorde a l’aire de misteri que s’hi respira.

Tècnica i història, aquest llibre compta amb els dos mecanismes necessaris perquè un relat funcioni. La tècnica narrativa, com s’ha dit, hi és ben present, fet a tenir en consideració sobretot per tractar-se del primer llibre de Juvany. La història aconsegueix enganxar amb els molts secrets que, posats en filera, es van descobrint un darrere l’altre, com a bufetades insospitades que aniran deixant el lector cada vegada més bocabadat.